Banner Top

Efialtes, el dimoni convertit en malson

Els malsons, convertits en trastorns d’ansietat nocturna, reben el nom d’Efialtes. Aquesta malaltia ja va ser diagnosticada al segle II aC pel metge grec Galè, però no es popularitzaria fins a mitjan segle XVIII. A l’antiga Grècia, un ἐφιάλτης (“qui salta”) era considerat un δαίμων o un esperit que a la nit s’apoderava d’alguns cossos, a qui provocava l’asfíxia. A Roma serien identificats amb els íncubes (“el que jeu a sobre, in), súcubes (“el que jeu sota, sub) en la seva versió femenina -amb el temps aquests dimonis nocturns adquiririen una connotació lasciva.
 
En anglès, malson és nightmare. La seva etimologia no està gens clara. Shakespeare va entendre que es tractava de l’ “egua” (mare) de la “nit” (night). Un vers seu diu “I met the night mare” (“Em vaig trobar amb l’egua de la nit”). Una altra teoria, però, recorda que, en anglès, mare també significa “follet” o “dimoni”. Així doncs, aquesta darrera versió estaria més en sintonia amb l’efialtes clàssic. En francès, malson és cauchemar (del llatí calcare, “pressionar” + una arrel relacionada amb el mare anglès), en alemany Alptraum, i en castellà “pesadilla”, derivat del llatí pensare (“pesar”).

El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
 
El dolç son d’Endimió
En la mitologia grega, Morfeu era la divinitat onírica per excel·lència -ὄνειρος, “somni”, “fantasia”. Era un dels mil Oneiroi nascuts de Ὕπνος (la Son) -d’on tenim hipnòtic- i de Νύξ (la Nit). Hipnos era l’encarregat de fer venir la somnolència als humans. Anul·lant les activitats dels homes cada nit, imitava així el seu germà bessó Thànatos (la “mort”).

Un cop Hipnos havia fet la seva feina, els mil Oneiroi eren alliberats de les profunditats de l’Èreb. Acudien volant com un estol de rat-penats i s’apoderaven de la ment humana dormida. Goya ens deixà un famós gravat basat en aquest antic mite. És “El sueño de la razón produce monstruós”.

goya

Goya: El sueño de la razón produce monstruos. Aguafuerte y aguatinta sobre papel verjurado. Museo del Prado. Madrid

Zeus va haver de necessitar l’ajuda d’Hipnos per complir amb la paraula que donà a Selene, la deessa de la Lluna. Com era habitual, un dia aquesta sortí amb el seu carro a il·luminar la foscor de la nit. En una cova es trobà adormit Endimió, un atractiu pastor. De seguida s’enamorà d’ell. Va ser una amor correspost. Cada nit es trobaven i la unió donà els seus fruits: 50 filles.


Giovanni Antonio Pellegrini Diana Selene and Endymion

Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)

Selene, però, estava preocupada per la mortalitat del seu amant. Aleshores va demanar ajuda a Zeus, qui, decidí fer realitat els seus desitjos. La immortalitat, però, que concedí a Endimió no va ser la que la parella esperava. El jove fou condemnat a viure eternament en un món oníric, on només podia trobar-se amb la seva estimada a través dels somnis.

Morfeu, el déu dels somnis
Morfeu era l’encarregat de guiar els seus germans Oneiroi. Mentre el seu pare Hipnos només feia adormir els homes, Morfeu s’ocupava de crear els somnis on ell apareixia sota forma humana, generalment la dels éssers estimats -no debades, Morfeu (Μορφεύς) deriva de μορφή (“forma”).

Hipnos i Nix (1878, Evelyn De Morgan). Mentre Nix (la Nit) estén la seva manta negra, Hipnos escampa cascalls per induir la son als homes.
Hipnos i Nix (1878, Evelyn De Morgan). Mentre Nix (la Nit) estén la seva manta negra, Hipnos escampa cascalls per induir la son als homes.

Ovidi, a les Metamorfosis (XI, 634-637), insisteix que Morfeu “sap imitar les formes de manera precisa”. No té rival: “No hi ha ningú que pugui igualar-lo reproduint el pas, el rostre i la veu que convingui; també es posa els vestits adients i diu les paraules més usuals, però sols els homes imita”.

Pierre-Narcisse Guérin: Morfeo e Iris. Museo del Hermitage (1811)
Pierre-Narcisse Guérin: Morfeu i Iris. Museu de l'Hermitage (1811)
 
Morfeu solia ser representat sostenint en una mà un mirall en clara al·lusió al fet que els somnis ens revelen el nostre propi subconscient. En l’altra mà aguantava una branca de cascall (papaver somniferum), planta herbàcia coneguda per les seves propietats somníferes.

Hipnos amb ales al cap
Hipnos amb ales al cap


En la seva tasca, Morfeu era ajudat per dos dels seus germans. Fobétor (“qui fa por”), també conegut com a Icel (“qui és similar”) feia aparèixer monstres o animals en els somnis i era el principal causant dels malsons. Phantasos (“qui apareix”), en canvi, s’encarregava de mostrar objectes inanimats.

