Diuen que els catalans són molt caparruts, com la seva icona: l’ase. El simbolisme d’aquest animal, però, va néixer a Amèrica. El 1828 Andrew Jackson, candidat demòcrata a la presidència, va ser titllat de jackass (“ase”) per part dels seus detractors republicans –el terme també pot significar “imbècil”. Jackson, en lloc d’enfadar-se, va saber donar la volta a aquell insult. Així va ressaltar les virtuts de l’animal en qüestió: modèstia, perseverança i habilitat de traginar càrregues molt feixugues.
La popularització de l’ase com a mascota del partit demòcrata arribaria de la mà del famós dibuixant Thomas Nast, el creador també del Santa Claus modern i de l’oncle Sam (Uncle Sam, símbol del govern federal dels EUA, ja que les seves inicials, US, són les mateixes que les de United States). El 1877 volgué il·lustrar en una vinyeta la derrota electoral que patiren els republicans davant dels demòcrates. Aleshores els republicans foren representats amb un elefant (animal intel·ligent, però dòcil i, per tant, fàcil de sotmetre) i els demòcrates amb l’ase, ja conegut arran dels atributs que li atorgà Jackson. Amb aquests antecedents, no fou casual que a partir dels anys 90 l’ase, revestit d’una aura del tot metafòrica, es convertís també en el símbol de la tossuderia catalana en defensa de la seva identitat.
Símbols del partit demòcrata i republicà
Per Nadal, però, també trobam l’ase en els betlems fent tàndem amb un bou. Va ser Sant Francesc d’Asís qui al segle XIII incorporà per primera vegada aquests dos animals en els pessebres. El atribuí el paper de representants del poble a partir d’aquestes paraules del profeta Isaïes (1, 3-4): “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Així doncs, els catalans, com a bons representants del poble que són, poden estar ben orgullosos de tenir per mascota un ase (o ruc, tractant-se del mascle de l’animal). Segur que amb la seva persistència arribaran a bon port. Que es prepari el toro d’Osborne!
Origen de l’expressió O.K. L’expressió d’aprovació O.K. també està associada amb el partit demòcrata americà. A les eleccions de 1937 el seu representant va ser Martin Van Buren, oriünd d’Old Kinderhook (Nova York). El nom d’aquesta petita localitat, abreujada en les seves inicials (O.K.) fou utilitzat per batejar l’associació creada per als seguidors del demòcrata, el qual finalment va guanyar. Va ser el vuitè presidents dels EUA (1837-1841) i el primer d’origen no britànic en la història del país. Va ser així com l’acrònim de la població d’aquest polític (O.K.) es convertí en símbol d’acord.
Com passà amb la resta de llengües romàniques, al principi el català rebé el nom de romanç. És a començaments del segle XII quan trobem documentats els noms de catalans i Catalunya. Aquestes formes apareixen en llatí en el poema titulat Liber Maiolichinus. L’obra, escrita per un cronista pisà, relata la primera croada catalana que dugué a terme el 1114 Ramon Berenguer III sota el lideratge de la república de Pisa i altres ciutats italianes. Tanmateix, aquelles forces cristianes hagueren de marxar al cap d’un any en assabentar-se que un exèrcit musulmà de ferotges almoràvits es preparava per socórrer els seus compatriotes illencs.
L’etimologia del terme català no està gens clara. Amb tot, l’insigne lingüista Joan Coromines apunta a una antiga tribu ibèrica coneguda com a lacetani, que, d’acord amb les fonts clàssiques, poblava la part interior de Catalunya, des del Pirineu fins a la meitat –es tracta de la zona on se suposa que es començà a parlar la nostra llengua. En la paraula lacetani s’hauria produït un canvi fonètic conegut com a metàtesi, donant com a resultat catelani. I d’aquí provindria el nom de la regió Catalonia, de manera semblant al que va succeir amb Aquitània, Bascònia, etc.
Malgrat que el terme català està documentat des del segle XII, durant la Renaixença (segle XIX) s’utilitzà molt el terme llemosí. Aquesta denominació, del tot incorrecta, al·ludia a un suposat origen occità de la llengua, de la regió nord-occitana de Llemotges.
Als catalans també se'ls anomena, de manera despectiva, com a "polacos". L'origen d'aquest terme no és molt clar. Aquí, però, en teniu algunes teories.
Éntre les 6.000 llengües que actualment es parlen al món, sabíeu que el català ocupa la posició número 88? Per a més informació, llegiu aquest article.
El capitalisme, font d’idees materialistes, ens ha abocat a l’abisme de la ignorància. Per combatre aquesta alienadora dictadura del benefici, un grup d’intel·lectuals catalans acaba de presentar un manifest, Unes humanitats amb futur, que advoca per una major presència en els plans d’estudis d’unes matèries considerades l’espina dorsal d’Occident. Ja fa temps que en les actuals “democràcies comercials” s’estudia per exercir una professió i no per adquirir els coneixements necessaris que ens permetin interpretar millor el nostre llegat literari, artístic i científic. Un dels signants del manifest, Jordi Llovet, és l’opinió que no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir, a partir del passat, les coses que passen al present.
