Banner Top

Fills electorals de Roma

Aquí teniu la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (18/05/2015) per parlar sobre els paral·lelismes entre les actuals campanyes electorals i les de l'antiga Roma.



Articles del web relacionats:

Eleccions a la romana
Democràcia obsoleta
L'esperançadora democràcia digital
Ideologies volàtils
-
 Vots devots
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
-
 El nepotisme i els papes
-
 Arrels clàssiques de la corrupció
-
 La cara guapa de les eleccions
  • Publicat a Mixt

Benvinguts a l'era Narcís

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/13)
 
La revolució digital dels últims anys fa que estiguem instal·lats en la coneguda com a era 2.0. Per ventura, però, amb l’egocentrisme que circula per la xarxa, seria més oportú parlar de l’era Narcís. En la mitologia clàssica, Narcís, fill del déu fluvial Cefís i de la nimfa Liriope, era un jove tan atractiu com arrogant. Així s’entén que no tengués escrúpols en rebutjar Eco (ἠχώ, “so”), una nimfa còmplice de les infidelitats de Júpiter a qui Juno, la dona del patriarca olímpic, havia condemnat a repetir les últimes paraules del seu interlocutor. Davant tal desaire, la humiliada nimfa es retirà a les muntanyes, on s’aprimà tant que de tota ella només quedà la seva planyívola veu que encara ara ressona quan la cridam.

Narcís modern
Narcís modern
 
Tal com relata Ovidi en les seves Metamorfosis, altres pretendents menyspreades per aquell jove insolent clamaren venjança al cel. Escoltant els seus precs, Nèmesi, la deessa de la venjança, féu que un dia calorós, després d’una cacera, Narcís s’inclinàs sobre una font per saciar la seva set. En ajupir-se, quedà del tot astorat per la bellesa del rostre que tenia al seu davant, desconeixent que era el seu propi. Llavors, s’hi acostà encara més per besar-lo, però a l’acte aquella il·lusòria imatge s’esvaní. No avesat a ser rebutjat, fou tanta la pena que sentí Narcís que la mort se l’acabà consumint. Es complia així la profecia que, en néixer,  havia fet el famós endeví Tirèsias a la seva mare: “Viurà molts d'anys si no es contempla a si mateix”. Com a recordatori, d'aquell dissortat cos va brotar una flor que rebé el seu nom.

Els nous narcisos
Els nous narcisos
 
Si fos un personatge real, segur que avui Narcís romandria embadalit davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. Practicaria l’egosurfing. Així, el seu ego s’aniria inflant a mesura que anàs trobant el seu nom per Internet, una xarxa (Network) que pretén donar-nos una dimensió més internacional. Tampoc no es cansaria de compartir amb el món virtual comentaris suposadament ocurrents i imatges de la seva “fantàstica” vida. En cas de sentir-se deprimit, per recuperar l’ànim, en lloc de prendre Prozac, li bastaria fer ullada a l’egòmetre dels agregats, dels “m’agrada”, de les repiulades o de les visites dels seus amics ficticis d’aquesta “teranyina d’abast mundial” que és, en anglès, la www (World Wide Web).

Facebook i l'ego
Facebook i l'ego
 
Sens dubte, Internet ha canviat les nostres vides, les relacions personals i la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Són molts els avantatges que ofereix, però també els perills. Ara ja no es parla d’intimitat, sinó d’extimitat, la necessitat que tenim contínuament d’exhibir-nos sense pudor i de reafirmar-nos davant la resta. No es parla de diàleg, sinó de dial-ego o de solipsisme (< solus ipse, “un mateix tot sol”), que en el llenguatge filosòfic és una forma radical de subjectivisme, segons la qual només pot ser conegut el propi joÉs curiosa l’evolució que ha experimentat la humanitat. Del teocentrisme de l’edat mitjana es va passar a l’antropocentrisme del Renaixement. I ara  el segle XXI ens ha duit l’egocentrisme o, millor dit, l’egolatria. Vivim, doncs, a l’era del “super ego” o de l’egotisme, que és la mania de parlar d’un mateix o d’afirmar la pròpia personalitat.


