L'amistat cívica

Va ser Aristòtil qui, al segle IV aC, va afirmar que “l’home és un animal polític (zóon politikon) per naturalesa”. Amb l’adjectiu “polític” al·ludia a la nostra condició social com a individus integrants d’una polis (ciutat). El filòsof grec considerà que la base de qualsevol projecte cívic ha de ser l’amistat (philía), la qual ens impel·leix cap al bé de l’altre. En aquest sentit, assegurà que una ciutat sense amistat no és més que un grup de persones envilides sota la mirada d’un dèspota que es malfia fins i tot dels seus propis amics.

Aristòtil va ser el primer teòric de l’amistat, que definí com “la cosa més necessària per a la vida”. “En efecte –insistí en la seva Ètica a Nicòmac-, sense amics ningú no voldria viure, encara que posseís tots els altres béns”. Si Josep Pla distingí entre “amics, coneguts i saludats”, el deixeble de Plató establí tres tipus d’amistat: la que és útil (basada en el profit), la plaent (pròpia de gent grollera) i la més perfecta de totes, la virtuosa, pròpia dels bons ciutadans. Aquesta es produeix de manera lliure i recíproca entre dos homes iguals en virtut i que no manifesten entre ells cap mena de desig sexual (éros). El filòsof grec recalca que allà on hom troba “confiança i seguretat” és en una relació “entre persones bones, en tant que persones de bé”. Concep l’amic com “un altre jo” (héteros autos) i afirma que qui s’estima molt a si mateix, també estimarà els altres. És el que es coneixerà com a “egoaltruisme” i del qual quedava exclosa la dona que, d’acord amb la mentalitat misògina de l’època, era considerada com una eterna menor d’edat.

 

Segons la teoria aristotèlica, no es tracta de limitar-nos a pensar que, com es diu col·loquialment, “on hi ha amics, hi ha riqueses” o “qui té un amic, té una mina”. Més aviat s’ha d’entendre que l’amistat virtuosa entre iguals, i ben dosificada, està encaminada no solament cap al millorament dels dos amics, sinó cap a la perfecció de les formes de vida ciutadanes. Així doncs, la garantia del bon govern democràtic depèn de la capacitat del seus ciutadans per agermanar-se segons la pràctica d’aquest beneficiós model d’amistat. No debades, la mirada del vertader amic –paraula que deriva del llatí amo, “estimar”- ens demana donar el millor de nosaltres mateixos i això, projectat en la vida en comunitat, pot donar molts bons resultats. Amb tot, Aristòtil opina que no hi ha amistat d’un sol dia ni tampoc amistat sense la superació d’alguna prova conjunta. A més, recorda que “no és possible ser amic de molta gent amb amistat perfecta”, anticipant-se així a una altra dita popular (“Amic de molts, amic de ningú”).

 

La philía aristotèlica seria desterrada pel cristianisme, que imposà l’amor fraternal (charitas), relacionat amb l’antic agápe grec. Déu diu que cal estimar a tothom, enemics inclosos. Per tant, l’amistat ja no és entre els bons, sinó entre tots els humans; fins i tot s’ha de tenir compassió pel dolent. Una nova versió de l’amistat, presidida per la compenetració intel·lectual, reapareixeria amb el Renaixement de la mà del pensador francès Montaigne (1533-1592). La seva tristor fou majúscula quan morí, essent jove, el seu amic de l’ànima, Étienne de La Boétie. Els seus Assaigs són així d’eloqüents: “Si m’insteu a dir per què l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè era ell; perquè era jo’”. En aquest cas, doncs, l’amistat, tal com passava amb Aristòtil, ja no és vista com un alter ego d’un mateix, sinó com el mutu reconeixement de la diferència i el mutu respecte.

 

Al segle XIX el socialisme recuperà la idea cristiana d’amistat. Aleshores, la solidaritat amb els companys de classe obrera, motor de moltes accions reivindicatives, implicava fiar-se de l’individu que es tenia al costat. Durant aquest mateix segle Arthur Schopenhauer (1788-1860) va alertar sobre la cara fosca de les relacions personals. Assegurà que els humans som com els eriçons: si ens acostam molt entre nosaltres ens podem fer mal amb les punxes; però si ens feim massa enfora podem passar fred. A partir d’aquí el filòsof alemany diu que l’amistat és aquella distància justa en la qual no ens feim sang ni tampoc passam massa fred.

 

Avui, per desgràcia, ens hem oblidat que tots som animals polítics, tal com postulava Aristòtil. Parapetats sota les punxes de l’eriçó de Schopenhauer i anul·lats per la desídia i la comoditat, hem preferit confiar la gestió dels nostres assumptes públics en mans d’una “casta” que massa sovint es mou per interessos particulars i econòmics. Estaria bé que tots assumíssim més el nostre paper actiu dins la societat i que no només ens deixàssim dur per la charitas evangèlica, sinó també per l’amistat cívica que representa la philía aristotèlica -ara, però, actualitzada amb la incorporació de la dona. Aquest és l’esperit que regí les relacions epistolars dels nostres poetes del Noucentisme com la d’Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel o la de Riba i López-Picó. Atès que la mediocritat tan sols genera mediocritat, la unió de persones virtuoses, que esperonen l’excel·lència de l’altre, és l’única solució per evitar que la humanitat acabi en tragèdia. Per aconseguir-ho, haurem de tenir present la cèlebre frase atribuïda a Sòcrates “No deixis que l’herba envaesqui el camí de l’amistat”.

Aquí teniu una reflexió de Martin Luther King sobre l’amistat: «Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics.» 