Ja al segle I aC Ciceró parlava d’humanitasen el sentit de compassió envers els nostres semblants. Atès que, segons el seu parer, la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, el gran orador romà anomenà també aquesta “formació” com a humanitas. Durant l’edat mitjana les disciplines humanístiques foren conegudes com a arts liberals, les quals, encabides dins dels studia humanitatis, es dividiren en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia).
A partir del segle XIV, amb l’antropocentrisme del Renaixement, els studia humanitatiscobraren més sentit que mai ja que rescataven de l’oblit màximes com Homo sum, humani nihil a me alienum (“Home som, res del que és humà m’és aliè”), del comediògraf Terenci. La revolució cultural i científica que es produí durant aquesta època històrica fou precisament gràcies als “sabers desinteressats” de l’antiguitat clàssica que ara la humanitat, en un acte de supèrbia, rebutja titllant-los d’inútils.
El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)
La presentació del manifest Unes humanitats amb futur ha coincidit amb l’aparició al mercat editorial de La utilitat de l’inútil, un assaig del filòsof italià Nuccio Ordine. Aquest professor de la universitat de Calàbria es carrega de raons per justificar l’oxímoron del títol del seu llibre: “Certament no és fàcil d’entendre, en un món dominat per l’homo oeconomicus, la utilitat de l’inútil i, sobretot, la inutilitat de l’útil (¿quants béns de consum innecessaris se’ns venen com a útils indispensables?). És dolorós veure els éssers humans, ignorants de la creixent desertificació que ofega l’esperit, lliurats exclusivament a acumular diners i poder. És dolorós veure triomfar a les televisions i als mitjans noves representacions de l’èxit, encarnades en l’empresari que aconsegueix crear un imperi a força d’estafes o en el polític impune que humilia el Parlament fent-hi votar lleis ad personam”.
En el seu assaig, Ordine recull les opinions d’intel·lectuals que al llarg del temps s’han erigit en defensors de les “especulacions ocioses”. És el cas del dramaturg francès Eugène Ionesco, que ja el 1961 feia el següent diagnòstic: “L’home modern, universal, és l’home amb pressa, que no té temps, que viu presoner de la necessitat, que no comprèn que una cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, l’útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art; i un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus i de robots, un país de gent infeliç […]".
El professor de Calàbria critica durament la “classe política obtusa i miop que, creient estalviar uns diners, programa la dissolució cultural del país i destrueix tota forma d’excel·lència”. “Si només –insisteix- escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. Aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.
Davant l’amnèsia institucionalitzada en l’actual regne de la superficialitat, cal, doncs, recuperar a les aules l’entusiasme per la cultura humanística entesa com el conjunt de sabers científics, artístics i literaris que ens han permès avançar intel·lectualment. Només amb esforç i temps podrem apreciar la utilitat de l’aparent inutilitat de tot aquest extraordinari llegat, únic al món animal. Aleshores disposarem de l’esperit crític necessari per plantar cara als totalitarismes que avui s’amaguen sota unes màscares del tot sofisticades.
Com diria Sèneca:“Non scholae sed vitae discimus” (“No aprenem per a l'escola, sinó per a la vida").
Aquí teniu una altra reflexió de Sèneca: “Mentre vivim, mentre estiguem entre els éssers humans, conreem la nostra humanitat".
Per acabar unes reflexions de John Stuart Mill, filòsof anglès del segle XIX. Són extretes del seu llibre L’utilitarisme (capítol II): “És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.”
També són interessants les reflexions de Martha Nussbaum al llibre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats?
“La funció primària de les arts i de les humanitats era cultivar la comprensió, perquè les arts i les humanitats estimulen el conreu del propi món interior, però també la sensibilitat respecte als altres. I és que les arts i les humanitats compleixen una finalitat doble: d’una banda, estimulen la capacitat de joc i d’empatia de manera general; i d’una altra, permeten enfocar cap els punts cecs específics de cada cultura. La primera funció poden cumplir-la les obres d’art que s’allunyen de l’època i del lloc dels lectors. La segona funció requereix un olfacte més agut, per detectar les àrees del mal estar social”.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:
Aquí teniu un vídeo sobre tradició clàssica que és una reivindicació de les humanitats:
En aquest enllaç trobareu una reflexió interessant sobre la perversa dicotomia entre ciències i lletres.
Durant l’edat mitjana, en occità, llengua del sud de França, gai significava alegre. Segons algunes teories, la paraula podria derivar del llatí gaudium (“alegria”), d’on tenim goig, gaudi o gaudir. No deixa de ser curiós que un dels prenoms romans habituals fos Gaius, abreujat amb la lletra C. Es creu, però, que és d’origen osc –antiga llengua itàlica. Derivaria d’un ocell anomenat gaig (gaius); per tant, no tendria res a veure amb gaudium.