Metamorfosi de Narcís (Dalí, 1937)
Metamorfosi de Narcís (Dalí, 1937)

Narcís (Caravaggio, 1573-1610)
Narcís (Caravaggio, 1573-1610)
 
Al món feliç ple d’emoticonos que és la xarxa tots estam encantats d’haver-nos coneguts i ens creim líders d’opinió. Certament, ben usat, Internet és una gran eina educativa i democràtica, especialment ara que tots ens sentim més coartats que mai. Per contra, també potencia el narcicisme, sobretot entre els més ociosos, que no dubten a negociar amb la seva fatuïtat o vanitat que tants comentaris insípids (fatui, en llatí) i buits (vani) generen. Avui les paraules bíbliques de l’Eclesiastès cobren més força que mai: Vanitas vanitatum et omnia vanitas (“Vanitat de vanitats i tot és vanitat”).

Noves solituds
Noves solituds
 
Internet també ens permet sadollar la nostra curiositat i voyerisme fins a límits grotescos. Això, però, no ha de desmerèixer el seu gran èxit comunicatiu i altruista. Mostrant la nostra millor cara, posam en comú tota mena de dades pel bé del proïsme, el qual, tanmateix, si no va alerta, pot acabar infoxicat, és a dir, saturat d’informació. Sembla que preferim el distanciament d’un edulcorat món virtual que les implicacions d’un incòmode món real. A força de teclejar amb els dits (digiti), ens preocupam més dels nostres companys digitals que d’aquells que tenim al costat, a qui sovint no donam ni tan sols un dit. Per reivindicar la nostra presència al món, escrivim més que no parlam de cara. Ens sentim connectats al món, però desconnectats de l’entorn. Som així de virtuosos, vull dir, de virtuals.
 
La dèria dels selfies
La dèria dels selfies

Nietzsche i la solitud
Nietzsche i la solitud

L’escalfor de la xarxa ens ajuda a suportar millor la nostra feixuga existència. La soledat i el silenci ens horroritzen o, millor dit, ens avorreixen. No debades, aquesta paraula ve del llatí abhorrere (ab + horrere, “prendre en horror”) i antigament era sinònima d’odiar; després adquiriria la connotació de “causar tedi” amb la idea de no suportar una persona o una cosa. Pascal, filòsof francès del segle XVII, deia que “tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una cambra”. I Nietzsche assegurà: “Més que ser feliços, els humans volen estar ocupats”.  Maquillant, doncs, la nostra vida, Internet esdevé el millor vehicle canalitzador d’aquest buit existencial i ens proporciona l’afecte, els aplaudiments i el reconeixement social que no ens brinda el món real. Benvinguts a la terapèutica era Narcís!

Paraula de Francis Burton
Paraula de Francis Burton

Aquí teniu un test per saber si sou narcisistes

Una cita interessant atribuïda a Maquiavel: "Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentam".

Aquest enllaç parla de grans escriptors narcisistes. I aquest parla de l'epidèmia dels narcisistes

Aquest altre enllaç parla sobre el  narcisisme que impera avui en dia.

Aquí teniu capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la vanitat.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/07/2016) parl sobre els narcisistes, addictes a l'ego en l'era de les selfies:





Un nou tipus de narcicisme és "la síndrome de Anna Allen". Aquí en teniu més detalls.

Interpretació digital del famós quadre de Narcís
Interpretació digital del famós quadre de Narcís
 
L'engany de les xarxes socials
L'engany de les xarxes socials


No podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu un petit documental sobre la història del mirall.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la vanitat.

 
Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 reflexiona sobre la intimitat:



Aquí teniu "Canción del eco", de Christina Rosenvinge:



I aquesta canço també és per a narcisistes. Es titula "Me amo", del grup "Cuarteo de nos":




Aquí teniu un debat interessant sobre la identitat digital.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Frank Yeomans, psiquiatra, especialista en trastorn narcisista.

Tampoc no heu de deixar de llegir aquest article titulat "Intimidad y espectáculo".

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte d'extimitat.

