Avui, en història de l’art es parla dels putti (plural de la paraula italiana putto) per referir-se a les figures de nins, freqüentment despullats i alats , en forma de Cupido, querubí o àngel. També són coneguts com a erotes o amorets. Varen ser un dels principals motius ornamentals del Renaixement i del Barrroc italià.
A part de la tesi de Coromines, hi ha hagut altres propostes etimològiques per a la paraula puta. Encara que totes elles estan mancades de rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les ἕταιραι (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les πόρναι (equivalent a les meuques), d’on tenim la paraula pornografia.
Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les ἕταιραι que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca -i també en alguns altres indrets- prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.
A Roma l’ofici més antic del món era exercit tant per homes com per dones de diferent estatus social. Aquests professionals del sexe oferien el seu servei seguint els costums sexuals d’una societat on els principals tabús eren el sexe oral (fel·lació, cunnilingus o la posició del 69) i el fet d’assumir el rol passiu.
Pels romans la prostitució no estava mal vista. No debades, complia un important paper en la conservació de l’ordre social. Ja ho deia Cató el Vell (segles III-II aC): “És bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en lloc d’haver de molestar les dones d’altres homes”. Per contra, el pitjor crim que podia cometre una dona era l’adulteri.
“Les senyorete d’Avignon” (Picasso, 1907)
A mitjan segle I aC, qui també va ser un gran defensor de la prostitució va ser Lucreci, el principal representant del corrent filosòfic epicureista. Ell era de l’opinió que el matrimoni havia de ser una relació amistosa i tranquil·la entre un home i una dona, sense desig excessiu, que podia ser una obsessió malsana. Per això, recomanava cercar la satisfacció sexual amb prostitutes, que no comportaven cap disturbi emocional.
Olympia (1863). Manet pinta una prostituta parisina com si fos una Venus
Amb el comerç carnal l’Estat recaptava molts d’impostos. Segons conta Tàcit, per exercir la prostitució calia obtenir de l’oficina de l’edil la licentia stupri (“llicència de deshonor”). L’any 1 hi havia inscrites a Roma 32.000 prostitutes. Les cases de putes rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno (proxeneta). D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònim de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda, és a dir, fruit d’una relació extramatrimonial.
La majoria de professionals del sexe eren esclaus i lliberts. Tenien prohibit casar-se i fer testament. Una ciutadana romana també, però, podia exercir la prostitució. Abans, però, havia de fer una declaració pública davant l’edil, pel qual perdia els seus drets com a ciutadana i tots els elements distintius del seu estatus. Entre altres coses, no podia ni fer testament ni rebre herència. A més, perdia tots els elements distintius del seu estatus. Així, en lloc de la stola (túnica llarga fins als peus), havia de vestir la túnica curta, no podia anar calçada, ni dur vel i s’havia de tenyir els cabells.
Hi va haver moments de la història de Roma que el Senat va voler controlar el fet que les dones es dedicassin a la prostitució. S’entenia que la seva conducta sexual posava en perill l’estabilitat de la societat romana. Això va passar el 19 aC i així ho relata Tàcits en els seus Annals (II, 85, 1-2):
“El mateix any, amb seriosos decrets del Senat, fou reprimit el llibertinatge de les dones, i es va manar que no fes mercadeig del seu cos aquella de la qual l’avi, o el pare, o el marit, hagués estat cavaller romà. Perquè Vistília, dona de família pretoriana, havia declarat als edils que prenia la llibertat de prostituir-se, d’acord amb un costum admès entre els antics, que trobaven prou de càstig contra les prostitutes en la declaració mateixa de llur infàmia”.
Arcs per a fornicar
La paraula prostituta prové de pro (“davant”) i de statuo (“estar dret”). Al·ludia a aquelles dones que es col·locaven a la porta del local per captar clients. El local rebia el nom de prostíbul (pro, “davant” + sto, “estar dempeus”). També, però, podien ser conegudes com a meretrius (< mereor,“la que guanya”).
