A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

A principis del segle XVI la sífilis ja estava causant vertaders estralls entre la població europea. Qui va saber captar la dimensió d’aquest drama va ser el pintor manierista Angelo Bronzino (Florència, 1503 – 1572). El 1545, per encàrrec de la cort de Cosme de Médicis, va realitzar la seva obra mestra: Al·legoria del triomf de Venus. El quadre feia referència als mals d’una malaltia de transmissió sexual, venèria, que, per tant, retia culte a Venus, la deessa de l’amor i del sexe.

En el centre, Venus i Cupido, en una voluptuosa abraçada, representen la sexualitat masculina i femenina. A la seva dreta, un nin juganer i rialler obsequia la parella amb una pluja de pètals de rosa, símbol de passió. En la part superior, sostenint un vel blau, apareix el Pare Temps (Cronos), amb el seu rellotge d’arena, i, a l’esquerra, l’Oblit, que, amb una màscara, intenta oblidar les penoses conseqüències d’aquella unió. El Pare Temps, però, descorre el vel, mostrant a l’espectador el que vendrà després de l’amor carnal: els signes de la sífilis. Aquest signes ja es fan evidents en el personatge que hi ha al costat esquerra del quadre, el qual es recargola de dolor, tapant-se la cara.

 

En mans de mercuri
Durant molt de temps (des del segle XVI fins a finals del segle XIX), els tractaments amb compostos de mercuri foren utilitzats per curar la sífilis. Eren tractaments llargs i dolorosos, amb múltiples efectes secundaris. Per això s’encunyà la dita “Una hora amb Venus i la resta de la vida amb Mercuri”, en al·lusió a la brevetat de l’acte eròtic (moltes vegades a través de la prostitució) en comparació amb la llarga duració de les teràpies mercurials.

 

Visca el comte de Condom!
La paraula condó no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder” La gent que, tanmateix, opta per l’etimologia llatina interpreta que el condó no deixa de ser una funda on “s’amaga” el fal·lus.

La tesi més acceptada és que condó podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

 
El condó de Fallopius
En època moderna, el condó apareix a De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), una obra escrita el 1564 per l’anatomista italià Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, Fallopius el descriu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. 

 

Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Condons de làtex

A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.

 

El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l'alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l'italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

Aquí teniu un article que parla sobre la història del control de la natalitat.

Aquí teniu un llistat de cançons que fan pujar la temperatura corporal.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

Aquí set dades sobre el sexe a l'Edat Mitjana.

Aquest article del dermatòleg Xavier Sierra parla de la suposada sífilis que provocà la bogeria de Nietzche.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre antics remeis per combatre la sífilis. Eren tractament amb Mercuri. I aquí parla de l'evolució del material del condó. I aquí també. En aquest altre article parla sobre "Les avariés", una obra de teatre sobre la sífilis.

Aquest article també parla sobre els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:

- La guerra de sexes
- Orgies, crònica d'una mentida
- Qui gaudeix més del sexe?
- Sobre dones i homes

Amb la primavera estam més excitats que mai per culpa de les hormones. Aquesta paraula va ser encunyada el 1905 pel fisiòleg anglès Ernest Starling a partir del verb grec ὁρμάω, que precisament significa “excitar”, “posar en moviment” -idèntic significat té ὠθέω, que ens ha donat osmosi, sinònim de traspàs.

Les hormones són unes substàncies produïdes per una glàndula de secreció interna que excita, inhibeix o regula l’activitat d’altres òrgans. Són considerades, per tant, com una espècie de “missatgers químics”. La branca de la medicina que s’encarrega del seu estudi és l’endocrinologia, mot compost pels ètims grec ἔνδον (“dins”), κρινω (“separar”) i λογος (“estudi”). Així doncs, etimològicament parlant, l’endocrinologia tracta sobre les secrecions internes de les glàndules (< glans, “aglà”).

Hormones sexuals
Un comportament harmònic de totes les hormones del cos és imprescindible per al nostre benestar. L’hormona sexual femenina és l’estrogen, que deriva d’ οἰστρέω (“picar”, “fiblar”) i de γένος (“naixement”) –o sigui, l’etimologia ens diu que l’estrogen provoca “ardor sexual” en les dones.

En canvi, l’hormona sexual masculina és la testosterona, paraula que fou creada el 1935 en alemany, Testosteron, com a un suposat acrònim d’altres tres: del llatí testis + ster [ol] + [horm]one = “hormona esteroide” produïda “en els testicles”. Les hormones que afavoreixen l’atracció sexual són les feromones, compost per φέρω (“portar”) i ὁρμάω (“excitar”); és a dir, les feromones “porten a l’excitació”, desperten la libido (“desig” en llatí).

Hormones de la felicitat
Les hormones de la felicitat són tres: l’endorfina, la serotonina i la dopamina. Les segregam quan feim alguna activitat física. L’endorfina va se creada el 1974 a partir d’ ἔνδον (“dins”) i de morfina. No debades, es tracta d’una hormona que produeix efectes similars a aquesta droga, però és produïda dins del cos. També actua com a un analgèsic natural, ja que redueix el sentiment de dolor (ἄλγος), ansietat i estrès.