També és interessant aquest article titulat "Generación postureo".

Per a més informació, us recoman fervorosament aquests articles del periodista Joan Estrany, autor del bloc Doce notas. Un es titula "La dictadura del pulgar en alto" i l'altre "Facebook home, el enemigo en casa, en el bosillo".
 
També és molt interessant aquest article del director del diari Ara, Carles Capdevila.

Aquí teniu un altre article interessant on un dels fundadors de Facebook assegura que la gran xarxa social va ser ideada per explotar la vulnerabilitat de la condició humana.

Aquí teniu un article que parla del narcisisme a la política.

Articles del web relacionats:
La fama i el complex d'Heròstrat
Mai més sol
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

El festival etimològic dels sentits

En plena primavera tots els nostres cincs sentits estan a flor de pell. Ara més que mai, doncs, podem apreciar la seva riquesa etimològica com a sentinelles que som de la vida –aquesta paraula, heretada de l’italià, prové del llatí sentire (“sentir”, “percebre”). 

Els sentits són una delícia (< delicio, “distreure”, “divertir”) i ens fan ser diletants de la vida, és a dir, ens fa ser persones conreadores d’una branca del coneixement sense una preparació seriosa prèvia.

Qui estan dotats d’una potència sensorial especial són els que tenen sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). Es tracta d’una alteració de la percepció sensorial que fa que els sons tenguin un gust i els sons un color. La gent que pateix aquesta malaltia són artistes, intel·lectuals, músics, “capaços” de veure més enllà dels sentits bàsics.

D’αἰσθάνομαι també tenim anestèsia, manca (ἀ privativa) de sensibilitat acompanyada o no de pèrdua de consciència; estètica, doctrina sobre la belles, l’art i les sensacions en general; hiperestèsia, augment de la sensibilitat per sobre (ὑπέρ) del que és normal; bradiestèsia, lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) en la percepció de les sensacions; al·loestèsia, trastorn en què els estímuls aplicats en un costat del cos se senten en l’altre (ἄλλος, η, ον); i poliestèsia, sensació tàctil en la qual un mateix objecte sembla sentit en molts (πολύς, πολλή, πολύ) llocs.

Gust
Un dels grans mals és patir agèusia, que és la pèrdua del sentit del gust (γεύω). No debades, aquest sentit ens permet tastar amb la boca els sabors de la vida. Curiosament, el llatí sapio significa tant saber com assaborir. D’aquesta mateixa arrel provenen les paraules saviesa, saborós, insípid o sapiència. No és casual, doncs, que el sabor es relacioni amb el bon judici. Per qualque cosa es diu, si no, que algú “té bon gust”. No hi ha dubte que el gust per la saviesa ens evitarà més d’un disgust. Ja ho digué Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Així doncs, mai millor dit, hem de passar gust de saber.

Les paraules sàvies i saboroses surten de la boca. En llatí, bucca, -ae acabà substituint gula, -ae –que donà glotó- i os, oris, d’on tenim oracle, òscul (besada al món romà), orador, oratòria, oració, adorar, oral, orifici i, en castellà orilla”, “bostezooperorata”. Un altre derivat seu és inexorable. Els romans aplicaven aquest adjectiu a una persona inflexible, a qui no es commovia ni amb precs.

Amb el sentit de cara o figura,
os, oris ens donà oscil·lar. A l’antiga Roma, un oscillum, -i era una màscara petita, sobretot de Bacus, que es penjava en un arbre fruiter com a ofrena a la divinitat per tal que el vent la fes moure. Avui el verb al·ludeix només al balanceig.

El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


L’homòleg grec d’os, oris és το στόμα, -ατος, d’on tenim estómac (és la “boca” final del tub digestiu), estomatòleg (metge de les malalties de la boca) o cacostomia (+ κακός, “dolent”), que és la pudor de la boca –és un mal relacionat amb l’halitosi, mal alè, derivat d’halare, (“emetre”); un altre sinònim és ozostomia (+ ὄζω, “fer olor”). Els qui tenen una boca especial són és Crisòstom, en grec Χρυσόστομος. Literalment aquest nom significa de “boca d’or (χρυσός)”. Crisòstom, per tant, és una persona que sap parlar molt bé, que és un bon orador –el seu equivalent castellà és “pico de oro”.

