Banner Top

La vida és Eros i Thànatos

La vida és passió i mort. Bé ho plasmà Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, en la seva teoria de les pulsions, que estableix una visió dualista de la motivació humana. Segons aquesta visió, la libido, vista com a pulsió de vida o Eros, està interconnectada a una pulsió de sentit contrari del tot destructiva i agressiva, la mort o Thànatos. Així doncs, Eros i Thànatos són les dues forces que determinen l'evolució de la vida personal i l'evolució de la vida de les societats. D’aquesta manera, hi hauria persones que, emportades per Eros, són més propenses a fer el Bé; d’altres en canvi, abduïdes per Thánatos, fan el Mal o sembren la discòrdia.

L'amor victoriós (Caravaggio, 1602)
L'amor victoriós (Caravaggio, 1602)
 
En la mitologia grega, Eros, Cupido al món romà, representa l’amor irracional o l’irrefrenable instint sexual. Amb el temps, però, personificà l’amor ideal. El seu antagonista, Thànatos (θάνατος, Mors llatí), encarna la mort no violenta. És el germà bessó d’Hipnos (ὑπνος), el déu de la son (d’on tenim hipnosi). La mort violenta, en canvi, era del domini de les seves germanes amants de la sang, les Keres, habituals en el camp de batalla.

La visita de Thànatos
La visita de Thànatos
 
Thànatos és representat com un geni alat que provoca la mort suaument. Amb el seu germà Hipnos discutia cada nit qui s’emportava a qui. Ell, però, executava les ordres de les Moires (les Parques llatines), encarregades de dictaminar el futur de la humanitat. El Hipnos, en canvi, també provocava cada nit una petita mort en forma de son entre les seves “víctimes”. A la Ilíada (XVI, 450-458, 670-675, 682), Homer ens parla de la missió que compartien ambdós germans. Zeus els crida perquè retirin del camp de batalla de Troia el cadàver del seu fill Sarpedó, mort per Pàtrocle. A continuació, li donin sepultura.

Els germans bessons Hipnos i Tànatos s'enduen el cos de Sarpèdon a l'Hades
Els germans bessons Hipnos i Tànatos s'enduen el cos de Sarpèdon a l'Hades
 
Una tradició tardana identificà Thànatos amb el sinistre personatge de la dalla. Aquest déu també el tenim present en paraules com tanatori (la cambra on es vetlen els morts) o tanatofòbia, la por malaltissa a la mort; està relacionada amb la necrofòbia, la por a les coses mortes (νεκρός).

Les persones que pateixen de tanatofòbia arriben a tenir seriosos problemes en la seva vida quotidiana. Fins i tot poden evitar sortir al carrer, assistir a un funeral o parlar de la mort. Solen ser hipocondríaques, degut a la por que tenen a contraure una malaltia que els provoqui la mort. D’altra banda, la tanatologia és el conjunt de coneixements relatius a la mort, especialment des del punt de vista medicolegal. 

Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?
- L'home, és bo o dolent per naturalesa?
-
 La vida penja d'un fil
-
 Cupido concupiscent
La vida com a contrast

L'hora de les estacions

En la mitologia clàssica, les Hores (< ὥρα, “divisió”, “període”) no al·ludien a les nostres unitats de temps. Eren tres deesses, filles de Zeus i de la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven, respectivament, les idees de brotar, créixer i fructificar. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, de manera que vetlaven per l’equilibri social -les seves germanes, les Moires, també tenien una funció similar.

El naixement de Venus
El naixement de Venus
 
Una de les Hores més famoses és la Primavera que apareix donant la rebuda amb un mantell al quadre El naixement de Venus (1482), de Sandro Botticelli, avui a la Galleria degli Uffizi de Florència.

La primavera de Botticelli
Quatre anys abans d’El naixement de Venus, Botticelli ja havia acabat una altra de les seves obres cèlebres, La primavera (1478), que avui també es pot contemplar a la Galleria degli Uffizi de Florència. En el centre de la composició apareix novament Venus, aquest cop vestida en el seu jardí on sempre és primavera. A la seva esquerra, el vent Zèfir persegueix Cloris, la seva futura muller, que es transforma en la Flora llatina. A la dreta, les protagonistes són les Tres Gràcies –sobre elles sobrevola el petit Cupido apuntant amb un de les seves fletxes; al seu costat hi ha Mercuri, que estira la mà per a tocar els núvols amb el seu caduceu –el missatger dels déus és el déu de l’enteniment que posa en relació els homes amb la divinitat). 
 
La primavera
La primavera

El significat del quadre pot ser que, en el procés de l’amor, allò que arriba a la terra com a passió (Zèfir), torna al cel com a contemplació (Mercuri).

 
Es creu que tant La primavera com El naixement de Venus foren un encàrrec de Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, nebot de Lorenzo de Mèdici, per adornar Villa di Castello. Botticelli va ser el primer a pintar quadres mitològics monumentals capaços de competir amb les representacions religioses de l’època.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Paraules al descobert", del programa "Balears fa ciència", d'IB3 Ràdio (13/04/2013). Amb motiu de l'arribada de la primavera, parl sobre l'etimologia de diferents emocions:


Us deix amb la Primavera de Vivaldi:



Articles del web relacionats:
Compte a "venerar" massa Venus!
L'origen dels vents
- Hormones que exciten
-
 L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana

Condons contra la sífilis

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

A principis del segle XVI la sífilis ja estava causant vertaders estralls entre la població europea. Qui va saber captar la dimensió d’aquest drama va ser el pintor manierista Angelo Bronzino (Florència, 1503 – 1572). El 1545, per encàrrec de la cort de Cosme de Médicis, va realitzar la seva obra mestra: Al·legoria del triomf de Venus. El quadre feia referència als mals d’una malaltia de transmissió sexual, venèria, que, per tant, retia culte a Venus, la deessa de l’amor i del sexe.

Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres
Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres


En el centre, Venus i Cupido, en una voluptuosa abraçada, representen la sexualitat masculina i femenina. A la seva dreta, un nin juganer i rialler obsequia la parella amb una pluja de pètals de rosa, símbol de passió. En la part superior, sostenint un vel blau, apareix el Pare Temps (Cronos), amb el seu rellotge d’arena, i, a l’esquerra, l’Oblit, que, amb una màscara, intenta oblidar les penoses conseqüències d’aquella unió. El Pare Temps, però, descorre el vel, mostrant a l’espectador el que vendrà després de l’amor carnal: els signes de la sífilis. Aquest signes ja es fan evidents en el personatge que hi ha al costat esquerra del quadre, el qual es recargola de dolor, tapant-se la cara.

Personatge amb sífilis del quadre
Personatge amb sífilis del quadre "Al·legoria del triomf de Venus"
 

En mans de mercuri
Durant molt de temps (des del segle XVI fins a finals del segle XIX), els tractaments amb compostos de mercuri foren utilitzats per curar la sífilis. Eren tractaments llargs i dolorosos, amb múltiples efectes secundaris. Per això s’encunyà la dita “Una hora amb Venus i la resta de la vida amb Mercuri”, en al·lusió a la brevetat de l’acte eròtic (moltes vegades a través de la prostitució) en comparació amb la llarga duració de les teràpies mercurials.


Al·legoria de la sífilis (1851, Rambert), Bibliothèque Nationale, Paris.
Al·legoria de la sífilis (1851, Rambert), Bibliothèque Nationale, Paris.
 

Al·legoria de la sífilis. Darrere el bell rostre d’una dama pretesa per un jove s’amaga la mort causada per la sífilis. A dalt, en un nigul transportat pels àngels, el déu Mercuri intenta aturar la malaltia (Il·lustració d’un llibre del segle XIX alertant del perill del “mal veneri”)
Al·legoria de la sífilis. Darrere el bell rostre d’una dama pretesa per un jove s’amaga la mort causada per la sífilis. A dalt, en un nigul transportat pels àngels, el déu Mercuri intenta aturar la malaltia (Il·lustració d’un llibre del segle XIX alertant del perill del “mal veneri”)

Ramon Casas i Carbó   Sífilis  (1900, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona)
Ramon Casas i Carbó (1900, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona)

Visca el comte de Condom!
La paraula condó no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder” La gent que, tanmateix, opta per l’etimologia llatina interpreta que el condó no deixa de ser una funda on “s’amaga” el fal·lus.

La tesi més acceptada és que condó podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire
Funda itifàl·lica (1354 a.n.e. circa). Aponeurosis bovina. Aixovar de Tutankamon, XVIII dinastia (Museu Egipci, El Cairo). Sergurament tenia una funció ritual.
 
El condó de Fallopius
En època moderna, el condó apareix a De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), una obra escrita el 1564 per l’anatomista italià Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, Fallopius el descriu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Gabrielle Fallopius
Gabrielle Fallopius

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. 

Condó de Lund al Museu de Londres
Condó de Lund (Lund University Historical Museum, Suïssa)
 
Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell)  envoltat de dames i inflant preservatius  (1872) Library of Congress.
Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell) envoltat de dames i inflant preservatius (1872) Library of Congress.

Condons de làtex
A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.
 
El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

El papa Benet XVI aprova l'ús del condó
El papa Benet XVI aprova l'ús del condó

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l'alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l'italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

Aquí teniu un article que parla sobre la història del control de la natalitat.

Aquí teniu un llistat de cançons que fan pujar la temperatura corporal.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

Aquest article del dermatòleg Xavier Sierra parla de la suposada sífilis que provocà la bogeria de Nietzche.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre antics remeis per combatre la sífilis. Eren tractament amb Mercuri. I aquí parla de l'evolució del material del condó. I aquí també. En aquest altre article parla sobre "Les avariés", una obra de teatre sobre la sífilis.

Aquest article també parla sobre els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.
Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
Sobre dones i homes


Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal. També se sol considerar que Cupido era el protector de l’amor homosexual. La seva mare, en canvi, s’encarregava més de vetllar pels amors heterosexuals.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Cupido, quan s’enfadava, feia molta de por. Bé ho sabé Apol·lo, que un dia es burlà d’ell per la seva poca perícia en l’ús de l’arc. Cupido, molest amb aquella actitud tan prepotent, va llançar al déu una fletxa que feu que s’enamoràs bojament de la nimfa Dafne. A ella, però, la ferí amb una fletxa d’odi, de manera que la venjança ja estigué servida.

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama. Quan en la intimitat ens encomanam a Eros, hem de prestar atenció a les “zones erògenes”, les parts del cos especialmente sensibles a l’exitació sexual.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 
 
Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
- Dafne, el llorer que corona els batxillers
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px