Idèntics efectes té la serotonina, sovint coneguda com “l’hormona de l’humor”. La paraula es formà a partir del llatí serum (“líquid”) i del grec τόνος (“ritme”). La dopamina, en canvi, és fruit de la fusió de DOPA i de l’anglès amine -DOPA són les inicials ingleses de l’àcid anímic Dihydr Oxy Phenyl Alaine.

Les hormones que fan la guitza a la felicitat són les de l’estrès: la noradrenalina i el cortisol. La noradrenalina deriva del conjunt llatí norma (“regla”) + ad (“cap a”) + renes (“ronyons”). En canvi, cortisol es formà a partir de cortisona, que deriva alhora del llatí cortex (“escorça”). L’estrès que no puguem dormir i, per tant, fa que no puguem segregar melatonina (+ μέλας, “negra”), l’hormona que ens provoca el son.

Hormones del part
Les dones, quan donen a llum, alliberen una hormona que també proporciona molt de benestar: l’oxitocina, fusió dels ètims grecs ὀξύς (“agut”) i τόκος (“part”), d’on tenim també tocologia, que és la part de la medicina que tracta de la gestació, el part i el puerperi –la seva versió llatina és obstetrícia, derivat d’obstare, “estar al davant” perquè la llevadora es posa davant de la partera. I l’hormona que permet tirar endavant l’embaràs és la progesterona, que conté els ètims llatins pro- (“davant”) i gestare (“gestar”).

En els moments d’alta tensió emocional com pot ser un part segregam adrenalina, que fa augmentar la pressió sanguínia, la freqüència respiratòria i el ritme cardíac. La paraula fou creada el 1901 pel japonès Jokichi Takamine en observar que era una hormona produïda per unes glàndules ubicades prop (ad-) dels ronyons (renes).

Quan segregam adrenalina podem estar temptats a menjar. En aquest cas, hem d’anar en compte amb la insulina, un altre tipus d’hormona que regula la quantitat de glucosa (< γλυκύς, “dolç”) present a la sang. La paraula, creada el 1921, agafa el nom del llatí insula (“illa”) perquè és segregada pels illots de Langerhans, situats en el pàncrees (< πᾶν, “tot” + κρέας, “carn”, dit així perquè és una glàndula abdominal que sembla de carn).

En el seu magnífic llibre Sàpiens, una breu història de la humanitat, l’escriptor Yuval Noah Harari fa la següent reflexió sobre la importància de les hormones en les nostres vides (pàg. 542):

“No hi ha res que resumeixi tan bé l’argument biològic com el famós eslògan New Age: `La felicitat comença des de dins´. Els diners, l’estatus social, la cirurgia plàstica, les cases boniques, les posicions de poder: res de tot això et portarà la felicitat. La felicitat duradora prové exclusivament de la serotonina, la dopamina i l’oxitocina”.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres” (μνάσεσθαΐ τινά φαμι χαΐ Οστερον άμμίων).

 

 

 

 

Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.

 

Des de la seva escola, coneguda com  “la casa de les servidores de les muses”, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

 

La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.

 

De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

 

La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.

 

Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris. 

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 

Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

 

A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.

 

La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.

 

Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Convé recordar que cada 26 d'abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas". Igual d'interessant és aquest altre.

Aquí teniu un article titulat "Lesbianismo: cuando el armario se abrió, estaba lleno de palabras".

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les lesbians durant el franquisme.

Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

 I aquí teniu una altra cançó: "I Am What I Am", de Gloria Gaynor:

 

Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.

 

N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.

 

Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna “barco de rejilla” en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.

 

Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.

 

Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.

 

Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.

 

Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.

 

Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Avui, 21 d’octubre, toca menjar bunyols per recordar santa Úrsula i el seu seguici d’onze mil verges. La tradició, mancada de tota base històrica, diu que santa Úrsula –que en llatí vol dir "óssa petita"- va viure al segle V dC. Era una cristiana filla d’un príncep britànic. La seva extraordinària bellesa no va passar desapercebuda a un rei pagà d’Anglaterra, el qual la reclamà per casar-la amb el seu fill. En cas de negativa, l’anglès amenaçava amb la guerra. Úrsula va acceptar-ho, però amb una condició: que abans de contreure matrimoni pogués anar en peregrinació fins a Roma i poder fer el viatge amb la companyia d’onze mil verges, també cristianes.

D’altra banda, algunes versions asseguren que el rei d’aquells bàrbars, Juli, va quedar colpit per la bellesa d'Úrsula i li va demanar que fos la seva esposa. En ser rebutjat, li va clavar una fletxa al cor. Independentment de la veracitat de la llegenda, el culte a santa Úrsula es va estendre molt ràpidament per Europa. Això propicià que s’aixecassin moltes esglésies en honor seu. Des d’aquella època, santa Úrsula es convertí en la patrona de les verges. I la cultura popular aprofità el seu dia per retre un sentit homenatge a les al·lotes en edat de merèixer.

 

 

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.

 

En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

 

El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.

 

Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

 

Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.