Ave, Caesar Matas

Desembre 12, 2013
0 comentaris

La mort de Cèsar, Gerome (1867)

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)

A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.

Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.

"Què passa?", Matas surt de l'Audiència Nacional el maig de 2013

No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.

Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.

I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
- Bauzá, àlies Neró
- Compte amb les idus de març!
- Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
- Llatí per a corruptes
- La infanta no sap llatí
- La hipocresia tràgica dels polítics
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?

I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:

Etiquetat com

Deixa un comentari