Va ser precisament a la ciutat de Toulouse on el 1324 es va crear una acadèmia de ciència poètica, coneguda com a Gaia Ciència o Gai Saber, és a dir, “Alegre Ciència” o “Alegre Saber”. El seu objectiu era revifar la somorta poesia trobadoresca. Això es féu fins el 1484 mitjançant un concursos literaris que reberen el nom de Jocs Florals –a l’antiga Roma aquests jocs, dedicats a Flora (Cloris grega), deessa de la primavera, tenien un caire llicenciós i sensual.
El 1393, sota l’aixopluc del rei Joan I, Barcelona també tendria els seus propis Jocs Florals, que es convocarien fins al segle XV. El 1859, quan foren restaurats, els seus guanyadors obtenien el títol de Mestres en Gai Saber –entre els guardonats hi hagué Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Carner. La guerra civil interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Els catalans exiliats reprengueren la tradició amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. A partir de 1978 els Jocs es tornaren a celebrar a Barcelona.
Àngel Guimerà, mestre en gai saber
La forta tradició que tingué a Europa la Gaia Ciència queda palesa en l’obra homònima que el 1883 publicà el filòsof Friedrich Nietzsche (en alemany, Die fröhliche Wissenschaft). En un principi, en la llengua de Shakespeare, partint del gaudium llatí, la paraula volia a dir “alegre”, “despreocupat”; després, passà a significar “homosexual” en clau eufemística (jove de vida alegre, és a dir, gai).
Per reivindicar la seva igualtat, molts gais angloparlants veien en aquest terme l’acrònim de Good As You (“tan bo com tu”). Avui gai s’empra sobretot per referir-se al col·lectiu homosexual masculí. En català, fonèticament es pot confondre amb el mascle de la gallina, el gall, que deriva també del llatí gallus –res a veure amb el gentilici singular dels antics francesos, gallus.
Dia de l'Orgull Gai
La primera pel·lícula que emprà la paraula gai amb el seu significat modern fou La fera de la meva nena (1938), de Howard Hawks. Es tracta d’una comèdia de l’absurd protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant. Aquí en teniu una seqüència:
Origen de la festa de l’Orgull Gai La festa de l’orgull gai es remunta al 28 de juny de 1969. Aquell dia, a Nova York, varen tenir lloc els coneguts com a “disturbis de Stonewall”, un conegut bar d’ambient. La policia hi va fer una batuda que va acabar en incidents violents. Aviat el col·lectiu gai es va mobilitzar per aconseguir tenir llocs on poder estar lliurement sense por a ser detinguts. No debades, als anys seixanta, als Estats Units, els homosexuals estaven molt mal vistos i, fins i tot, eren perseguits amb penes de presó.
Putin, icona gai?
Els “disturbis de Stonewall” varen marcar l’inici de la lluita per als drets dels homosexuals. Al cap d’un any, el 28 de juny de 1970, varen tenir lloc a Nova York i a Los Ángeles les primeres marxes de l’Orgull gai per commemorar aquells incidents. A poc a poc s’hi sumaren altres ciutats d’altres punts del món. Avui es parla de la festa de l’Orgull Gai o del col·lectiu LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals).
A Espanya, l’homosexualitat va deixar de ser considerat un delicte el 26 de desembre de 1978. El 28 de juny de l’ant anterior va tenir lloc a Barcelona la primera manifestació de l’orgull gai. El 1990 arribà la gran fita: l’Organització Mundial de la Salut (OMS) retirà l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals. Curiosament, però, en el país que visqué els disturbis de Stonewall (que commemoram el Dia de l’Orgull Gai), l’homosexualitat no es despenalitzà a nivell federal fins al 2003. Avui, malgrat la històrica decisió de l’OMS, encara queden més de 70 països on és considerada il·legal.
L’arc de Sant Martí i la bandera homosexual La bandera homosexual de sis colors –els sis originaris de l’arc de Sant Martí (vermell, grou, blau, taronja, verd i morat)- va ser ideada per l’artista Gilbert Baker. Ho feu a petició de l’organització de la marxa de l’orgull gai a Califòrnia que s’havia de celebrar el 25 de juny de 1978. El seu disseny s’inspirava suposadament en la cançó Over the Rainbow de Judy Garland.
Bandera LGTB
La versió original de la bandera de Baker tenia vuit franges. Després, però, se’n suprimiren els colors rosa i celeste degut a la seva dificultat de producció. Avui aquesta bandera representa tota la comunitat LGTB (gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals).
La comunitat LGTB, però, no és l’únic col·lectiu que oneja els colors de l’Arc de Sant Martí. Si la bandera té set franges (amb l’afegitó del celeste) és la bandera de la pau que va aparèixer a Itàlia el 1961 –en aquest cas el vermell va a baix.
Set colors també té la bandera de l’imperi inca tan present a la ciutat peruana de Cuzco –en aquest cas el vermell va a dalt.
Bandera de Cusco
No us podeu perdre aquest article sobre Alan Turing, el científic britànic que el 1954 es convertí en tot un màrtir gai. La seva història escarrufa.
Aquest vídeo del programa "Món 3/24" parla de les conquestes aconseguides pel moviment homosexual.
Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:
