A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:
El 24 de febrer, a Mallorca, és el Dia de Record de les Víctimes del Franquisme. Es recorda l'assassinat de darrer batle de la Palma Republicana, Emili Darder, dels polítics Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques i Antoni Mateu (exbatle d'Inca).
Durant força temps molts pobles de Mallorca han viscut engalavernats per un odi soterrat. Tot va començar fa vuitanta anys. A les cinc i quart del matí del 16 d’agost de 1936 desembarcaven uns 1.500 soldats republicans a la costa de Llevant de l’illa. Feia un mes que havia esclatat la guerra civil. La Generalitat havia encomanat al capità Albert Bayo la conquesta de les Balears. Després d’haver-se fet amb les Pitiüses gairebé sense cap mena de resistència, l’objectiu era l’illa gran. Tot feia pensar que seria una ocupació igual de plàcida.
Construcció tova amb mongetes bullides (Premonició de la Guerra Civil), Dalí, pintat el 1936, sis mesos abans que començàs la guerra civil
Els republicans tan sols es trobaren amb un grup de vinc-i-cinc falangistes a Porto Cristo. En lloc, però, d’avançar cap a Manacor i Palma, es varen entretenir a saquejar cases i a cercar menjar. Això va ser aprofitat pels nacionals per passar al contraatac. El setge s’estrenyeria amb l’ajuda de la Itàlia feixista de Mussolini, que, patrocinada pel banquer Joan March, seria liderada per Arconvaldo Bonacorsi, més conegut com a conde Rossi. Amb aquells reforços, l’operació del capità Bayo acabaria essent un fracàs.
El 4 de setembre, al cap de dues setmanes, les tropes republicanes es reembarcaren per ordre del Govern de Madrid. Unes dues-centes persones, però, quedaren a terra. El conde Rossi no tengué miraments amb cap d’elles. Tutti i rossi fucilati(“Tots els rojos afusellats”) era el seu crit de guerra que li traduïa davant tothom el pare Julià Adrover, un capellà mallorquí que volgué imbuir de legitimitat divina aquella croada. Fou molt impactant l’assassinat de cinc joves milicianes que, en ser capturades, varen ser acusades de prostitutes i sotmeses a l’escarni públic. Violades fins a l’extenuació, serien afusellades el 5 de setembre.
Conde Rossi
Ningú no pogué aturar la bístia desbocada del conde Rossi, un fanfarró amb set de sang i de sexe -eren sonades les seves orgies a l’Hotel Mediterráneode Palma. Els seus quatre mesos a l’illa deixaren més de dos mil morts i molta por. Cada nit, els seus homes, coneguts com a “Los dragones de la muerte”, passaven casa per casa i s’emportaven els rojos al cementeri de Son Coletes de Manacor per ser afusellats. També es volgueren buidar els camps de concentracions i les presons de Mallorca -una de les més saturades era la de Can Mir de Palma, a l’espai que ocupa ara el cine Augusta. Davant la impossibilitat de la justícia militar d’imputar als presos cap càrrec, es començà per enviar-los per grups al seu lloc d’origen. El seu destí, però, era la mort. Més d’un veïnat es despertava a mitja nit espaordit pel so eixordador de les metralladores. Sovint alguns cadàvers eren deixats a les cunetes de les carreteres com a senyal d’avís a la resta de “desafectes al règim”.
Tant d’horror seria recollit per l’escriptor francès Georges Bernanos en el llibre Els grans cementeris sota la lluna, publicat a París el 1938 enmig de fortes crítiques des d’Espanya -la filòsofa Hannah Arendtel va definir com “el més important pamflet contra el feixisme”. El 1934 Bernanos s’havia instal·lat a Mallorca amb la seva família a la recerca d’una vida més econòmica. Catòlic, monàrquic i dretà militant, en un principi havia vist amb bons ulls el “Alzamiento”. De seguida, però, se’n desentengué en veure els excessos dels falangistes. L’autor francès parla d’una política orquestrada de “depuració” que responia a “venjances personals” i que comptà en tot moment amb la indiferència del bisbe de Mallorca d’aleshores, Josep Miralles. El seu silenci fou especialment clamorós quan es produí l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet, un capellà de Llubí que no volgué callar.
La repressió planificada s’acarnissà especialment amb els polítics republicans. Els somnis de llibertat del batle de Palma (Emili Darder), de Manacor (Antoni Amer “Garanya”) o d’Inca (Antoni Mateu) foren escapçats en nom de la barbàrie. La postguerra silencià els seus noms. Així els falangistes aconseguiren el seu objectiu. Passaren els anys i se succeïen les generacions. La gent gran, però, a pesar de la por, no oblidava. Als pobles tothom sabia qui havia matat a qui. Familiars de represaliats havien de canviar de vorera en topar-se de cara amb uns botxins que es passejaven impunement. Hi havia un odi soterrat, mirades d’impotència enverinades d’ira.
Per sort fa vuit anys vàrem poder conèixer de primera mà els testimonis del bàndol dels vençuts -molts avui ja morts- gràcies a la sèrie documental “Memòria i oblit d’una guerra”, de l’extinta Televisió de Mallorca. Va ser així com vàrem descobrir la nostra història robada. El més trist, però, de tot plegat és que la justícia s’hagi torbat vuitanta anys a arribar. No debades, ara, a instàncies d’una llei balear aprovada sorprenentment per unanimitat, els cadàvers d’aquella ignomínia ja podran rebre una sepultura digna, fora de les fosses comunes. En una democràcia tan amnèsica i volgudament ineficient aquest és l’únic consol per a tant d’odi soterrat.