Jean-Baptiste Restout: Morfeu (Cleveland Museum of Art. Cleveland)
Jean-Baptiste Restout: Morfeu (Cleveland Museum of Art. Cleveland)

 

Morfeu
Morfeu


El déu de la morfina
Morfeu recorria el món amb les seves ales fabricant fantasies per als humans. Dormia en un llit de banús. Zeus el matà perquè en alguns somnis revelava el destí als homes. Avui, del seu nom procedeix la substància química morfina, per les seves fortes propietats soporíferes i analgèsiques. Fou el primer opiaci que es descobrí. S’aconseguí el 1805 de la mà del químic alemany Friedrich Sertürner, que va aïllar el principal actiu de les plantes del cascall, d’on s’obté l’opi (< ὀπός, “suc de vegetal”).

Cascall, planta d'on s'extreu l'opi
Cascall, planta d'on s'extreu l'opi

També podem invocar el déu grec dels somnis en l'expressió «estar en els braços de Morfeu», que significa que algú està dormint. A l’antiguitat es considerava que els oracles tenien un valor profètic; eren moments que els déus aprofitaven per comunicar-se amb els homes. Així, hi hagué sacerdots que s’encarregaren de la seva interpretació a través de la pràctica de l’oniromància (+ μαντεία, “endevinació”).

La morfina (Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat. Sitges)
La morfina (Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat. Sitges)

Mal de Morfeu
En medicina també es parla de mal de Morfeu o de narcolèpsia (+ ναρκάω, “quedar adormit” + λαμβάνω, “agafar”). És la tendència irresistible a quedar-se adormit. Es tracta de la causa més freqüent d’hipersòmnia (excés de son) dins de les malalties neurològiques que afecten la son. L’alarma s’encén quan l’afectat ronca de forma habitual, e queda adormit inesperadament (durant una conversa, al volant...) o quan, en despertar-se, sent com si no hagués descansat gens.

El somni, Dalí (1937)
El somni, Dalí (1937)
 
El mal de Morfeu pot tenir conseqüències terribles: accidents laborals o de trànsit. Aquest trastorn es caracteritza per l’obstrucció momentània de les vies respiratòries en hores de son, més conegut com apnea (“falta de respiració”), que pot ser mortal -la paraula conté l’α privativa i el verb πνέω (“respirar”). Això fa que de dia tenguem casmòdia (< χαίνω, “obrir la boca”), ganes contínues de fer badalls.

A l’hora de dormir hem d’anar en compte amb les caròtides (< καρόω, “adormir”), les dues artèries que, per l'un costat i l'altre del coll, irriguen el cap i que, segons els antics, comprimides, poden provocar un estat comatós (< κῶμα, “sopor”, “son profund”). Hi pot haver moments, però, per al sonambulisme. Si ens passa tot això, definitivament patim de catipnosi (+ κατα, “per avall”), que és la malaltia de la son.

SOMNI CAUSAT PEL VOL D UNA ABELLA AL VOLTANT D UNA MAGRANA UN SEGON ABANS DE DESPERTAR 2

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana, un segon abans de despertar-se (1944, Dalí, Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid)

La interpretació dels somnis
A finals del segle XIX el metge austríac Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, advertí que durant el son es produeix una relaxació de la censura a la qual està sotmesa contínuament la consciència. Aleshores és quan el subconscient es manifesta mitjançant símbols onírics. Així doncs, és en els somnis on afloren els desitjos reprimits del subconscient. Tot plegat ho podem llegir en el llibre La interpretació dels somnis que el psiquiatre vienès va escriure el 1899.

 

Sigmund Freud
Sigmund Freud


Aquí teniu un article que parla dels cinc malsons més recurrents. I aquest article de Rafel Argullol també parla dels somnis.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (05/07/2019) reflexion sobre la societat 24/7, oberta les 24 hores al dia els set dies de la setmana. Ho faig a patir del llibre "24/7" del nord-americà Jonathan Crary:

 

I per acabar, que millor que escoltar Nessun dorma (“Que ningú no dormi”, en italià), l’ària del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini. El títol fa referència a la proclamació que fa la princesa Turandot  per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. Aleshores el príncep canta fent avinent la seva convicció que el nom no serà descobert.



Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra sobre Morfeu. Aquest altre parla sobre la morfina. I aquí teniu la segona part de l'article.

Aquí teniu un llistat de cançons que parlen de somnis.

Articles del web relacionats:
Vade retro, Satanàs!
- L'univers psicodèlic de les drogues
- La vida és Eros i Thànatos

Hores a la romana

Els romans comptaven les hores d’una manera diferent de com ho feim avui. Amb l’ajuda dels rellotges de sol, les comptaven de tres en tres, de la següent manera:
  • Prima. Era la primera hora des de l’alba –que, depenent de l’estació, podia ser a les 04.30h o a les 07:30h- fins a la tercera, a mig matí.
  • Tertia. Comprenia des de la tercera hora fins a la sisena, al migdia.
  • Sexta. Comprenia des de la sisena hora fins a la novena, a mitja tarda -aquesta franja coincidia amb el moment de més calor en què s'aprofitava per fer la migdiada o sesta.
  • Nona. Comprenia des de la novena fins a la posta de sol -d’aquí ve l’expressió “anar a fer nones” que es fa servir per indicar a un nen que ha d’anar a dormir -en anglès el terme afternoon també ens recorda aquesta antiga franja horària.
 