Algunes prostitutes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar. Avui una etimologia popular, del tot ridícula, relaciona aquest verb amb l’anglès fuck (“follar”), que seria l’acrònim d’un cartell que es penjava durant l’edat mitjana a l’entrada d’algunes cases angleses: Fornicacion Under Consent King (“Fornicació sota consentiment del rei”).
La famosa salsa a la putanesca també estaria relacionada amb l’exercici de la prostitució durant l’edat mitjana. Es desconeix, però, el seu origen exacte. En tot cas, no deixa de ser un menjar ben luxuriós, paraula que prové del llatí luxus (“excés”, “abundància”) i d’on també deriva luxe. A Roma, però, la luxúria mai no va tenir una connotació de disbauxa sexual. En canvi, la paraula lascívia (< lascivus, “juganer”), sí que tingué aquest significat.
A Pompeia s’han trobat molts de grafits que al·ludeixen a l’acte sexual. Un diu fututa sum hic (“jo vaig ser follada aquí). N’hi ha de més vanitosos: Hic ego puellas multas futui (“Aquí jo em vaig follar moltes al·lotes”). Avui en dia s’ha imposat un nou terme per a la prostituta de luxe: escort. Aquest anglicisme deriva del llatí scorgere (“guia”), d’on tenim també escorta.
Fotre un clau o “echar un polvo”
Als prostíbuls es foten molts de claus. Aquesta expressió és prou metafòrica. Diferent és la història etimològica del seu equivalent castellà “echar un polvo”. Segons la versió més acceptada, el seu origen data del segle XVIII, quan entre les classes aristocràtiques hi havia el costum de consumir una pols de tabac coneguda com a “rapé”.
Aquest “rapé” era aspirat via nasal, la qual cosa provocava molestos esternuts. Per això, a les festes i reunions era habitual que els cavallers es retirassin a una altra estança amb la intenció d’ “echarse unos polvos en la nariz”. Amb el temps, s’emprà aquesta excusa per poder mantenir encontres sexuals fugaços amb l’amant de torn.
Sabíeu que el 2 de juny és el Dia Internacional de la Treballadora Sexual?
Aquí teniu una informació sobre el marc legal de la prostitució al món.
Aquí teniu un vídeo de “This is art” sobre quadres protagonitzades per prostitutes:
Aquí teniu un curiós àudio del programa “La noche en vela” sobre la sexualitat en el llenguatge. Aquesta és la segona part de l’àudio.
Aquest altre àudio és del programa “Les mil i una nits”, de Catalunya Ràdio.
Aquí teniu un reportatge de Martí Janer que parla sobre l’origen de la indústria pornogràfica. Es titula “Pornografia i neoliberalisme, 50 anys de feliç matrimoni”.
Aquí teniu el testimoni d’Amelia Tiganus, una supervivent d’una xarxa de prostitució.
Aquí trobareu més informació sobre la prostitució a l’antiga Roma. I en aquest altre també. I en aquest també.
En aquest enllaç trobareu informació sobre pràctiques sexuals a l’antiga Roma. Aquest altre article parla sobre els set secrets del sexe a l’antiga Roma.
Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la pornografia de Kieran McGrath, consultor en benestar infantil.
Aquí teniu les il·lustracions del primer llibre pornogràfic de la història.
Aquí teniu un article que parla sobre la infidelitat a l’antiga Roma.
Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l’antiga Grècia.
En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la prostitució a l’antiga Roma.
Articles del web relacionats:
– Messalines promíscues
– Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l’antiga Roma
– La guerra de sexes
– Cupido concupiscent
–Orgies, crònica d’una mentida
– Qui gaudeix més del sexe?
–Sobre nimfòmanes i sàtirs
– Puritanisme a Roma?
– Per què en català deim vaga i en castellà “huelga”?
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: “Està sobrevalorat el sexe?”
Aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l’antiga Roma:
No us podeu perdre aquest vídeo del programa “La gent normal” de TV3 dedicat a la prostitució:
Aquí teniu un debat sobre la prostitució avui en dia al programa “Para todos la 2” de TVE:
One Comment
Xavier Sierra Valentí
Brillant!! Enhorabona pel documentat article!