Banner Top

Cabines asfixiants

Article publicat a l'Ara Balears (14/09/2018)

La nostra crònica sentimental suma una nova pèrdua. Telefònica ja té el vistiplau del Govern central per acabar de retirar dels carrers totes les cabines que encara queden de l’època en què la comunicació era considerada un servei universal. Ara, en l’era de la hiperconnectivitat, fins i tot ja podem veure un vagabund demanant almoina amb un mòbil aferrat a l’orella. El capitalisme ha sabut estendre bé els seus tentacles. Ja hem deixat enrere aquells temps en què, per falta de monedes, ens quedàvem amb la paraula a la boca.

Les cabines eren els petits temples de la paraula. Tancat entre quatre vidres, tenies la intimitat i el silenci necessari per encetar el ritual de la comunicació, que avui s’ha dessacralitzat. Encara record l’impacte que em va produir veure una persona parlant pel mòbil pel carrer. Era l’any 1996 i em va semblar una obscenitat, un acte impúdic. Tanmateix, amb el canvi de mil·lenni, arribà la revolució tecnològica i ens convertírem amb petits déus exhibicionistes amb el do de la ubiqüitat. De sobte, el paisatge urbà s’omplí d’individus parlant tots sols i a tota hora mentre passaven pel davant d’uns habitacles que només associaven amb les fantàstiques pel·lícules de Superman o amb l’angoixant curtmetratge La cabina, estrenat a TVE el desembre de 1972.

cabina

Adéu, cabina

Aquesta obra mestra d’Antonio Mercero, amb guió de José Luis Garci, va estendre la claustrofòbia en una societat asfixiada ja pel franquisme. El seu protagonista és un home normal i corrent (el genial José Luis López Vázquez) que es queda tancat en una cabina d’un barri de Madrid. En qüestió de minuts, a l’altra banda del vidre, es troba envoltat de gent que l’observa, però que es manté indiferent a la seva desesperació. Uns fins i tot es riuen d’ells, d’altres (una minoria) l’intenten ajudar.
 
Igual que en El Procés o la Metamorfosi de Franz Kafka, José Luis López Vázquez es veu completament indefens davant el que li passa i en cap moment sap el motiu del seu tancament. Al final uns operaris s’emporten la cabina amb l’ocupant desconcertat i la deixen en un magatzem on hi ha altres cabines amb cadàvers a dins. El curtmetratge era, en realitat, un retrat social d’un país empresonat, necessitat d’aires de llibertat. El seu èxit en festivals internacionals obligà la franquista TVE a emetre-la, no sense, però, censurar-ne alguns fragments.

unnamed1

 
Ara ja no tenim cabines físiques que ens empresonin. Les presons, però, són els nostres cervells dipositaris de prejudicis estèrils. Ens comunicam més que mai, però no escoltam. Comunicam per damunt de les nostres possibilitats, sense que la qualitat de l’acte hagi millorat molt. Antigament la intimitat d’una cabina convidava a una conversa més pausada i reflexiva. Es mesuraven bé les paraules, com si fossin un bé escàs. A casa, el telèfon també estava ubicat en un raconet a mode de capella. El canvi ha estat bestial.
 
La cabina de Mercero igualment deixava entreveure amb encert els comportaments de l’actual societat de l’era de l’Smartphone. Hi trobam l’espectador mancat d’empatia que, davant la tragèdia, opta per treure el mòbil i gravar sense cap intenció d’intervenir-hi. També és fàcil reconèixer-hi l’individu atrapat en la bombolla de les xarxes socials, que, encara que l’haurien d’ajudar a projectar la seva veu, l’acaben reduint a un simple avatar. I fins i tot, en la nostra precària democràcia, José Luis López Vázquez s’identificaria amb el raper o el tuitaire dissident de torn, que, com el protagonista de La cabina, és víctima de les represàlies d’un statu quo amb olor de naftalina.

