Banner Top

L’origen dels signes del zodíac

A l’hora de catalogar els estels, els sumeris dividiren el cel en regions. La regió per on aparentment transiten el Sol i els planetes fou dividida en dotze parts iguals (una per a cada mes de l’any) i a cadascuna d’elles se li assignà una figura determinada. Més endavant, els grecs anomenaren aquesta regió com la del Zodíac, paraula composta per τό ζῶον, ου (“figura”, “animal”) i per ἡ ὁδός, οῦ (“camí”).

Els noms del Zodíac ens han arribat de la següent manera a través del sedàs de Roma: Àries, Taure, Bessons, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos -els xinesos, els egipcis o els maies també tingueren els seu propi Zodíac encara que amb figures diferents. 

contellacions

De vespre, el cel és un llibre obert, ple d'històries

Paral·lelament a l’astronomia, l’astrologia s’atreví a fer prediccions dels destins humans en base a la situació del Sol respecte a les constel·lacions del Zodíac. És així com sorgí la ciència de l’horòscop, del grec ὁ ὅρος, ου (“horitzont”), i de σκοπέω (“examinar”) -la meteorologia, compost per l’adjectiu μετέωρος, ον (“elevat”, “a l’aire”) i per ὁ λόγος, ου (“tractat”) també nasqué força contaminada per l’astrologia. No debades, qualsevol fenomen natural es prestava a ser interpretat com a una manifestació del poder diví.

Aries
És un moltó (el mascle de l’ovella) alat. La seva llana d’or es trobava penjada dalt d’una alzina a la Còlquida (l’actual Geòrgia), reialme d’Eetes. Estava custodiada per un drac. Jàson, l’heroi dels Argonatues, la necessitava per esdevenir rei de Iolcos, al nord-oest de Grècia. Ho aconseguí gràcies a l’ajuda de Medea, filla de Eetes.

Jason toisoJàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Taure
Fa referència al toro blanc en què es transformà Zeus per poder seduir Europa, la princesa fenícia que acabà donant nom al nostre continent. Un cop se li pujà a sobre, Zeus se l’endugué mar enllà fins a Creta.

europa Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

El mite és l’inici de la cultura taurina a la Mediterrània. De Zeus i Europa nasqué Minos, el mític rei de Creta. Arribà al tron després que Posidó li enviàs, de la mar, com a senyal, el toro salvatge que va capturar Hèracles en el seu setè treball. Pasífae, la dona de Minos, s’enamorà d’aquest toro per càstig diví. De la seva unió nasqué el famós Minotaure del laberint de Creta que matà Teseu.

Bessons
Són els bessons Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), que participaren en l’expedició dels Argonautes. Germans de la famosa Hèlena de Troia, nasqueren d’un ou que posà Leda, la reina d’Esparta, després d’haver copulat amb Zeus, convertit en l’ocasió en cigne. Aquell mateix dia, però, Leda també s’uní amb el seu marit, el rei Tindàreu, de manera que es creia que Càstor era fill de Tindàreu (i, per tant, mortal), i Pòl·lux, de Zeus.

castor

Bessons Càstor i Pòl·lux

Càstor fou famós per la seva habilitat per domar cavalls i Pòl·lux per la seva destresa en la boxa. Segons la llegenda, ambdós germans lluitaren contra Idas i Linceu, fills d’Afareu, rei dels messenis, per la possessió d’un ramat de bous. En el combat, Càstor morí traspassat per la llança d’Idas. Aleshores Pòl·lux venjà el seu germà matant Linceu, mentre que Zeus fulminà Idas amb un llamp. Pòl·lux va demanar a son pare que li permetés seguir el seu germà, del qual no es volia separar. El patriarca olímpic va escoltar els seus precs i va col·locar els dos germans al firmament amb la constel·lació de Bessons, altrament dita Gèmini.

roma dioscurs piazza del campidoglio

Piazza del Campidoglio (Roma)