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.

Les dotze hores del dia es repartien en dos grups d’acord amb el migdia (meridies), de manera que hi havia 6 hores ante meridiem (a.m) i 6 hores post meridiem (p.m)  -en anglès encara fan sevir aquests acrònims. La seva duració variava en funció de l’època de l’any. I és que, com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa. Les hores, per tant, no sempre eren de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75.

lasesta"La Siesta" (1912) de Joaquín Sorolla i Bastida

 
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals anomenats vigiliae (“vetlles”), la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions. Així hi havia prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia i quarta vigilia. En castellà existeix la paraula “conticinio”, derivat de conticesco (“callar”, “emmudir”). És l’hora de la nit en què tot està en silenci. La millor hora.
 
La migdiada
 
La migdiada (Ramon Martí i Alsina, 1884, MNAC) 
 
A quina hora va morir Jesús?
Tenint en compte aquesta divisió del temps que hi havia al món romà, la pregunta és: A quina hora va morir Jesús? L’evangeli de sant Marc, corregit en versions posteriors, ens dóna la resposta: “Arribada l’hora sisena [migdia], es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena [a mitja tarda]. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”.  Segons Sant Joan (19, 30), les últimes paraules que va dir Jesús a la creu foren: Consummatum est (“S'ha acabat”).

Calvari (Cranach)
Calvari (Cranach)
 
Hores canòniques
Els monjos de l’edat mitjana adaptaren la divisió del temps del món romà a les seves ocupacions espirituals. El resultat foren les famoses set hores canòniques destinades a l’oració i conegudes per això com a “instants de Déu”:
  • Les Matines, poc després de mitjanit.
  • Les Laudes, a l’aurora on es resava un salm que contenia de manera reiterativa l'imperatiu laudate (“lloau”) -d'aquí el nom.
  • La Prima, la tertia, la sexta i la nona: de tradició romana.
  • Les vísperes, a mitja tarda, després de la posta de sol.
L'italià Sant Benet (480-547), el fundador de la vida monàstica a Occident, fou el promotor d'aquesta divisió. Es basà en el salm V de l'Antic Testament que diu: ”Set vegades al dia t'alabaré”. Amb el temps hi afegiria una vuitena hora, les completes, per donar gràcies a Déu abans d’anar a dormir.

Clepsidra
Clepsidra

A la nit i als dies ennigulats, que era quan el rellotge de sol no tenia cap utilitat, s’empraren diversos sistemes per calcular les hores canòniques. Hi hagué el rellotge de vela, on el temps venia marcat per la consumició d’una espelma. També es podia recórrer a la clepsidra (“lladre d’aigua” en grec, derivat de κλεπτω, “robar” + ὑδωρ, “aigua”). Aquest rellotge, ja conegut també pels egipcis, estava format per dos recipients. Un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. El seu nivell de caiguda indicava les hores, la qual cosa plantejava un problema. La velocitat del flux depenia de la pressió de l’aigua, i aquesta variava sempre en funció de la quantitat d’aigua que quedava en el recipient.

Igual d’imprecís que la clepsidra era el rellotge de sorra. Consistia en un recipient de vidre amb dos vasos comunicats per un petit embut per on queia la sorra. Un cop acabat el traspàs, se li havia de donar la volta per continuar amb el còmput del temps, i així successivament.

L’origen de les 24 hores d’igual durada
Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)


A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”, solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes. Així doncs, hi hagué dotze segments (hores) per al dia solar, i altres dotze per a la nit. En total, 24 hores.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també deriven de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.

I acabarem amb una expressió ben catalana relacionada amb l’època en què el temps estava controlat pels campanars. És “no tocar quarts ni hores”. Al·ludeix al fet de desvariejar, de tornar-se boig. Per exemple: “Era una mica maniàtic de tota la vida, però, el que és ara, ja no toca quarts ni hores”.

Aquí teniu més informació sobre les hores romanes.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que recorda que a Mallorca deim "Bon dia tot el dia". I en aquest altre, "Bon vespres, quan es fa fosc". I aquest altre parla de l'expressió "dematí".

Aquí teniu la intervenció del filòleg de la UIB Nicolau Dols a l'espai "Paraula d'acadèmia" d' "El matí de Catalunya Ràdio" de Mònica Terribas. Parla sobre com s'han de dir les hores en català:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (05/07/2019) reflexion sobre la societat 24/7, oberta les 24 hores al dia els set dies de la setmana. Ho faig a patir del llibre "24/7" del nord-americà Jonathan Crary:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018), reflexion sobre el concepte d'slow life ("vida lenta") relacionat amb la màxima italiana “Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”):

Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
-
 Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px