650 1462169252ndice

Il·lustració: Alba Domingo

Avui la cabina del franquisme ha estat substituïda per la cabina del capitalisme o de la nostra pròpia existència. Així reflexionava Mercero, mort fa quatre mesos, sobre el simbolisme del seu punyent curtmetratge: “Todos seres humanos tenemos muchas cabinas de las que tenemos que librarnos, hay cabinas del tipo moral, hay cabinas del tipo educativo, hay cabinas del tipo mental, cabinas económicas que nos aprisionan y yo creo que uno de los destinos del ser humano es irse librando, que la vida es un continuo liberarse de cada uno de sus propias cabinas para ser libre, espontáneo y ser feliz, cada uno tiene que intentar ver cual es la cabina que le aprisiona, en qué cabina está metido e intentar liberarse… ese es nuestro destino”.

Aquí teniu el curtmetratge:

Aquí teniu reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Articles del web relacionats
- Esclaus de l'horror vacui
Mai més sol
Paraules letals
Paraules adulterades
Francoland?
- El capitalisme que ens decapita

 

Hèrcules, entre el vici i la virtut

Prest o tard la vida se'ns presenten dilemes (< δίς, “dos” + λαμβανω, “agafar”). Sempre dubtam (< duo, “dos”) de si la decisió (< prefix de-, que indica separació, + caedo “tallar”, “morir”)  que prenem és la correcta. Fins i tot les persones més segures de si mateixes dubten. És el cas d’Hèracles, l’heroi per antonomàsia de la mitologia grega, conegut en llatí com a Hèrcules, i en fenici com a Melkart.  Era fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena. Avui la seva força extraordinària és recordada amb l’expressió “força hercúlia”.
 
En arribar a l’adolescència, Hèracles no sabia què fer amb la seva vida. Un dia es trobà davant dos camins. Aleshores dues dones s’oferiren per fer-li de guia. Una era Ἀρετή (“Virtut”) i l’altra Κακία (“Vici”). Κακία, que vendria a ser el dimoni, li oferí una vida tranquil·la amb totes les comoditats i plaers del món. Ἀρετή, en canvi, la personificació de l’àngel, el temptà amb una vida normal, tot advertint-lo, però, que res s’aconseguia sense esforç.

Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
Hèrcules entre la virtut i el vici, Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
 
Hèracles s’ho va pensar bé i finalment es decantà pel camí que li senyalà Ἀρετή. Va ser un camí ple de tasques que el portaren a defensar els més dèbils i a lluitar contra les forces del mal. En recompensa per totes aquestes accions, va rebre la mà de Mègara, filla de Creont, rei de Tebes. Hera, però, enemiga acèrrima del gran heroi grec, no ho pogué consentir i el féu tornar boig.

Maleït d’aquesta manera, Hèracles matà la seva muller, els seus fills i els del seu germà. Quan va recobrar el seny, va acudir a Delfos, on la pitonissa li va dir que havia de posar-se al servei del seu cosí Euristeu, rei de Micenes i Tirint: havia de realitzar les tasques que aquest li encomanàs per poder netejar la seva culpa. A partir d’aleshores, l’heroi va canviar el seu antic nom d’Alcides -que portava en honor al seu padrí Alceu- pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”) -se suposava que els treballs que havia de realitzar contribuirien a la glorificació de la deessa.

Amb els famosos dotze treballs, Hèracles s’acabà convertint en una espècie de superhome. No debades, hagué de recórrer la geografia mítica de l’antiguitat vencent tot tipus de monstres formidables -en època moderna seria identificat amb Superman. En principi havien de ser deu treballs. Euristeu, però, no en va reconèixer com a vàlids i Hèracles va haver de fer-ne dos més.

La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
 
El Lleó i l'Hidra, les primers proves
Per dur a terme els treballs, Hèracles va rebre una espasa d’Hermes, un arc i fletxes d’Apol·lo, una cuirassa daurada d’Hefest, un peple d’Atena i cavalls de Posidó.