Cranc
És el cranc gegantí que Hera envià per matar Hèracles, fill de Zeus i la mortal Alcmena. La dona del patriarca olímpic estava molt enfadada amb la nova infidelitat del seu marit. Durant el segon treball del llegendari heroi grec, mentre lluitava contra la temible serp Hidra, li envià el crustaci. Ell, però, aconseguí esclafar-lo. Com a agraïment, Hera convertí el seu servent en la constel·lació de Cranc, també dita Càncer.

cancer

Constel·lació Cranc

Lleó
Correspon a l’indomable Lleó de Nemea, fill de Tifó i Equidna, que devastava els camps devorant les persones i el bestiar. Es tractava d’un animal invulnerable, ja que no el podia matar ni tan sols ferir cap arma. Hèrcules, però, reeixí a matar-lo en el seu primer treball estrangulant-lo. Per honorar la gesta del seu fill, Zeus transformà el lleó en constel·lació.

lleoHèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)


Verge
Es tracta de l’única figura femenina del zodíac. A l’antic Egipte l’associaven amb Isis. Se la relaciona amb Astrea, la deessa verge que portava els raigs de Zeus. Juntament amb la seva mare Temis personifica la Justícia. Quan acabà l’edat d’or a la terra i els homes desafiaren la seva autoritat, Astrea cercà la felicitat entre els estels.

astreaAstrea

Balança
És l’únic signe de l’horòscop que no representa un ésser viu. El seu origen el trobam en el relat mitològic del signe que el precedeix, Verge. Quan Astrea, deessa de la justícia, va tornar al firmament, la balança que sostenia als seus braços es convertí en una constel·lació a part.

Escorpió
Al·ludeix a la llegenda d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó. Aquest personatge va intentar violar Àrtemis, la deessa de la caça, la qual, per treure-se’l de sobre, li envià un escorpí que el va picar de mort al taló. En el firmament, la constel·lació Escorpió està a l’altra extrem de la d’Orió, que intenta evitar la seva picada. El violador es troba acompanyat del seu ca, convertit en la constel·lació Canis Maior.

Orion

Constel·lacions relacionades amb Orió

Sagitari
En llatí sagittarius vol dir “arquer”. Recorda el centaure Quiró -meitat animal, meitat humà- que crià herois com Jàson, Aquil·les i Hèracles. Fou elevat a constel·lació després que Hèracles accidentalment el ferís de mort amb una fletxa. La ferida que li produí fou tan dolorosa que Quiró va cedir la seva immortalitat a Prometeu. Així pogué morir i escapar al dolor.

quiro aquilles

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Capricorn
Capricorn vol dir “de banyes de cabra” (Αιγόκερως, en grec). Representa Ègipan, una fera amb banyes al cap. Era fill d’Amaltea, la cabra que nodrí Zeus de petit, quan la seva mare, Rea, l’amagà de les urpes del seu pare, Cronos. Aquest el volia devorar per evitar que el destronàs, tal com havia consignat una profecia. Ègipan, per tant, fou el germà de llet de Zeus. Vivia amb ell a la muntanya Ida, a Creta. Fou ell qui trobà el caragol de mar que permeté a Zeus imposar-se en la coneguda titanomàquia. En prendre Zeus el poder, el va posar entre els estels. Té una coa de peix que recorda el caragol de mar que donà la victòria a Zeus.

Capricorn Hevelius

Constel·lació Capricorn

Aquari
Se l’identifica amb Ganimedes, fill de Laomedont, rei de Troia. Era un dels mortals més bells. Zeus s’enamorà bojament d’ell. Per estar al seu costat, el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp, on Ganimedes es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. És per això que sempre porta a les seves mans una gerra d’on raja líquid aquós (aquarius).

