Banner Top

Aspàsia, la dona més independent de l’antiga Grècia

Aspàsia fou una de les dones més independents, cultes i influents de l’antiga Grècia. Patí, però, la misogínia de l’Atenes clàssica de Pèricles, la seva parella. Se saben ben poques coses d’ella.
 
Εn grec, ἀσπασια significa “benvinguda”. Va néixer a la polis jònia de Milet (a l’actual costa turca), possiblement devers el 470 aC. Ja de jove destacà no només per la seva intel·ligència -era una gran lectora de poetes i filòsofs-, sinó també per la seva bellesa. Un dia un antic arcont atenès anomenat Sofró li parlà meravelles d’Atenes, que era la ciutat més avançada del seu temps. Animada per aquelles paraules, als vint anys la jove milèsia féu les maletes i marxà a viure a la capital de l’Àtica, on exercí de mestra de retòrica.

Bust d'Aspàsia
Bust d'Aspàsia
 
Pèricles, l’home fort d’Atenes del moment, no dubtà a requerir els serveis d’aquella nouvinguda “sàvia i astuta”, en paraules de l’historiador Plutarc. De seguida s’enamorà d’ella i s’hi anà a viure després de separar-se de la seva dona, amb qui tenia tres fills. Aspàsia, però, només pogué se tractada de παλλακή (“concubina”) de l’estrateg atenès. No debades, la llei prohibia l'enllaç amb dones estrangeres. La parella tingué un fill, Pèricles “el Jove”. El mateix Plutarc assegura que els atenesos contemplaven bocabadats com Pèricles, “en tornar de l’àgora, cada dia l’abraçava i la besava dolçament”. Així com ho explica, sembla que aquella exhibició d’amor conjugal era considerada una escandalosa immoralitat.
 
Campanya de desprestigi
Aviat la casa d’Aspàsia es convertí en el punt de trobada principal de literats i filòsofs de l’Atenes clàssica. El mateix Sòcrates la freqüentà en companyia dels seus alumnes. Tanmateix, la influència d’aquella “primera dama” molestà molts polítics i intel·lectuals.

Aspàsia i Sòcrates
Aspàsia i Sòcrates

Crescuda en la tradició relativament igualitària de les ciutats jònies, a Atenes Aspàsia fou vista com una meteca, una estrangera. La seva educació, així com la llibertat dels seus costums, xocava amb l’estil de vida de les dones ateneses, casades per interessos i recloses a casa, dins el gineceu. Així, la nova parella de Pèricles es convertí en objecte de burles de la societat misògina de la seva època. Entre els qui la criticaren hi hagué el comediògraf Aristòfanes (ho féu a la seva obra Arcanienses) i el poeta Hermip, qui fins i tot exercí l’acusació contra ella en un judici per “ofenses als déus”.

Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)
Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)

L’enveja féu que Aspàsia fos considerada pejorativament una ἑταίρα, que era el nom que rebien les prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina en els simposis. També se l’acusà de regentar un bordell.  En l’àmbit polític, fou acusada de tenir una influència negativa en les decisions de Pèricles, sobretot, amb l’inici Guerra del Peloponès l’any 431 aC, que acabaria marcant l’inici de la decadència atenesa.

Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
 
Pèricles va morir el 429 durant una epidèmia de pesta. Després, Aspàsia tindria com a parella una altre atenès, un ric comerciant anomenat Lísicles, amb qui tingué un fill. Aquest, tanmateix, moriria al cap de poc temps. A partir d’aquí la informació que tenim sobre Aspàsia és pràcticament nul·la. Sembla que es va retirar de la vida pública i que va viure en una casa de camp on donava lliçons de retòrica a joves. Es desconeix la data de la seva mort, que probablement es produí devers l’any 400 aC.

Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)
Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)

Aspàsia de Milet ha passat a la història com una dona realment seductora i intel·ligent, dotada d’una gran capacitat de persuasió. També, però, fou una dona independent, lliure, d’idees trencadores per a la seva època que exercí un grau d’influència reservat només als homes. Grans autors de l’antiguitat alabaren les seves capacitats, entre ells, Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.