En el primer treball, l’heroi hagué de matar l’indomable Lleó de Nemea, fill de la monstruosaEquidna. Un cop escorxat l’animal, la seva invulnerable pell li serví igualment de cuirassa i el seu cap, de casc. Aquesta fou la peculiar vestimenta amb la qual sempre és representat Hèracles. 

Hèrcules i el Lleó de Nemea
Hèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)
 
En el segon treball, Hèracles va haver de matar l'Hidra de Lerna, filla també d’Equidna, en aquest cas amb el monstre Tifó. Habitava en un petit llac fangós considerat una de les entrades mítiques a l’inframon. El seu nom prové del grec ὕδωρ (“aigua”), ja que era una mena de serp d’aigua de múltiples de caps, un d’ells immortal -unes fonts parlen de cinc, altres de cent. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. A més, exhalava un alè verinós, amb el qual matava els viatgers i assolava la regió de l’Argòlida.

Hèrcules i l'Hidra
Hèrcules i l'Hidra (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles aconseguí escapçar la policèfala Hidra amb l’ajuda del seu nebot i auriga Iolau. Aquest cauteritzava les ferides de cada decapitació i s’assegurava així que no en poguessin brotar més caps. Enterrà el cap immortal sota una enorme roca. Després, banyà amb la verinosa sang del cadàver les seves fletxes, que es convertiren així en implacables dards mortífers.
 
La Hidra que escapçà Hèracles està molt present en el nostre imaginari popular. Avui, per exemple, es diu que les accions policials contra el jihadisme són com l’hidra de Lerna: multipliquen encara més la ira del fanatisme islàmic. En clau metafòrica, la hidra és, per tant, un mal social molt estès, de múltiples arrels, impossible d'extirpar amb un sol esforç. En l’àmbit científic també hi ha organismes que agafen el nom d’aquest monstre de la mitologia grega.

Imatge antiga de la Hidra
Imatge antiga de la Hidra
 




Altres treballs
En el tercer treball Hèracles va haver de capturar el porc senglar Erimant, que devastava l’Arcàdia. En el quart, féu presa la veloç Cérvola de la Muntanya Cerínia, de banyes d’or i peülles de bronze. En el cinquè, hagué de matar amb fletxes les Estinfàlides, unes monstruoses aus que s’alimentaven de carn humana.

El sisè treball fou el que deixà més petjada en la història de Grècia. L’heroi grec hagué de netejar en un sol dia els fastigosos estables d’Augias, rei d’una regió del Peloponnès anomenada Èlida. El monarca li havia promès una remuneració a canvi, però no complí amb la seva paraula. En venjança, Hèracles el matà i, per commemorar tal fet, organitzà al santuari d’Èlida els considerats com a primers Jocs Olímpics dels temps mítics. Amb tot, el còmput històric i oficial de les antigues Olimpíades començà el 776 aC, amb la victòria del cuiner Coreibos d’Èlida a la carrera de l’estadi.

capturar al toro de creta

Mosaic on apareix Hèrcules capturant el toro de Creta

En el setè treball, Hèracles va capturar el toro de Creta ofert per Posidó al Minos -havent engendrat amb Pasífae el Minotaure, aterrava el regne, embogit pel déu per no haver estat sacrificat pel rei. En el vuitè treball, tocà capturar uns altres animals, les egües antropòfagues de Diomedes, que acabaren devorant el seu propi amo.

En el novè treball el fill de Zeus va haver de matar Hipòlita, la reina de les amazones, per fer-se amb el seu cinturó. En el desè treball es traslladà a l’altre extrem occidental per matar el monstre Geríon i aconseguir així els seus bous. A l’onzè treball Hèracles baixà a l’inframón per capturar el Ca Cèrber. I a l’últim tornà a l’extrem occidental, al Jardí de les Hespèrides, d’on obtingué tres de les seves famoses pomes d’or.