Per tastar cal tenir una bona llengua (
lingua, -ae). El seu equivalent grec és ἡ γλῶσσα, ᾶς, que té una família ben nodrida de derivats:

  • Poliglot: persona que parla moltes (πολύς) llengües.
  • Diglòssia: situació en què dues (δύο) llengües no conviuen en igualtat de condicions.
  • Esquizoglòssia (+ σχίζω, “separar”): terme encunyat pel filòleg Gabriel Bibiloni, és un estat de confusió mental que fa que un parlant canviï de llengua, sense motiu aparent, davant un mateix interlocutor.
  • Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees dialectals i que marca la presència d’un mateix (ἴσος) tret dialectal.
  • Glosador: persona que es dedica a recitar gloses, tipus de composició oral molt famós a Mallorca.
  • Glossari: mena de diccionari de mots rars; i, en el llenguatge bíblic.

Hem d’anar en compte amb tot el que deim. “L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”, resa un famós aforisme. O “qui té boca s’equivoca”, expressió que en castellà equival a “Por la boca muere el pez”. A l’antiga Roma ja hi havia emperadors que moriren per la boca. No precisament, però, per culpa de les seves paraules, sinó d’aliments enverinats. Per evitar aquestes desagradables sorpreses es va instituir la figura del praegustator, un esclau encarregat de “provar prèviament” el menjar de l’emperador.

Relacionat amb el sentit del gust tenim en grec el verb λείχω (“llepar”), que donà liquen, nom donat a un tipus de fongs bastant llefiscosos. El seu homòleg llatí és lingo, que ens regalà cunnilingus per referir-nos a una fel·lació femenina (< cunnum lingere, “llepar el cony”)  -el terme ja es troba documentat en els epigrames de Marcial (segle I dC). Lingo també ens donà llengua i llenguado -el peix, de cos aixafat, adoptà aquest nom per la seva forma flexible.

Oïda
El sentit de l’oïda deriva del llatí audio (“sentir-hi”), d’on tenim obeir, inaudit o audiència. Sovint la gent sorda (< surdus, a, um) té la sort de no sentir la gran quantitat d’absurditats que es diuen –absurdusabsurdus volia dir “des de la sordesa” i inicialment al·ludia a un so discordat, desagradable; després, metafòricament, s’aplicà a alguna cosa irracional o inútil.

L’equivalent català de la cita castellana “A palabras necias, oídos sordos” és: A paraules vanes, orelles sordes”. La paraula orella deriva d’auris d’on tenim també auricular, auscultar i escoltar. La seva versió grega és το οὐς, ὠτός, que ens ha donat paraules com otitis (inflamació de l’orella), otorrinolaringòleg (+ ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + ὁ λάρυγξ, λάρυγγος, “gargamella”), un metge del tot polifacètic, o paròtide, glàndula salivar col·locada “al costat” (παρα) de l’oïda i darrere la mandíbula inferior.

Les orelles ens permeten captar les sonoritats de la vida. De sono (“sonar”) tenim sonor, sonata, consonant, assonància, dissonància o ressonància. So, en grec, és ἡ ἠχώ, οῦς, que té una nodrida família de derivats: eco, reflexió d'ones sonores que dóna lloc a efectes de repetició dels senyals;  ecografia (+ γράφω, “escriure”), imatge que resulta de l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar; catecisme ((+ κατα, “per avall”), instrucció oral d’una doctrina; o ecolàlia, repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de les paraules o son pronunciats (λαλέω)  per l'interlocutor. 

En grec, sentir o escoltar és ἀκούω, d’on tenim acústica o acufen, que amb l’arrel φαίνω (“aparèixer”), fa referència a la sensació de sentir un so interior que no prové, per tant, de l’exterior. La gent que té dificultats per sentir-hi pateix de disecea (+ δυς-, indica dificultat).