Aspàsia amb filòsofs grecs Michel CORNEILLE, 1672)
Aspàsia amb filòsofs grecs (Michel CORNEILLE, 1672)

Una altra dona que, com Aspàsia, destacà per la seva intel·ligència va ser Cleobulina, coneguda altrament com a Eumetis. Va néixer al segle VI aC a Corint. Era filla de Cleòbul de Lindos, un dels set savis de Grècia. Va escriure poesies i endevinalles en versos hexàmetres. Aristòtil parla d'ella i l’historiador Plutarc diu que Tales l'anomenava "la sàvia".

Cleobulina
Cleobulina

També cal destacar la figura d’Axiotea de Fliunt. Al segle IV aC, després de gaudir de la lectura de la República de Plató, va viatjar a Atenes i es disfressà d’home per poder assistir a les lliçons que el mestre impartia a l’Acadèmia. Curiosament, en la seva obra, el deixeble de Sòcrates propugnava un estat ideal on les dones i homes estaven en igualtat de condicions. A la seva escola, però, no hi deixava entrar dones. Juntament amb Axiotea, una altra dona que es convertí en alumna de Plató va ser Lastènia de Mantinea -en el seu cas, però, no sabem si s’hagué de fer passar per home; en tot cas, hem de suposar que sí.

Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt
Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt



El cineasta basc Julio Medem té una novel·la titulada "Aspasia" (2012), que és una recreació de la vida d'una de les dones més importants de l'antiga Grècia.

Novel·la de Julio Medem
Novel·la de Julio Medem
En aquest enllaç trobareu un treball de Carmes Mas sobre Aspàsia.
Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
Friné, la bellesa feta dona

Catalunya segons Tucídides

Article publicat a l'Ara Balears (27/10/2017)

La mà estesa del president Puigdemont no ha servit de res. El govern de Rajoy ja té en marxa el temut article 155. Al crit d’ “¡A por ellos!” vol actuar com una autèntica màquina piconadora sobre Catalunya. És la mateixa actitud arrogant que exhibí fa vint-i-cinc segles l’imperialista Atenes en la guerra del Peloponès, la primera guerra civil del món grec. L’atenès Tucídides va ser l’historiador que s’interessà per estudiar a fons les causes d’un conflicte de terribles conseqüències.
 
La majoria de les polis, liderades per Esparta, s’havien rebel·lat contra una Atenes amb l’orgull inflat d’ençà del seu paper decisiu en les Guerres Mèdiques, que enfrontaren grecs i perses. Contemporani dels fets, Tucídides enriquí el seu relat amb reconstruccions aproximades del que pogueren dir els seus protagonistes. El diàleg més emotiu, del tot actual, es produí l’estiu del 416 aC. Apareix al final del llibre V de la Història de la guerra del Peloponès.

Tucídides
Tucídides
 
Després de quinze anys de conflicte, la capital de l’Àtica havia fixat la seva atenció en l’illa de Melos, una petita illa al sud-oest del mar Egeu. Tot i ser una colònia d’Esparta, fins aleshores els seus habitants s’havien mantinguts neutrals. Els atenesos, però, no es fiaven d’ells. Volien que se sotmetessin a les seves ordres. Amb aquesta intenció hi enviaren un grup d’emissaris.
 
L’intercanvi d’impressions amb una delegació de melis estigué marcat per la prepotència atenesa: “Nosaltres [els atenesos] no farem ara un d’aquests discursos que fan servir boniques paraules, com ara que la nostra hegemonia és justa perquè hem derrotat els perses, o que hem decidit d’atacar-vos en aquest moment perquè hem rebut un greuge de part vostra [...]. Volem arribar a un acord possible, tenint en compte les veritables intencions dels uns i dels altres. Sabeu tan bé com nosaltres que en el pensament dels homes el concepte de `justícia´ és dóna entre dues forces iguals; el concepte de `possible´ es dóna, en canvi, quan els poderosos actuen i els febles s’hi avenen”.

Melos en el mapa
Melos en el mapa
 
Els dirigents melis tenien les idees clares: “Seria d’una gran baixesa i covardia de part nostra si, essent encara lliures, no fem tot allò possible per no caure en l’esclavitud”. Com a resposta, els atenesos apel·laren al seny: “Si deliberen bé, vostès evitareu aquest situació [ser arrasats] i admetran que no és indigne sotmetre’s a la ciutat més poderosa quan aquesta els ofereix condicions mesurades: convertir-se en aliats, conservant la seva pròpia terra, però pagant tributs”. Els melis, tanmateix, insistien: “Intentarem salvar-nos. Mentrestant els demanem que reflexionin, que ens permetin ser els seus amics i que es retirin del nostre país una vegada celebrem un tractat que ens satisfaci a ambdues parts”.
 