Aquestes són les reflexions de Ciceró a De amicitia: “L’amistat, sens dubte, està per damunt del parentiu, perquè hom pot suprimir la benvolença del parentiu, però no de l’amistat: si anul·lem la benvolença, desapareix el nom d’amistat, però roman el de parentiu. L’amistat és el consens en les coses humanes i divines, basat en la benvolença i l’estimació: no sé si pot haver-hi alguna cosa millor que li hagi estat donada a l’home pels déus immortals, a excepció de la saviesa. Hi ha qui anteposa la riquesa, d’altres, la salut, el poder, els honors, molts també els plaers, aquests últims dignes de les bèsties”:

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari vera amicitia.

Si voleu més informació sobre la història de l'amistat al món clàssic podeu llegir el llibre La amistad en el mundo clásico, de David Konstan (Avarigani).

Aquest article parla sobre la traïció.

És possible subscriure les paraules de Roberto Carlos a la famosa cançó "Yo quiero tener un millón de amigos"?

Si voleu saber quina diferència hi ha entre amor i amistat, heu de llegir aquest article d'Ignasi Aragay (diari Ara) titulat "Sobre l'amor i l'amistat (pensaments impurs)".

En aquest altre article Berta Florés també parla de l'amistat.

Aquest altre vídeo, "Fer amics", és del programa "Bricolatge emocional", també de TV3.

Aquí teniu les reflexions del filòsof Francesc Torralba sobre la màxima de Plató: "Els amics sovint es converteixen en lladres del nostre temps".

Aquí teniu un article que parla més sobre el concepte d'amistat segons Aristòtil. Aquest altre també parla dels tres tipus d'amistat segons Aristòtil.

No us podeu perdre aquest extraordinari escrit sobre l'amistat de Tatiana Sisquella. Aquest altre de Carles Capdevila també és molt bo. Es titula "Qué pot passar quan barreges amics?"

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "Las amistades perdidas".

També és recomanable aquest article del filòsof Gregorio Luri titulat "De l'amistança i els vídeos de gatets" (Diari Ara, 13/03/2016)

Aquí teniu un vídeo on Borges parla de la diferència entre amistat i amor:

I aquí teniu un dels poemes més deliciosos que parla de l’amistat: Pareu tots els rellotges. És de l’anglès W. H. Auden (1907-1973), extret del seu llibre Vint-i-set poemes (Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva). Es va fer famós en la pel·lícula "Quatre noces i un funeral". 

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics. 

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó. 

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat. 

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Aquí teniu l'escena de la pel·lícula:

Us deix amb unes reflexions de l’escriptor i guionista David Trueba extretes del seu llibre “Cuatro amigos”.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte y las pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas. De ahí que la amistad aparezca representada como pactos de sangre, lealtades eternas e incluso mitificada como una variante del amor más profunda que el vulgar afecto de las parejas. No debe ser tan sólido el vínculo cuando la lista de amigos perdidos es siempre mayor que la de amigos conservados…”

Aquestes són les reflexions sobre l’amistat de de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“Un amic pot ésser una gran ajuda; però recordem les paraules del gran Ciceró: Nisi in bonis, amicitiam esse non posse. ‘L’amistat sols pot ésser entre els homes bons’. És a dir, no basta tenir un bon amic; és necessari que l’amic sigui bo. És el cas ben clar; de què serveix que tenguem coses bones en la vida si nosaltres no som bons? Un amic que no sigui bo ens pot fer més mal que un enemic; ja que l’amic, precisament perquè és amic, ens pot fer caminar per un camí dolent i l’enemic no pot”.

Aquí teniu una sèrie de llatinismes que parlen sobre l’amistat que cal recordar cada 30 de juliol, que és el Dia Internacional de l'Amistat:

• Amicis inest adulatio: “És inherent en els amics l’adulació “ (Tàcit, Annals, 2, 12, 4)
• Amicis qualibet hora: “Per als amics qualsevol hora és bona”
• Amicus omnibus, amicus nemini: “Amic de tothom, amic de ningú”
• Amicitiae sanctum et venerabile nomen: “Sagrat i venerable nom el de l’amistat” (Ovidi, Tristes, 1, 8, 15)
• Amico firmo nihil, emi melius potest: “Un amic vertader és la millor adquisició que es pot fer”
• Amicus certus in re incerta cernitur: “L’amic vertader es prova en la desgràcia” (Ciceró)
• Verus amicus numquam amici obliviscitur: “El vertader amic mai no s’oblida de l’amic”
• Donec eris felix multos numerabis amicos; tempora si fuerint nubila, solus eris: “Mentre siguis feliç, tendràs molts d’amics; si apareixen núvols, et trobaràs tot sol”
• Amicus Plato, sed magis amica veritas: “Plató és amic, però és més amiga la veritat”. Amb aquesta sentència es vol expressar que no basta que una opinió estigui avalada per una autoritat respectable; cal, a més, que s’ajusti a la veritat. És una sentència atribuïda a Aristòtil i citada per Ammonius Saccas (segle IV dC).
• Amicitia quae desinere potest vera numquam fuit: “L’amistat que pot acabar mai no va ser vertadera amistat” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
• Amicus diu quaeritur, vix invenitur, difficile servatur: “L’amic se cerca durant molt de temps, es troba rares vegades i es conserva amb dificultats” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
• Quae potest esse vitae iucunditas sublatis amicitus?: “Quina alegria pot tenir la vida si li llevam l’amistat?” (Ciceró, Tusculanes, 1, 14)

I aquí teniu el poema “La amistad” de de Jorge Luis Borges.