Mobbing o la síndrome de Cronos

Març 23, 2015
0 comentaris

Cronos devorant els seus fills (Rubens) El rapte de Ganimedes (Eustache Le Sueur, 1616-1655)

La síndrome de Cronos, com la de Ganimedes, està relacionada amb el món laboral. La pateixen aquelles persones que tenen por a perdre el seu estatus en benefici d’una altra persona més competent o amiga del cap. En alguns casos, moguda per la inseguretat, la víctima d’aquesta síndrome exerceix l’assetjament laboral o mobbing en l’individu que és una amenaça per a ella. El déu Cronos (Χρόνος, “temps”), que juntament amb Rea formà la segona parella de déus titans, també va tenir por de ser desplaçat per un dels seus. Així l’havia advertit la seva mare Gea.

Per evitar el pitjor, Cronos (Saturn al món romà) no dubtà a empassar-se els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà el darrer (Zeus) en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços, que el déu devorà igualment. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans. A continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia, que acabà perdent Cronos. Queda clar, doncs, que tot treballador hauria de tenir a mà un manual de mitologia clàssica per evitar ensurts importants.

El mal de Saturn
En psiquiatria també es coneix com a mal de Saturn un trastorn mental que porta els pares a causar dany o fins i tot la mort del seus fills. Ho fan convençuts que és l’única solució per evitar-los els problemes que tendran a la vida.

Els anglesos cada dissabte (Saturday) adoren el déu Saturn -a casa nostra aquest dia s’acabà consagrat al descans jueus, el shabbat. Tanmateix, la seva versió grega, Cronos, és ben present en el noste vocabulari: anacronisme, crònica, cronologia, cronòmetre, sincronisme, diacronia o isocronisme.

L’homòleg llatí de χρόνος (tempus, -oris) també ens ha donat molts de derivats: temporada, contemporani, extemporal, temperatura, tempesta, temporal, intempèrie, intempestiu o témpores -en la litúrgia romana, era celebració penitencial i d'acció de gràcies que consagrava l'inici de les estacions (tempora) de l'any.

En llatí, tanmateix, també trobam la paraula aevum per referir-nos al temps durador. Aevum donà alhora aetas (“edat”), d’on tenim etern (res a veure, per tant, amb l’èter grec, αἰθήρ, que significa “aire pur”), coetani o sempitern.

Ja no tenc temps per a tantes etimologies. Recordau: Tempus fugit (“El temps fuig”). Fuig, però, amb els daus a la mà. Ja ho digué Heràclit, filòsof grec del segle VI aC: “El temps és un nin que juga als daus”. I els seus efectes són devastadors: Nihil est quod non conficiat vetustas ("No hi ha res que el pas del temps no destrueixi”).

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Articles del web relacionat:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
- Esclaus de l'horror vacui
- Per què canviam l'hora?
- Hores a la romana
- Μοοbing o la síndrome de Cronos
- Fills de Cronos
- El present és un present
- Carpe diem
- Memento mori
- Per què tenim por a fer-nos grans?

Etiquetat com

Deixa un comentari