Banner Top

A classe amb fills d'Al·là

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/2017)

Dues setmanes després dels atemptats jihadistes a Catalunya encara no em puc treure del cap les cares imberbes dels seus quatre autors abatuts pels Mossos. Eren joves àrabs d'entre desset i vint-i-quatre anys, plenament integrats a la seva terra d'acollida.  Les fotografies que la Policia distribuí d'ells just després de la barbàrie eren extretes de la llista de classe de l'Institut Abat Oliba de Ripoll i del club de futbol del poble. En conèixer la identitat dels botxins, els seus professors i entrenadors es portaren les mans al cap. I no foren els únics. També podrien haver estat alumnes meus.
 
La primera persona a manifestar la seva ràbia i impotència va ser Raquel Rull, l'educadora social que treballà amb els futurs fanàtics. Ho féu mitjançant una carta que de seguida és féu viral a les xarxes: “Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....”.
 
La carta d'aquesta educadora social de Ripoll em féu recordar la meva primera experiència docent amb el col·lectiu musulmà. Va ser fa nou anys a l'institut Can Peu Blanc de Sa Pobla. Es tracta d'un dels pobles de Mallorca amb més immigració àrab. Em tocà fer classes de reforç a nins de quinze anys. Gràcies a ells vaig aprendre a pronunciar bé la “ll” de Mallorca. La seva integració lingüística al poble era total. Al pati, però, hi havia guetos. Poblers i musulmans anaven al seu aire. Cadascú tenia clar quin era el seu espai vital. Tant per una part com per l’altra no hi havia el més mínim interès per interactuar.

Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
 
Mai no oblidaré una escena que em deixà astorat. A la sortida de l'institut em vaig trobar una alumna àrab discutint amb un compatriota seu. Per despatxar-lo, li etzibà amb un català impol·lut: “Tu calla, puta moro. Amb aquest comentari racista, la jove àrab expressava la seva voluntat de distanciar-se de l'estigma que arrossega la seva comunitat per les nostres contrades. És un estigma  que, segons els experts, respon principalment a una dada objectiva: la majoria dels immigrants musulmans són analfabets que provenen de les zones més depauperades i retrògrades del Marroc. A l'escola, però, els fills d'aquests immigrants tenen l'oportunitat de conèixer nous horitzons. Alguns l'aprofiten amb èxit, sobretot les al·lotes que, a casa, tenen la sort de comptar amb un clima no tan coercitiu; d'altres, en canvi, es queden pel camí.
 
Els professors treballam amb material sensible i, tractant-se d'alumnes àrabs, molt més. Nedam a contracorrent. Els ensenyam uns referents socioculturals que sovint contrasten del tot amb els del seu microcosmos familiar. Intentam treure el millor d'ells sense caure, però, en el pervers paternalisme, que l'únic que fa és estigmatitzar-los encara més. Tanmateix, hi ha aspectes de seu món interior que se'ns escapen. Així ha quedat demostrat amb els autors de la massacre de Barcelona i Cambrils. Ser tan joves i viure en un entorn secularitzat els féu vulnerables a doctrines islamistes criminals d'un imam radicalitzat que tirà pel terra tota la feina feta per la comunitat educativa. Així, abduïts per una estètica fundada sobre la violència i el nihilisme, aquells inofensius al·lots de l'Institut Abat Oliba de Ripoll perderen la por a morir i foren capaços de matar en nom d'un Al·là desconcertant a la seva terra d’acollida.

Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
 
Entenc perfectament la perplexitat dels antics professors dels assassins de Catalunya. Independentment de la seva nacionalitat, els docents sempre patim quan ens trobam amb un alumne conflictiu, de conducta disruptiva. Passam pena pel seu futur encaix en la societat. No era el cas, però, dels jihadistes catalans. Tothom destaca el seu tracte exquisit. A més, sense viure en una situació d'extrema exclusió social, gràcies al programa d'Ocupació Jove de la Generalitat, havien aconseguit trobar un bon agombol en el mercat laboral. Res, doncs, feia presagiar la tragèdia.
 
Els joves terroristes de Catalunya han estat víctimes del fanatisme de la seva pròpia religió. L'escola no es pot sentir culpable del fracàs social que representen. Llevat de comptades excepcions, la nostra incidència en les vides dels joves àrabs és relativament minsa. Sempre pesarà més l'autoritat paterna o la d'un imam disposat a menjar-los el cervell. Ara, per tant, qui s'ha de rebel·lar contra tanta ofuscació i odi ha de ser la pròpia població musulmana resident de bona fe. Ja ho ha fet en aquest darrer atemptat. Especialment emotiu va ser el manifest que llegí entre llàgrimes la germana de dos dels jihadistes de Ripoll abatuts pels Mossos.

Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
 
Lluny de resignar-nos, a l’escola els docents tan sols podem continuar vetlant per la bona convivència. Cal, però, no ser ingenus i tenir en compte la crua realitat. Mentre lamentam sentir-nos amenaçats pel fonamentalisme, deixam que els nostres polítics europeus i clubs de futbol continuïn essent còmplices de règims islàmics fonamentalistes. Ja podem cridar als quatre vents “No tenc por”. Jo, però, sí que tenc por de veure les conseqüències de tanta desídia i hipocresia institucional.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:

 

Per reflexionar sobre la població musulmana a Sa Pobla, no us podeu perdre aquest documental d'IB3 titulat "Els veïnats del Rif".

Aquí teniu el reportatge del programa "30 minuts" titulat "Entre nosaltres". Parla de l'entorn a Ripoll dels jihadistes dels atemptats de Catalunya.

Us recoman aquesta entrevista a Francesc Serés, antic professor d'immigrants musulmans.

També és interessant aquest article d'Antoni Puigverd titulat "Nihilismo".

Aquest vídeo de TV3 parla de la doble vida de l'imam de Ripoll.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)

Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu un article molt interessant de David Trueba. Es titula "La distopíia nuestra de cada día". Parla d'una tragèdia invertida. 

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:

Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

 

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració.

I aquesta cançó remou consciències:



I aquest muntatge també:

 

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px