L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Ja sabem que escoltar requereix prestar més atenció que no pas sentir-hi. De sentio (“sentir”, “pensar”, “opinar”) tenim sentència, sentiment, sentit, assentir, consens, sentinella, sensació, sensible o dissensió.

Tacte
El sentit del tacte es relaciona amb cura i mesura. Així ho reflecteix l’expressió “tenir tacte”. La seva arrel llatina és tango, tetigi, tactum (“tocar”), que ha originat una llarga descendència: tangencial, contacte, contagi, contaminació, contingent (sinònim d’eventual), contigu o integritat (no tocat per res, és a dir, complet); i, en castellà, “tañer” o “acontecer”.

Per tocar són necessaris els dits (<digitus), tan importants avui en plena era digital i en una democràcia representativa que s’ha convertit en una digitocràcia. A partir d’aquesta arrel, a través del francès, ens ha arribat la paraula prestidigitador com a sinònim d’il·lusionista, mag (té l’afegitó de l’adjectiu praestus, a, um, “ràpid”).

En grec, dit és ὁ δάκτυλος -ου, present en paraules com dàtil, fruit dit així per la seva semblança amb un dit; dactilolàlia, art que tenen els sordmuts de parlar (λαλέω) amb signes lingüístics convencionals fets amb els dits; dactiloscòpia, tècnica per a la identificació de les persones basada en l'observació (σκοπέω) i la classificació de les impressions digitals; o dactilografia, art d’escriure (γραφω) a màquina, sinònim de mecanografia.

El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


El principal receptor del sentit del tacte és la pell, que en llatí es podia dir cutis, -is, d’on surt cutis (pell de la cara) i cutani, o pellis, -is. Curiosament, d’aquesta darrera arrel llatina tenim la paraula pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.

L’equivalent grec de
pellis, -is és το δέρμα, ατος, d’on tenim dermatitis, dermatòleg, epidermis (capa exterior de la pell) o paquiderm, que al·ludeix a un animal de pell gruixada (παχύς), com l’hipopòtam. Els que tenen la pell sensible són propensos a tenir herpes ( < ἑρπετόν,  “rèptil", perquè ‘serpenteja’ per la pell), psoriasi (< ψώρα, “sarna”) o èczema (< εκ, “des de” + ζέω, “bullir”, que comparteix arrel amb poció). També han d’anar en compte amb l’ esclerodèrmia, l’enduriment (σκληρος) de la pell.

La pella assaonada (cuir) rebia el nom de διφθέρα, que ens donà diftèria, una malaltia caracteritzada per la formació de falses “membranes” en les mucoses, especialment a la gargamella. Una altra malaltia perillosa és la lepra, que cobreix la pell d’ “escates” (λεπίς).

Olfacte
Qui fa mala olor pateix de disòdia (< δυς-, indica dificultat + ὅζω, “fer olor”). El sentit de l'olfacte deriva d'olor, -oris i del verb facio ("fer"). Una variant d'olor és odor, -oris, d’on tenim l’adjectiu inodor per referir-nos a alguna cosa que no fa ni olor ni pudor. Els inodors, però, també són aparells que eviten les males olors. I, per al cos humà, tenim els desodorants. L’olor es relaciona amb la capacitat de predir el futur, descobrint sovint les claus del present. D’aquí prové l’expressió “això em fa mala olor”. El verb llatí per a “tenir un fi olfacte” era sagio, d’on tenim sagaç (sinònim d’astut) i presagi.

En català, ensumam gràcies a l’arrel grega ἡ ὀσμή, ῆς (“olor”). La gent que no (α) té sentit de l’olfacte pateix d’anòsmia. Les aromes també provenen del grec ἄρωμα, ατος. En canvi, les fragàncies i les flaires les devem al llatí frago (“exhalar molta olor”). El nostre nas també és d’herència romana (naris, -is) –idèntica procedència té l’anglès nose. Sense ell no podríem respirar, procedent de spiro (“bufar”), d’on tenim també aspirar, esperit, conspiració, aspirant, expirar, sospir o transpirar.