Melos confiava en la mediació d’Esparta, la metròpoli. Per desgràcia seva, l’ajuda mai no va arribar. Després d’un breu setge, l’illa va capitular. L’enemic no tingué contemplacions amb la població local: els homes foren degollats i les dones i les criatures venudes com a esclaus. Amb tot, finalment els atenesos també patirien la humiliació de la derrota. No debades, acabaren essent vençuts pels espartans.

 
És molt fàcil fer una interpretació moderna del famós diàleg de Melos. Nietzsche ja considerà que amb Tucídides havia nascut la “història crítica”. El seu mèrit va ser cercar les lleis universals de comportament humà vàlides per a qualsevol època i lloc. La conclusió de l’historiador atenès fou clara: els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca. Ara, per tant, mutatis mutandis, podem identificar l’illa de Melos amb la perseverant i irreductible Catalunya; Atenes amb l’autoritària i altiva Espanya; i Esparta amb la ineficaç i impassible Unió Europea -encara estam esperant també que mogui fitxa.
 
Espanya (Atenes), sorda i incapaç de seduir, vol aniquilar Catalunya (Melos) amb l’aplicació de l’article 155. El PP, emparat pel Rei i crescut amb el servilisme del PSOE i Ciutadans, ja amenaça d’estendre la perversa mesura contra altres tres comunitats díscoles: Navarra, País Basc i Castella-la Manxa. Amb Catalunya, doncs, s’obre la veda a les autonomies més dissidents. A l’exèrcit de “piolins” se’ls acumula feina. Mentrestant, el dret de Conquesta és aplaudit per un periodisme bel·licista de mirada maniquea. Es parla poc ja del judici per corrupció del cas Gürtel, on aquesta setmana la fiscal ha assegurat que els fets delictius imputats a dirigents del PP "van atemptar contra l'estat de dret".

Odi mediàtic indigne d'una democràcia
Odi mediàtic indigne d'una democràcia
 
La fera espanyola, desbocada, vol morir matant. L’arrogància ha alimentat la seva ineptitud. Es comporta igual que quan perdé Cuba i Filipines. No té miraments a l’hora de deshumanitzar un enemic que, tanmateix, no té por a res. L’ingrés a la presó i l’escarni públic dels “Jordis” ha estat un avís per a navegants. És massa la ràbia de constatar el ridícul estrepitós d’uns serveis d’intel·ligència que foren incapaços d’interceptar milers d’urnes per evitar un referèndum.
 
Després de tal humiliació, l’statu quo respon al diàleg amb més repressió contra una ciutadania en peu de pau. Sens dubte, la demostració de força que implica l’article 155 no és més que un signe de debilitat. Fa vint-i-cinc segles Atenes ja seguí el mateix camí i acabà malament. Ara Espanya, llançada a l’abisme de la seva pròpia desintegració, hauria de prendre bona nota de les reflexions de Tucídides sobre la llei dels més fort.

Aquí teniu la ressenya d'Ignasi Aragay del llibre Les lliçons polítiques de la història (Acontravent), de Vicenç Pedret.

En aquest article el periodista Toni Soler també estableix la metàfora del maltractador en la relació d'Espanya amb Catalunya. Es titula "Les raons del maltractador" (Diari Ara, 12/11/2017).

Aquí teniu un àudio del professor Pep Campillo parlant sobre el diàleg de Melos a la secció "Maremàgnum" de Radio Mallorca (Ser).

També és molt recomanable aquest article de Joan Burdeus titulat "El procés al divan: psicologia de les societats en conflicte".

Aquí teniu un article de Xavier Díez titulat "Cero apellidos catalanes".

Aquí teniu l'explicació de la frase "Barcelona ha de ser bombardejada cada cinquanta anys", pronunciada per Baldomero Espartero.