Ganimedes2

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)


Peixos
Són Afrodita (Venus), la deessa de l’amor, i el seu fill Eros (Cupido). Un dia el monstre Tifó decidí escalar la muntanya de l’Olimp. En veure’l, tots els déus fugiren atemorits. El monstre, però, només perseguí Afrodita, captivat com estava de la seva bellesa.

constelacion de piscis

Constel·lació de Peixos

La deessa escapà amb el seu fill Eros a la vorera del riu l’Eufrates, on ambdós es transformaren en peixos. Per assegurar-se que no es perdrien, es lligaren amb una corda. En el cel podem veure, per tant, la mare i el fill units per una corda.

No us podeu perdre aquest blog titulat "El cel dels mites", fet per alumnes de la professora Margalida Capellà.

Articles del web relacionats:

La mala fama del llatí i del grec

Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)

Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista

El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.

Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.



Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.

A favor de la “promiscuïtat intel·lectual”
A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.

És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.

081e8c5764bd56b44c2247712b2a1d08 XL

L'arraconament de les humanitats

Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

Sobre les espatlles de gegants
En el llibre Sobre les espatlles de gegants  (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. 

asterix delirant

El gran Astèrix

Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.

Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.

780 008 4309677 000627b4563ac1be166ef54228b28f80

Reactualitzant els clàssics
El panta rei  (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.

De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.

Antigona Mary Stillmann

Antigona (Mary Stillmann)

Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.

En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia  (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.

e840dda4af545e4c1b65faeabcfc7bf7 LEneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

Europa, la de “mirada ampla”
Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.

Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circenses que denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.

Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.


Articles del web relacionats:

Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus

El mar Jònic, al sud del mar Adriàtic, banya les costes occidentals de Grècia. Agafa el nom de la vaca més famosa de la mitologia grega, Io. Zeus s’enamorà d’ella quan originàriament tenia aspecte de jove mortal, natural d’Argos. Per tal que la seva gelosa dona Hera no sospitàs res d’aquella infidelitat, el patriarca olímpic transformà la seva conquesta en una tendra vaca. Tanmateix, no se sortí amb la seva.

mapa

Mar Jònic

En veure aquell fastuós animal, Hera va demanar al seu marit que la hi consagràs. El déu hi accedí i Io va ser custodiada per Argo (“el brillant”), un gegant de cent ulls. Tenia l’animal fermat a una olivera prop de Micenes. A la nit, mentre cinquanta ulls dormien, els altres cinquanta estaven ben oberts.

De seguida, Zeus pressionà Hermes perquè alliberàs la presa. Per aconseguir-ho, el missatger dels déus es disfressà de pastor. Es presentà davant del gegant i, amb la seva vareta, féu dormir els seus cinquanta ulls que romanien desperts. Tot seguit decapità aquell prodigiós vigilant. Hera, però, no trigà a reaccionar. Envià a la seva rival un tàvec, la qual se li enganxà a l’orella.

mercuri argo

Mercuri i Argo (Velázquez)
 

Embogida per aquell so eixordador, Io errà per tot Grècia. En record del seu pas per la part sud-oest del Peloponnès tenim el mar Jònic. En partir cap a Turquia, creuà per l’estret, prop d’Istanbul, que acabaria portant el seu nom: Bòsfor (βοῦς, “bou”, + φορά, “transport”). Finalment va anar a parar a Egipte, on recuperà la seva forma original i parí el nin fruit de la seva unió amb Zeus: Èpaf. A la terra del Nil Io seria identificada amb Isis, deessa de la maternitat.

Hera, per recompensar els serveis prestats par Argo, estampà els seus ulls sobre la cua del paó reial, el seu ocell preferit. Des d’allà no atura de vigilar les infidelitats de Zeus. En el futur, el nom d’Argo es posaria als cans guardinas, com el fidel ca d’Ulisses que, després de vint anys de la seva absència, va ser el primer que el va reconèixer en tornar a Ítaca.

