Banner Top

Engrescats de bell nou

Article publicat a l'Ara Balears (22/05/2016)

Els docents tornam a estar engrescats. Hem recuperat la dignitat gràcies a l’extraordinària tasca de servei públic que, ara sí, fa IB3 amb programes com “Engrescats”. En temps de José Ramón Bauzá hauria esta impensable que la televisió autonòmica oferís un espai com aquest, en clau positiva, sobre el món educatiu. Encara ara ens estam recuperant de les pallisses verbals que patírem la legislatura passada pels acòlits més fanàtics del farmacèutic de Marratxí, entre ells, Ana Maria Aguiló i Antoni Camps. Fins i tot, en un Carnestoltes de Palma, vàrem presenciar estupefactes com un integrant d’una comparsa maltractava a potades un camiseta verda. Tristament aquest escarni públic va comptar en tot moment amb el suport institucional.
 
El sergent Bauzá, abandonat avui pels seus, actuà com un autèntic piròman. Mai un govern s’havia esforçat tant per desprestigiar l’escola pública. Mai s’havia creat un clima tan hostil contra uns professionals que tenen a les seves mans el futur de la nostra societat. Tanta irresponsabilitat i supèrbia va dinamitar equips directius ben avinguts. Els claustres, amb tot, varen saber convertir aquella mala maror en una marea verda que s’erigí en la defensora d’un ensenyament públic de qualitat presidit pel consens i no pels decrets llei.

Gran marea verda a Palma
Històrica marea verda a Palma (29 de setembre de 2013)
 
Als docents se’ns sol acusar de corporativistes. I certament pot ser així, com qualsevol, però, àmbit laboral. Sovint la gent només parla de nosaltres per retreure’ns que tenim massa dies de vacances. Tampoc no falten els qui de seguida ens col·loquen l’etiqueta de ganduls. Com pertot, tanmateix, hi ha bons i mals professionals en un sistema que sempre és millorable. Lluny, per tant, de qualsevol reduccionisme, IB3 Televisió ha decidit posar en valor l’educació en un moment en què s’està reformulant amb propostes del tot engrescadores, tal com indica el nom del programa.
 
Per desgràcia, l’ensenyament sempre ha estat vist com una arma política. Així ho demostren les set lleis en la matèria que s’han promulgat en els últims trenta anys a remolc de la ideologia del govern de torn. A l’espera d’un gran pacte per a l’educació, hi ha docents amb vocació de servei que intenten salvar el sistema com bonament poden. Molts no ho tenen gens fàcil amb unes aules massificades, del tot heterogènies, catalitzadores del drama social d’aquests terribles anys de crisi econòmica. No debades, és a les escoles on van a parar les restes del nostre naufragi com a societat: nins desemparats i desnortats, víctimes d’un entorn del tot advers (pares negligents que han desertat de la seva tasca educativa, familiars a l’atur, divorcis traumàtics, violència física i verbal, etc.). Amb aquestes circumstàncies, doncs, s’entenen perfectament certes conductes disruptives a les aules. Més que de fracàs escolar, hauríem de parlar de fracàs social.
 
La ciutadania desconeix el desgast mental que provoca gestionar tant de malestar. Hi ha, però, professors, que prefereixen combatre qualsevol derrotisme amb esperit constructiu. Són els “engrescats” que retrata tan bé el programa d’IB3. Sense caure en una visió edulcorada de la professió, sempre és millor destacar el paper positiu d’uns docents que durant el Govern Bauzá vàrem ser qualificats d’ “indecents”. Ara, amb l’ajuda de la televisió autonòmica tenim l’oportunitat de donar a conèixer una feina que, dissortadament, massa sovint ha estat estigmatitzada per tòpics barroers.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
L’educació és cosa de tots. Ja ho diu un refrany africà: per educar una criatura fa falta la tribu sencera. I al capdavant de la tribu hi ha d’haver l’Estat. Per evitar nous fracassos com la darrera llei educativa, la LOMQE, seria bo que els nostres governants llegissin l’assaig Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, que acaba d’editar per primer cop en català l’editorial Adesiara. El seu autor és Erasme de Rotterdam, un dels humanistes més importants del segle XVI. A pesar del temps transcorregut, és una obra d’absoluta vigència.
 
Erasme aposta per un Estat que tengui l’obligació d’oferir una escola pública regida per la meritocràcia. Al seu parer, l’objectiu és oferir una formació integral als futurs ciutadans, no basada només en l’utilitarisme més immediat. Així doncs, mentre la meritocràcia no arribi a les altes esferes polítiques, els “engrescats” del món educatiu continuaran amb la seva elogiable tasca de cimentar els fonaments d’una societat que avui sembla abocada a l’abisme.

Per conèixer quina és la realitat a les aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Tres mesos a secundària".

I no us podeu perdre aquesta entrevista a Pilar Ugidos, directora de Miquel Bleach, al barri d'Hostafrancs. Es tracta d'una escola, reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona, que ha lluitat contra tots els prejudicis que ataquen la immigració i la pobresa.

Tampoc no us podeu perdre aquest article sobre els secrets de l'educació a Finlàndia.