Aquí teniu el gran gag del Polònia sobre l'aplicació de l'article 155:



Aquest altre vídeo també és molt bo:




Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Les guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions

Friné, la bellesa feta dona

Curiosament, en el món grec, hi ha pocs vasos d’escenes sexuals dins el matrimoni. No per això, però, s’ha de suposar que els grecs, malgrat la seva misogínia, no tenien sexe amb les seves dones per pur plaer. Aristòfanes, en la cèlebre comèdia Lisístrata, presenta un grup de dones ateneses que al segle V aC es neguen a copular amb els seus homes mentre aquests no hagin signat la pau en la Guerra del Peloponès. En la mitologia també podem trobar Hera intentant seduir Zeus, o un romàntic Orfeu lamentant-se per la pèrdua de la seva estimada Eurídice. Homer, per la seva part, a la Ilíada, s’entreté a relatar el comiat, ple de tendresa, entre Hèctor i Andròmaca. I, a l’Odissea, és famós el retrobament passional entre Odisseu i Penèlope, exemple de dona fidel.

Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
 
Escena de sexe explícit al món grec
Escena de sexe explícit al món grec

Tanmateix, exceptuant aquests testimonis que ens ofereix la literatura i la mitologia, l’únic sexe heterosexual que es documenta en les peces de ceràmica és el que es practicava amb les πόρναι, les prostitutes més vulgars (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula “pornografia” –es tracta d’un neologisme creat a la segona meitat del segle XIX pels francesos. 

Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
 
Hetaires
També, però, hi ha representacions de coits amb ἑταίραι (“companya”) –d’on tenim heterosexual o heterogeni. Eren prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina als simposis -en alguns aspectes serien comparables a les geishes japoneses. Solien ser gregues nascudes a Àsia Menor.

Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Hetaira en un simposi
Hetaira en un simposi
 
Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné la musa de Praxíteles. L’extraordinària bellesa d’aquesta última serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.
 
Afrodita Cnídia (Praxíteles)
Afrodita Cnídia (Praxíteles)

L’escultura de Praxíteles fou una petició de la ciutat de Cos. Quan, però, les seves autoritats veieren el cos nu de la deessa, exceptuant la zona púbica que es tapava amb la mà dreta, declinaren l’obra i en sol·licitaren una altra més pudorosa. Tanmateix, l’obra original seria comprada per la ciutat de Cnida (a l’actual Turquia), que aviat la convertí en un dels seus principals reclams. Segons Plini el Vell, era tal la bellesa de l’escultura que un jove fins i tot s’enamorà d’ella i la va intentar robar.
 
Un judici polèmic
Friné es deia en realitat Mnésareté. Suposadament va rebre aquest sobrenom (“granota” en grec) pel to verdós de la seva pell. Li tocà ser el centre d’atenció en un controvertit judici. Un amant ressentit l’acusà d’impietat per haver fet una paròdia dels misteris de la deessa Demèter. L’advocat que la defensava, també antic amant seu, fou incapaç de convèncer el jurat de la seva innocència. En última instància va recórrer a ensenyar el cos nu de la dona, al·legant que el seu cos era un monument viu d’Afrodita –tal era la bellesa de Friné. La jove fou absolta. D’aquesta manera triomfà la famosa dita Tira més un pèl de dona que cent mules” (en castellà, “tiran más dos tetas que dos carretas”).

Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
 
La bellesa i la intel·ligència no foren les úniques característiques de Friné. També destacà per la seva set de riqueses. De fet, es diu que la seva fortuna fou tan gran que, quan Alexandre el Gran va destruir Tebas, ella s’oferí per reconstruir-la amb els seus doblers amb la condició que l’entrada de la ciutat portàs gravat el seu nom.

Friné
Friné

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les hetaires a l'antiga Grècia. Aquest altre també és interessant.

Aquí teniu un reportatge del diari La Vanguardia sobre les geishes japoneses, que guarden moltes similituds amb les hetairai gregues

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

 

Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
Qui gaudeix més del sexe?
Messalines promíscues
- La guerra de sexes
- Un brindis amb propina sempre
- Aspàsia, la dona més independent de l'antiga Grècia

Heròdot, el primer periodista de la història

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de Montserrat Reig, professora de Filologia Clàssica de l’UB.

Fa vint-i-cinc segles va viure a Grècia un home que va entendre que el periodisme és un ofici que s’ha de practicar amb rigor, honradesa i respecte. El seu nom és Heròdot, també considerat el pare de la Història. Àvid de coneixements, va viatjar per tot el món conegut fins aleshores per lluitar contra el partidisme i el xovinisme grec. 

