Banner Top

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

En aquest enllaç trobareu les deu estratègies de la manipulació mediàtica.

Què hi ha darrere de les fake news? Vet aquí la resposta.

Aquí teniu informació sobre el llibre "La nueva desinformación".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol"

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Aquí teniu un llistat de pel·lícules que parlen sobre periodisme.

Aquí teniu un articel de Kike Oñate que parla sobre els mitjans de comunicación a Espanya i els seus propietaris.

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història
- Hedonisme cognitiu

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

La fi de l'omertà?

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2014)
 
A Espanya durant massa temps s’han callat massa coses. La setmana passada Jordi Pujol, durant la seva compareixença davant el Parlament català, va encendre totes les alarmes: “Si talles una branca, cau una branca i tots els nius que hi ha fins a caure l'arbre sencer”. Era la resposta airada del fins fa poc molt honorable president a la “causa general” que, a parer seu, s’ha obert en contra seva arran de la seva confessió de frau fiscal. D’aquesta manera, qui durant vint-i-tres anys governà els destins de Catalunya es referia tàcitament a la famosa omertà, la llei del silenci que permet a la màfia siciliana actuar impunement. El 2005 el socialista Pasqual Maragall, aleshores al capdavant de la Generalitat, s’atreví a trencar amb aquest codi d’honor. Afirmà que l’anterior govern convergent de Pujol tenia “un problema” per haver cobrat “un 3% de comissió” en l’adjudicació d’obra pública. Tanmateix, el dirigent del PSC va haver de rectificar en ser amenaçat per CiU de no participar en la reforma de l’Estatut.

 
Mariano Rajoy també coneix de prop els perills de trencar l’omertà. Va ser un exregidor seu a Majadahonda (Madrid), José Luis Peñas, qui el 2007 destapà el cas Gürtel, la presumpta trama de corrupció del PP que, de moment, entres d’altres persones, ja ha costat la presó a Luis Bárcenas, d’extresorer dels populars. L’any passat el diari El Mundo va publicar els textos telefònics (SMS) que suposadament s’intercanviaren el president del Govern espanyol amb el seu antic comptable. "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos” li escrigué Rajoy per tranquil·litzar-lo quan estava essent investigat per la justícia. Un cop entre reixes, però, Bárcenas ja ha començat a “cantar” i no ha dubtat a reconèixer el presumpte finançament irregular del PP i el pagament de sobresous a la seva cúpula.

 

A casa nostra, Jaume Matas, avui també a la presó, és una altra víctima del trencament de l’omertà. El seu malson començà el 2008, havent perdut les eleccions autonòmiques. Llavors la Fiscalia obrí diligències informatives a partir d’unes denúncies anònimes sobre el suposat suborn i maneig de doblers negres en la compra i decoració del seu “palauet” palmesà. Després es destaparien altres escàndols de corrupció com el cas Palma Arena o el cas Noos. Davant l’evidència, l’expresident balear s’hagué d’empassar la famosa frase que pronuncià el 2007 en d’haver-se entrevistat amb el fiscal general de l’Estat per tractar l’esclat del cas Andratx: “Mallorca no és Marbella”.
 
Ara el pres segovià Matas s’ha sentit novament traït per un altre dels seus, Aina Castillo, exconsellera de Sanitat. Amb l’alè d’Anticorrupció al clatell i dolguda amb l’actitud prepotent del seu antic cap, aquesta nova “penedida” l’ha senyalat com el màxim responsable d’haver donat l’ordre de manipular, a favor de l’empresa Dragados, el concurs de la construcció de l’hospital Son Espases. Un altre dels tòtems de la política balear, Maria Antònia Munar, bé sap també què és la fredor de l’alta traïció en aquest nostre petit regne insular de la “Cosa Nostra”. “D’aquí a Hollywood”, digué anys enrere amb to altiu davant l’expectació que aixecà una de les seves primeres compareixences als jutjats. Aleshores lamentava haver de patir “la pena del telediario”. Avui que ja es troba encarcerada el seu somni promet fer-se realitat. No debades, ella i el seu antic soci de govern, Jaume Matas, són figures prou atractives per a inspirar a Hollywood una nova entrega de la saga El padrí. I pel que fa a la pena mediàtica, a la líder de l’extinta Unió Mallorquina li deu pesar més compartir recinte amb els seus delators, abans aduladors a sou. Així tenim el trist honor de ser la comunitat amb més polítics corruptes a la presó.

Tàndem corrupte Matas i Munar
Tàndem corrupte Matas i Munar
 
Durant els dotze anys d’època de bonança econòmica en què presidí el Consell de Mallorca, sa princesa de la corrupció vivia a costa de l’omertà. Un dels seus projectes estrella, el desdoblament de la carretera Palma-Manacor, és un clar exemple de la seva manera tan siciliana de governar. Una persona es negà a pagar comissions a canvi d’obtenir una sortida viària al seu restaurant. La seva denúncia a Anticorrupció fou clau per destapar el cas Peatge. Tal violació a la llei del silenci li suposà tot tipus de pressions –vendettas, seguint la terminologia mafiosa- per a les quals va haver de sol·licitar protecció policial. Es desemmascarava així la cara fosca de les “carreteres a la mallorquina” de les quals tant bravejava la llavors totpoderosa Munar.


 
 
Ara Mallorca viu immersa en una altra trama de corrupció. El cap de la policia local de Calvià ja és a la presó per haver participat presumptament en una xarxa d’extorsió a empresaris del carrer Punta Ballena. El famós vídeo del “mamading” va obrir la capsa dels trons. Recentment ha aparegut mort Javier Pierotti, un dels primers empresaris a denunciar ja fa temps les corrupteles en aquests “500 metres de la vergonya”, en paraules del president Bauzá. La víctima, que passava per greus problemes econòmics i de salut, havia deixat clara en una missiva la seva intenció de suïcidar-se. Sempre ens quedarà, però, la incògnita de saber si aquest fatal desenllaç estaria relacionat amb les coaccions que havia rebut per fer de “fiscal”. Tot plegat fa pensar que a casa nostra l’omertà, que sovint compta amb la complicitat dels mitjans de comunicació, encara és una càrrega massa feixuga, malgrat les boques que no han volgut callar. I en les altes esferes de la política, tal com apuntà el president Pujol, la llei del silenci pot ser més clamorosa.

Aquí teniu la canço de Pau Alabajos titulada Omertà:

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px