Aquest tòpic ja el trobam en el mite de la caverna de Plató. En una caverna uns presoners donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius. Així, el captius, que tenen el cos immobilitzat, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat. 

El mite de la caverna és ben present en l’actual societat de la imatge. Vivim hipnotitzats pel que se’ns ensenya a la televisió o a la pantalla del nostre mòbil o ordinador. Ho donam tot per bo, de manera acrítica. Som, per tant, víctimes del ludibrium oculorum. Així, doncs, no ens hem de deixar enganar per les aparences. Cal veure-hi més enllà i seguir la màxima atribuïda a Diògenes de Laerci, filòsof de finals del segle II dC): πάντοτε ζητεῖν τὴν ἀλήθειαν (“Sempre cerca la veritat”).

Hem d’anar en compte amb les il·lusions perceptives. Ens ho adverteix J.L. Pinillos en el llibre La mente humana  (Ed. Salvat): “Les il·lusions perceptives, òptiques, tàctils o auditives ens mostren de forma clara que la nostra percepció de la realitat no sempre és fidel…. Ens podríem preguntar a nivell filosòfic, fins i tot, si els colors que veiem són en veritat una propietat real de les coses, o si, al contrari, són qualitats que el nostre cervell “fabrica”, per dir-ho d’alguna manera, en ser estimulats els receptors visuals per ones electromagnètiques de certa longitud”.

En aquest enllaç trobareu exemples literaris del ludibrium oculorum.

A vegades les coses no són el que semblen. Ho recorda aquest vídeo de “This is art”.

Aquí teniu un article de Miquel Àngel Ballester titulat “Plató, de cine”.

Articles del web relacionats:
– El pes de pensar
– Sapere aude
– El poder de la fal·làcia
– L’enamorament, un estat d’imbecil·litat transitòria
– On és la veritat?