Molts periodistes tenen el dia 24 de gener encerclat en vermell en el calendari. És el dia del seu patró, Sant Francesc de Sales. Les grans dots comunicatives d’aquest bisbe francès del segle XVI foren les que portaren el Papa Pius XI a atorgar-li tal distinció. El periodisme, però, no entén de posicionaments religiosos. El seu únic objectiu és l’anàlisi del nostre entorn i la denúncia de les injustícies. És per això que el pare d’aquest ofici l’hem d’anar a buscar segles molt més enrere, concretament al segle V aC. Va ser a les costes de l’actual Turquia, en una colònia grega anomenada Halicarnàs (ara Bodrum), on va néixer vers l’any 485 aC Heròdot, l’home que revolucionaria la metodologia de la historiografia de l’època i que, de retruc, sense saber-ho, fixaria les bases d’un nou gènere, el periodisme.
 
El pare de la història
Heròdot és conegut com el “pare de la Història”, un sobrenom que li assignà tres segles després de la seva mort l’escriptor llatí Ciceró. Però tal vegada l’apel·latiu que millor li escau és el de “pare del periodisme”. No debades, s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació” en el sentit d’observar una cosa per donar-ne testimoni. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Encuriosit per l’època que li va tocar viure, entre les dues grans guerres de la Grècia antiga (les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès), Heròdot decidí voltar món per entendre’l millor.
El món en l'època d'Heròdot
El món en l'època d'Heròdot
 
El d’Halicarnàs, però, en el fons estava obsessionat per la fragilitat de la memòria. Volia que la seva obra, que titulà Història, servís de lliçó a les generacions futures, conscient que en una guerra la primera víctima és la veritat. “Això és –escriví- l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra”. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec) [...].


Albert Camus, en un article que va escriure per al diari algelià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), apuntava els quatre punts cardinals que regeixen el periodisme: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació.

Aquí teniu frases de Ciceró (segle I aC) sobre la història:

  • «La història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat» (Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis).
  • «La història és molt propera al gènere del discurs perquè narra els fets bellament».

I aquesta frase és d'Albert Camus (1913-1960): "Un no pot posar-se al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen".

Aquesta altra és de Marc Bloch (1886-1944): "La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat".

Aquí teniu la millor definició de l'ofici de periodista extreta d'un reportatge de La Vanguardia"Històries amb identitat que el periodista conta amb la fe del pescador, però que han de ser necessàriament escrites amb la concentració d'un monjo i la humilitat d'un aprenent perquè amb elles s'ensenya a mirar el món d'una altra manera".

Aquí teniu reflexions d'Anna Stepànovna Politkóvskaia, periodista russa assassinada el 2006 suposadament pels serveis secrets de Rússia per dir massa la veritat.

Aquí teniu un article de David Miró, del diari Ara, titulat "L’inici del periodisme informatiu-interpretatiu".L’inici del periodisme informatiu-interpretatiu".

Aquí teniu una peça que parla sobre els periodistes russos assassinats per oposar-se al poder.

Aquí teniu reflexions d'Eduardo Galeano sobre la professió periodística

Aquí teniu un capítol del programa "Téntol" d'IB3 dedicat a la comunicació:

 

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Heròdot.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquí teniu una definició del concepte història feta per Josep Fontana denuncia al seu llibre “Historia: Análisis del pasado y projecto social” (1982), 

Aquí teniu un article que parla sobre un llibre de periodisme: ‘Cada mesa, un Vietnam’.

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Dies de periodisme".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/10/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Articles del web relacionats:
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
-Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat

Lisístrata o el xantatge sexual femení

El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic),  acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
 
Vaga sexual
Vaga sexual

Lisístrata a Àfrica
Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.

El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els  forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.

L’ombra mundial de Lisístrata
El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.

El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.

Lisístrata
Lisístrata

La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.

dones pauDelegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l’Haia el 1915

 
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:



A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc  Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:


Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:



En aquest enllaç trobareu un mapa amb totes les Lisístrates del món.

I aquest article del fantàstic blog "Literatura grega en escena" parla de l'absentisme sexual a Lisístrata.

Relacionat amb el tema, aquí teniu un article titulat "La perversió de la democràcia", de Francesc Foguet.

Articles del web relacionats:
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px