Aquí teniu el primer capítol del programa "Engrescats" titulat "La passió per aprendre":



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), parl sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



I aquí teniu Noam Chomsky reflexionant sobre l'objectiu de l'educació:



Aquí teniu una escena sensacional del professor de "La lengua de las mariposas":



Articles del web relacionats:

Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix
- Prendre partit

La mort del mestre

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2013)

L’actual denigració que pateix la figura del docent per part del Govern Bauzá recorda molt la que patí al segle V aC Sòcrates. Qui és considerat el pare de la filosofia visqué en carn pròpia la injustícia de la idolatrada democràcia atenesa. De res serví que el famós oracle de Delfos el proclamàs com el més savi de tots els homes. D’esperit inconformista, a Sòcrates li agradava dir que la seva feina consistia a fer amb les paraules el mateix que la seva mare, comare, feia amb les mans. En el seu cas, però, no ajudava a parir infants, sinó idees. No és casual, doncs, que batejàs el seu mètode filosòfic com a maièutica (“l’art de la comare”, en grec).
 
El filòsof atenès atiava els diàlegs amb una ironia basada en la seva màxima “només sé que no sé res” i en el lema dèlfic “coneix-te a tu mateix”. D’aquesta manera, mitjançant la formulació d’un reguitzell de preguntes, tenia l’habilitat d’aconseguir que els seus interlocutors es desprenguessin de qualsevol mena de prejudici per assumir la seva ignorància sobre un tema concret. A partir d’aquesta cura d’humilitat i fent cas del seu daimon o “déu interior” –que avui anomenaríem sentit comú-, la gent podia començar a cercar la veritat que, tanmateix, mai no seria absoluta, sinó tan sols una aproximació.
 
Amb aquest mètode tan poc ortodox Sòcrates es proposà enriquir la democràcia, fomentant l'esperit crític de la ciutadania. I això no agradà a molts, sobretot als sofistes, que l'acusaren de pervertir el model polític atenès. No debades, els sofistes, com els actuals tertulians, eren professionals de l'art de la paraula que, per tal de cobrar, estaven disposats a defensar qualsevol argument, sense tenir en compte la seva veracitat. Després de la Guerra del Peloponnès, Sòcrates fou molt hostil amb el govern dels Trenta Tirans d'Atenes (404-403 aC), imposat per la vencedora Esparta. Però les seves crítiques continuaren una vegada restaurada la democràcia, la qual cosa molestà molt als nous governants. Aquests, en no poder-lo incriminar en el plànol polític, ho feren en el religiós i moral. Fou així com l'acusaren de no respectar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut.
 
Davant el tribunal, Sòcrates, lluny de demanar clemència, es presentà com un tàvec enviat pel déu Apol·lo per despertar la consciència ciutadana. Per aquesta actitud tan irreverent fou condemnat a beure cicuta, una planta verinosa. El filòsof atenès acceptà amb resignació i serenitat la sentència. Fins i tot rebutjà un pla per escapar de la presó que li havia ofert el seu amic Critó. Al·legà que no podia suportar la vergonya d'incomplir les lleis de la seva democràtica Atenes que tant estimava i alhora qüestionava.
 
En l’actualitat, els docents de les Balears ens sentim força identificats amb Sòcrates. Queda clar que la nostra veu molesta molt en aquesta democràcia tan decebedora. Lluny queden les promeses populars en què es deia que es reforçaria l’autoritat del professorat. Amb la imminent aprovació del decret de convivència, ja no podrem expressar opinions que ajudin a despertar l’esperit crític dels nostres alumnes, sovint infravalorats injustament. Anul·lada així la famosa màxima de Kant sapere aude (“atreveix-te a saber!”), ara el que interessa és que les noves generacions no pensin i que actuïn com a xotets. És el poder de la ignorància i de la mediocritat. Bauzá deu pensar que, garantint-se quimèriques postures asèptiques per part dels ensenyants, un poble és més fàcil de governar.
 
No ens quedarà més remei, doncs, que tornar a les avorrides classes franquistes del tot antipedagògiques –és simptomàtic que recentment el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarelles, digués, en plena vaga indefinida, que ja frissava que els nins tornassin “a costura”. Per fer-ho més versemblant, propòs a l’executiu autonòmic que elimini també de les aules la connexió a internet, una eina  massa perillosa ja que s’escapa dels seus tentacles censuradors.
 
Tanmateix, els senyors del PP haurien d’haver estudiat una mica més d’història per adonar-se que el ferri control que un govern exerceix sobre un poble se li pot girar en contra. Així quedà demostrat a Xile el 1988 quan el dictador Augusto Pinochet proposà fer un plebiscit per legitimar-se en el poder. La jugada li sortí malament, ja que la majoria de ciutadans votaren per la restauració de la democràcia. Aleshores, el seu poder omnímode i omnipresent quedà en evidència.
 
Per als docents “adoctrinadors”, la cicuta de Sòcrates ens arribarà en forma d’expedient sancionador o d’acomiadament. De moment, el diputat popular Antoni Camps ja s’ha ofert per fer les llistes negres. No és d’estranyar que Plató, en veure la barbaritat que havia comès la democràcia atenesa amb el seu mestre, l’acabàs abominant. I és que, des del seu punt de vista, no qualsevol persona podia accedir a un càrrec de responsabilitat. Ell apostava per un govern de gent qualificada, dels millors. 

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als grans filòsofs grec.

Aquest article parla sobre per què Sòcrates va ser condemnat a mort.

Des de 2002, el tercer dijous de novembre se celebra el Dia Mundial de la Filosofia.

Aquí teniu frases cèlebres de Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquest altre vídeo és interessant:

 

No us podeu perdre aquest capítol del filòsof Alain de Botton sobre Sòcrates:



Aquest altre vídeo també és interessant:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px