Cerber2

Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)

La mort d’Hèracles
Després dels dotze treballs, Hèracles participà en l’expedició dels Argonautes. Al llarg de la seva vida tingué fama de faldiller i fou precisament la luxúria la que acabà amb ell. Un dia el centaure Nessos intentà violar la seva última muller, Deianira, però Hèracles el matà amb una de les seves fletxes que contenia el verí mortal de l’Hidra. Tanmateix, mentre estava agonitzant, el malvat centaure va aconsellar a Deianira que guardàs la seva sang perquè les seves propietats amoroses li permetrien recuperar l'amor d'Hèracles si mai el perdia -en realitat l’estava enganant perquè la sang portava el verí de l’Hidra.

L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)

Al cap d’un temps, Hèracles deixà la seva estimada per una altra i Deianira, amb la intenció de recuperar-lo, impregnà la túnica del seu marit amb la sang de Nessos. En posar-se-la, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos, patint així la venjança del centaure. Afligida, Deianira se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)


A Hèracles encara li varen quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, al cim de la muntanya, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc. Finalment ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l'arc i les fletxes de l'heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l'Olimp. Així es produí la coneguda apoteosi  d’Hèracles, és a dir, fou divinitzat (ἀπό, “des de” + θεός, “fer algú d’origen diví”). A la seu del déus l’heroi grec es reconcilià amb Hera i es casà amb Hebe, deessa de la joventut.

Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)
Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)

L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)
L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)

Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)
Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)

Complex d’Hèracles
Tenint en compte totes aquestes proeses de l’heroi grec no és estrany que avui es parli del complex d’Hèracles per referir-se a aquells homes que mai no es rendeixen davant les fatalitats de la vida. Internament senten vergonya de no superar les adversitats, de manera que treuen força d’on poden per afrontar-les i donar una imatge de serenor.

Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)
Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)

La figura d’Hèracles tingué una gran influència a Espanya. Al segle XVII la Casa d’Àustria considerava que la seva dinastia descendia del mític heroi grec. Així Felip IV (1605-1665), per recomanació de Velázquez, no dubtà a fer-se amb els serveis de l’artista extremeny Francisco Zurbarán. Li encomanà pintar al Saló de Regne de Madrid tota una sèrie d’obres sobre la vida Hèracles. L’objectiu era enaltir la monarquia dels Habsburg a Espanya. Zurbarán volgué representar els dotze treballs d’Hèracles, però finalment només aconseguí fer deu quadres -un està dedicat a la mort de l’heroi.

Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules
Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules


En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la mort d'Hèracles.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Hèrcules a Nova York" (1970), protagonitzada per Arnold Schwarzenegger:

 

Aquest és el tràiler de la pel·lícula "Hèrcules" (2014), de Brett Ratner:

 

Aquest és el tràiler d' "Hèrcules" (1997), de Disney, que va distorsionar bastant el mite:

 

Altres pel·lícules que s'han fet d'Hèrcules són "Hèrcules encadenat" (1959), de Pietro Francisci; "Els amors d'Hèrcules" (1960), de Carlo Ludovico Bragaglia; "Hèrcules, l'origen de la llegenda" (2014), de Renny Arlin.


Articles del web relacionats:
-L'origen espanyol del dòlar
Superman, l'Hèrcules de l'època moderna
Compte amb els amfitrions!
Una Via Làctia ben lactosa
La rara anatomia dels centaures
Apoteosis apoteòsiques
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Compte amb Cacus!
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa

Superman, l’Hèrcules de l’època moderna

Els cristianisme va associar Hèrcules amb la figura de Jesucrist, el salvador de la humanitat. En època moderna, però, el gran heroi de la mitologia grega també serví d’inspiració per a la primera gran figura del còmic, el superheroi Superman. Havia nascut el 1938 durant la Gran Depressió nord-americana i alguns veieren en el periodista Clark Kent, enemic de les injustícies, la personificació d’un superheroi socialista que lluitava contra els rics empresaris i polítics que oprimien els ciutadans.

