Banner Top

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.
 
Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial. La de Pan estava feta amb una canya anomenada fístula, paraula que avui ha donat nom a una úlcera estreta o canal que no cicatritza i que és semblant a l’instrument del déu grec.

Pan (1920) per Von Stuck
Pan (1920) per Von Stuck
 
Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríope. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
Pan tocant la flauta (Jacob Jordaens 1640 Bilbao, Museu de Belles Arts)
 
Pànic
Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.
 
Pan i la cabra
Pan i la cabra

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Com a protectors dels ramats contra els llops, rebien culte en unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma.

Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
Faune dansant de Pompeia (segle I dC)
 

 El Faune Barberini o sàtir embriagat

Faune Barberini (Gliptoteca de Múnich)

 

Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.
Cap-kantharos d'un faune. Atribuït a pintor Iliupersis. Itàlia meridional, Apulia, circa 375-350 aC. Figura vermella de ceràmica.

L’art romà ens ha deixat moltes representacions de faunes, sobretot relacionats en temes pastorils. La tradició cristiana associà Pan/Faune amb Satanàs per les seves banyes i potes de boc.

Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)
Venus amb un faune i amorets (Nicolas Poussin. Museu de l'Ermitage. San Petersburg. Un dels amorets té cames de boc, suggerint així que és fill de Venus i Faune)

 


Aquí teniu el Faune de la pel·lícula "El laberint del Faune":

 

Pan i la batalla de Marató
Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.


Pan tocant la siringa
Pan tocant la siringa
 
Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.
 
Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, però, Siringa, el va saber esquivar. Va entrar al riu Ladó i li va demanà ajuda. Aquest la va transformar en unes canyes. El vent que passava entre elles produïa un so semblant a un gemec.

Pan i Sirinx (Rubens)
Pan i Siringa (Rubens)
 

Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí tallar diversos jocs. Ajuntant-los de manera ordenada i decreixent va crear un instrument musical: la flauta pastoral, també coneguda com a siringa. D’aquesta manera, quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa.

Pan i Siringa
Pan i Siringa

Va ser així com Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Pan
Pan
 
Xeringa en forma de Siringa
Xeringa en forma de Siringa


Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)
Siringa sorpresa per Pan (Jean François de Troy)

Dafnis, l’alumne predilecte de Pan
Un dels alumnes predilectes de Pan va ser el jove Dafnis. Era fill d’Hermes i d’una nimfa que el va abandonar en un camp de llorers de Sicília (en grec δάφνη vol dir “llorer”). Recollit per un grup de divinitats agrestes, Dafnis va exercir l’ofici de pastor i inventà la poesia bucòlica. Per poder excel·lir en aquesta empresa, Pan li ensenyà a cantar i a tocar la siringa.

Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Pan l'art de tocar la siringa
Escultura trobada a Pompeia. Pan ensenya a Dafnis l'art de tocar la siringa


Dafnis, tanmateix, moriria jove per culpa de l’amor d’una dona. La nimfa Nomia (“la Pastora”) estava tan enamorada d’ell que l’amenaçà de deixar-lo cec si li era infidel. Així, un dia una altra nimfa va emborratxar el jove per poder gaudir dels seus encants. De seguida, Dafnis quedà cec i, a partir d’aleshores, va recórrer els camps tocant tristes melodies amb la seva flauta. En el seu dolor va acabar tirant-se per un barranc. Algunes versions diuen que, en caure, es transformà en roca.En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

DfWawFoWAAAxc7F

Casa del Faune (Pompeia)


Aquí teniu un blog sobre la música a l'antiga Grècia titulat "Siringa, la música de l'antiga Grècia".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.

Aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre el simbolisme de les banyes. Aquest altre també parla sobre la representació del Faune.

Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px