Si tenim problemes respiratoris o no ens agrada l’estètica del nostre nas sempre ens podem sotmetre a una rinoplàstia (< ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + πλάσσω, “modelar”). Amb o sense rinoplàstia, els pets sempre ens perseguiran. La seva arrel pedo (expel·lir vent de l’anus) també la trobam present en petard, mot que ens ha arribat per via del francès.

L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Qui va saber explotar el sentit de l’olor va ser el protagonista de la novel·la de l’alemany Patrick Süskind, El perfum: història d’un assassí (1985). La paraula perfum vendria del llatí per (“a través de”) i fumare (“produir fum”); feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, aquest mot no existia en llatí. Amb el significat actual, hauria estat creat a la llengua catalana. França hauria estat l’encarregada d’estendre’l a altres llengües en convertir-se en un gran exportador de perfums. Al segle XVIII la ciutat alemanya de Colònia, que agafa el nom romà de Colonia Agrippina, fabricaria un perfum més suau conegut com a aigua de Colònia.

El perfum (Patrick Suskind)
El perfum (Patrick Suskind)

Vista
El sentit de la vista prové de video (“veure”), d’on tenim enveja (mirar amb mals ulls), vident, providència, prudent (el que hi veu amb anticipació < pro videntia), retrovisor, visitar (és a dir, anar a veure algú amb freqüència), visual, evident, previsió, improvisar (“sense previ avís”), revista, provisions, previsible, visat, entrevista, vis a vis (del francès vis-à-vis, “mirant-se”, “cara a cara”), evidentment, televisió, visionari, clarividència, divisar o avisar –veritat també estaria emparentada amb l’arrel de video

En llatí també existia el verb deponent mirari, que originàriament tenia el sentit de sorprendre’s amb el que es veu, idea que es conserva a admirar. D’aquí que una cosa sorprenent o meravellosa sigui un miracle (< miraculum).

La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)

Per mirar cal tenir ulls (< oculus, -i). D’aquí també ve “antojo” castellà (en català, rampell o caprici) o el terme científic inocular, que al·ludeix a l’acte d’introduir gèrmens en un organisme, d'una manera natural, voluntària o accidental. Aquesta paraula ve d’una curiosa metàfora que crearen els llatins: estengueren el significat d’oculus al capoll d’una flor. Així inoculare, en un principi, servia per a designar l’acte d’empeltar el capoll o una altra part d’una planta.

Els amants del grec, quan van a l’oculista, prefereixen dir oftalmòleg (ὁ ὀφθαλμός, “ull”). Aquesta arrel prové alhora de ἡ ὤψ, ὠπός (“vista”), emparentada amb ἡ ὄψις, εως, d’idèntic significat –ambdues paraules deriven d’ὁράω (“veure”), que ens ha donat panorama, visió total (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) d’una escena o paisatge.

Cecs

La paràbola dels cecsLa paràbola dels cecs (1568), Brueghel, Galleria Nazionale di Capodimonte, Nàpols

D’ὤψ tenim òpticasinopsi (+ συν, “amb”; resum), autòpsia (+ αυτος, “un mateix”), ciclop (+ κύκλος, “cercle”; gegant mitològic amb un sol ull al front), etíop (+ αἴθω, “cremar”; de rostre, vista cremada), miop (+ μύω, “tancar”; el que tanca una mica els ulls per veure-hi millor), hipermetropia (+ ὑπέρ, “excés” + μετρον, “mesura”; defecte de qui només hi veu de lluny), diòptria (+ δια, “a través de”; unitat de potència d’una lent) o antílop (+ ἄνθος, “flor”; animal, semblant al cérvol, d’ulls florits o bells).

Per a veure, els grecs tenien un altre verb, βλέπω, d’on tenim blefaritis (inflamació de de les parpelles) o ablèpsia (sinònim de ceguera). Realment els sentits són un autèntic festival etimològic.

Aquí teniu una entrada de l'intessant blog del dermatòleg Xavier Sierra dedicat al sentit del tacte. I aquest està dedicat als tatuatges.

Aquí teniu un preciós capítol del programa "Tabús" de TV3 dedicat a la ceguesa.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px