Superman, envoltat d'altres herois de l'antiguitat
Superman, envoltat d'altres herois de l'antiguitat
 
Tanmateix, els creadors de l’home d’acer, Jerome Siegel i Joseph Shuster, no només s’inspiraren en Hèrcules. En ell també hi podem trobar reminiscències d’herois d’altres religions com Jesucrist de la religió cristiana; Moisès o Samsó de la jueva; o Gilgameix de la babilònia. Al cap i a la fi, Superman és el messies per excel·lència de la moderna èpica de ciència-ficció.
 
Biografies paral·leles
A pesar de les similituds que guarda amb altres personatges mítics, la història de Superman s’aproparia més a la d’Hèrcules. De petit el seu pare el llança des de Krypton a la Terra a bord d’una nau per salvar-lo de la desintegració del planeta. El nadó aterra a un poble anomenat Smallville, on és adopat per uns camperols que seran testimonis de la seva extraordinària força. 

Superman, entre Atles i Hèrcules
Superman, entre Atles i Hèrcules
 
Hèracles, de petit, també va donar mostres prou simptomàtiques de la seva futura valentia. Hera no el podia veure ni en pintura ja que havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena  -per unir-se amb ella, el déu havia adoptat l’aparença del seu marit Amfitrió. Quan tenia vuit mesos, l’airada deessa envià al seu bressol dues serps enormes. L’heroi dormia al costat del seu germà bessó Íficles (fill d'Amfitrió). En veure els rèptils, aquest es posà a plorar, però Hèracles els agafà per la gargamella, un en cada mà, i els escanyà.

Hèracles nin estrangula les serps enviades per Hera (J. Reynolds , 1723-1792)
Hèracles nin estrangula les serps enviades per Hera (J. Reynolds , 1723-1792)

Ja d’adult, Superman descobreix el seu origen i els seus superpoders, i els posa al servei de la comunitat amenaçada per perills i catàstrofes de tota mena. I si la musa d’Hèracles és Mègara –a qui acaba matant per un càstig d’Hera-, la de Clark Kent és Lois Lane –en morir aquesta per culpa del seu enemic, Superman dóna voltes al voltant de la Terra per fer retrocedir el temps i retornar la vida a la seva estimada. D’altra banda, Superman, com a tot heroi, també havia de tenir un punt dèbil. Si el d’Hèracles era la seva debilitat per les dones, el de l’home d’acer era la kriptonita, un mineral fictici que l’explosió de Kryton havia llançat a l’espai -la paraula deriva del grec κρύπτω (“ocultar”).


Altres herois messiànics
Superman no és l’únic representant del Salvador en la moderna ciència-ficció. La saga cinematogràfica de La guerra de les galàxies, iniciada el 1977 per George Lucas, també constitueix la visualització completa del cicle de gestació i posterior apoteosi de l’heroi messiànic.

Luke Skywalker, l'Hèrcules de la Guerra de les galàxies
Luke Skywalker, l'Hèrcules de la Guerra de les galàxies

El seu protagonista principal, Luke Skywalker, és un jove adoptat d’origen incert que rep un dia la revelació del seu destí transcendent. Un cop ha acceptat la crida de l’aventura, i després d’un periple de secreta iniciació, esdevindrà un líder imprescindible per a la salvació col·lectiva de la galàxia i per a la seva pacificació definitiva.

Aquí teniu una entrevista a Caros García Gual parlant de la figura de l'heroi.

Aquí teniu la gran banda sonora de Superman:



Articles del web relacionats:
Els orígens del cristianisme
-L'origen espanyol del dòlar
Compte amb els amfitrions!
Hèracles, entre la vici i la virtut

I aquí teniu la gran cançó Super superman, de Miguel Bosé:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px