En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documental "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al desembarcament a Mallorca de les tropes republicanes del capità Bayo.
Vint víctimes de Mallorca ja tenen en record seu les famoses pedres Stolpersteine:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:
Aquí teniu una introducció de la guerra civil a les Balears feta pel professor Jaume Salvà:
Aquest altre capítol parla de Georges Bernanos a Mallorca. TVE també li dedicà un programa.
Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al “Baleares”, un creuer franquista que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop de 800 persones que hi moriren –molts eren joves mallorquins enrolats a la força- foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.
Franco en la inauguració de La Feixina
El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo aprovà reciclar el monument de la discòrdia en un maniobra que alguns consideraren poc valenta. Aleshores se’n retiraren els símbols franquistes i s’hi col·locà una inscripció per a “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Ara, però, el nou consistori presidit pel socialista José Hila, antiga mà dreta de Calvo, troba que aquella acció va ser del tot insuficient. És per això que està decidit a esbucar el polèmic monòlit. El Consell de Mallorca, tanmateix, li acaba d’aturar els peus de manera temporal a l’espera que es resolgui el recurs interposat per l’Associació de Veïnats i Amics de Santa Catalina contra l’acord pres per la Comissió insular de Patrimoni Històric. Aquesta comissió es negà a declarar Bé d’Interès Cultural l’obra feixista que presideix la badia de Palma per falta de valors patrimonials.
La suspensió cautelar de la demolició de la Feixina ha coincidit aquesta setmana amb una altra notícia relacionada amb la memòria històrica. Els ciutadans de Tortosa (Tarragona) han aprovat en una consulta popular “mantenir, reinterpretar i contextualitzar” el monument franquista que commemora la victòria del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Els més crítics amb la decisió no han dubtat a evocar les paraules de Buenaventura Durruti, anarquista lleonès mort el 1936 en esclatar la Guerra Civil: "Al fascismo no se le discute, se le destruye."
Monument franquista a Tortosa
Tot plegat passa quaranta-anys després de la mort del dictador, que avui descansa en un altre monument del tot polèmic, el Valle de los Caídos, construït per presoners republicans. A Alemanya, el búnker on se suïcidà Hitler fou destruït durant els bombardejos de les forces alidades. D’altres construccions del règim, en canvi, es preservaren. És el cas l’estadi olímpic de Berlín, que en els Jocs de 1936 serví d’exaltació de la “raça ària”, o la Tribuna Zeppelin, a Núremberg, des d’on el Fürher arengava les masses els anys previs a la Segona Guerra Mundial. En aquests casos, però, se n’eliminaren les esvàstiques o qualsevol altre símbol nazi com les àguiles imperials.
No fou fins el 2007 quan Espanya començà a plantar cara a la seva incòmode herència franquista. Aleshores el govern socialista de Rodríguez Zapatero aprovà la Llei de Memòria Històrica, que només salva de la purga aquells vestigis feixistes que tenguin un cert valor arquitectònic o artístic. Tractant-se, però, d’una norma que no comptà amb el vistiplau de totes les forces polítiques, la seva aplicació fins al moment ha estat bastant irregular.
Tanmateix, la contestació a certs punts de la Llei de Memòria Històrica no només ve dels hereus del franquisme que pilotaren la transició. També hi trobam intel·lectuals de la talla de l’hispanista anglès Paul Preston, gens sospitós de ser un nostàlgic del règim. Preston és partidari de mantenir les restes feixistes “com a instruments d’educació”, sempre i quan comptin amb una placa explicativa del que representen. Al seu parer, aquesta operació ha d’estar regida per un procés complet de “desfranquització”. No debades, a Espanya tristament encara s’autoritzen manifestacions de grups neonazis exhibint banderes feixistes. Així ho estableix el Codi Penal “si [aquesta conducta] no va acompanyada d’una conducta activa pròpia d’un crim d’odi”. A Alemanya, on els feixistes perderen la guerra, tal despropòsit es castiga amb penes de presó.
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura, seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.
Així va cobrir el NODO la inauguració del monument de la Feixina:
A Palma tenim Via Roma i Via Alemanya. Amb aquest noms el franquisme va voler donar les gràcies a les seves potències amigues pel suport que li donaren durant la guerra civil. Com a mostra d'agraïment a la Itàlia feixista, el 1938 també s'instal·laren a la Rambla de Palma les estàtues de dos romans (Neró i Juli Cèsar), extretes de la col·lecció del cardenal Despuig del Museu de Bellver. El 1942, davant el deteriorament que patien en ser exposades a l’aire lliure, foren substituïdes per dues còpies fetes per l’escultor Horacio de Eguía.
Fotos de l'arxiu de Pilar Juan del moment en què es varen canviar les estàtues romanes
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:
Aquest vídeo és molt interessant. Para sobre què s'ha de fer amb monuments com el del Valle de los Caídos. És del programa "Quan arribin els marcians", de TV3.
Aquest article és molt interessant. Parla sobre una iniciativa curiosa a Itàlia sobre la gestió dels monuments feixistes. Aquest altre article reflexiona sobre el mateix tema.
L’escriptor Narcís Comadira fa la següent reflexió sobre la memòria història en un article, "La memòria", publicat al diari Ara (22/10/2016):
“I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada”.
Construcció tova amb mongetes bullides (Premonició de la Guerra Civil), Dalí, pintat el 1936, sis mesos abans que començàs la guerra civil