 

Articles del web relacionats:
- Bous bucòlics
- Qui gaudeix més del sexe
- Un mar d'etimologies

Europa, la de “mirada ampla”

Amb els greus problemes de convivència que té, estaria bé que Europa s’imbuís del caràcter analític d’una possible etimologia seva: εὐρύς (“ample”) + ωψ (“mirada”). Amb tot, una altra teoria, no tan exhortativa, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.

Europa rappte

Zeus rapta Europa (ceràmica del segle IV aC)

Avui, en qualsevol cas, el cert és que Europa roman amb la mirada perduda. Capficada en ella mateixa, és a punt d’occir en la terra on el destí la dugué. Segons la mitologia grega, el nostre continent agafa el nom d’una princesa fenícia, filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Cada dia la veim en els bitllets de cinc euros i en les monedes gregues de dos euros.

 Moneda grega de dos euros, amb figura d'Europa


L’extraordinària bellesa d’Europa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a l’illa de Creta. A la ciutat de Gortínia li revelà la seva vertadera identitat i s’hi uní carnalment a la vora d’una font ombrejada per plàtans ufanosos. Segons la llegenda, aquests plàtans varen obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. D’aquella unió -que per ventura va ser una violació- naixeren Minos, Radamant i Sarpedó.


Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. A més, a la nova sobirana li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que guardava les costes de Creta contra tot desembarcament estranger; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui la mirada ampla d’Europa ha mutat en miopia. S’ha deixat arrossegar per la demagògia i la intransigència dels seus dirigents, que, en lloc de trobar una solució assenyada als problemes que els assetgen, prefereixen fer servir els tres regals que féu Zeus a la princesa fenícia: Talos, la flota que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca que no aturar de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores.

europa
        El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

I aquí teniu un article de l'interessant blog "Històries d'Europa" dedicat també a la princesa fenícia que ens batià com a continent.

En aquest article, Jordi Llovet també parla del mite d'Europa.

Aquí teniu reflexions del filòsof Joan Burdeus sobre la idea d'Europa.

Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
- El mite dels toros
- Talos, el primer robot de l'antiguitat
- Europa, de genollons

Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus era el sisè i últim fill de Cronos i Rea. S’erigí en el sobirà de l’Olimp després d’haver derrotat el seu malèvol pare i d’haver-se imposat a la titanomàquia, la gengantomàquia i la tifomàquia. Fou un déu conegut principalment per la seva promiscuïtat.  Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitia (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (tingué una altra relació homosexual no corresposta amb Euforió). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.

Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.

L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.

James Barry 001

Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).

D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Per evitar que els plors d’aquell nadó arribessin fins a Cronos, Hera demanà a una tribu de la zona, els Curetes, que fessin renou ballant i cantant -a vegades els Curetes són confosos amb els Coribants.

Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia.

La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida i la cornucòpia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.

Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Per consolar l’animal, li va prometre que es convertiria en símbol de riquesa. Per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec) -amb tot, és un element també associat a la deessa Fortuna i Plutó, el déu de l’inframón.
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Déu lluminós i jovial
Zeus es repartí el poder amb els seus germans mascles: a ell li varen correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón. Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries.

Zeus i la cornucòpia
Zeus i la cornucòpia

El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
Zeus era adorat per tot Grècia. Els seus temples, però, més famosos eren a Olímpia i a Dodona (Epir), on tenia un oracle. A Roma, el pare dels déus fou assimilat amb Iuppiter Tonans (“el tronador”), venerat al Capitoli.

Jupiter Tonans

Iuppiter Tonans (Museo del Prado)

En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de joveCuriosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.
 

Talos, el primer robot de l’antiguitat

La paraula robot deriva del txec robota (“treball forçat”). El terme va ser popularitzat el 1920 pel dramaturg txec Karel Txpek a la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). En la mitologia grega, però, podem trobar un antecedent d’aquest autòmat. És Talos (Τάλως), un gegant de bronze forjat per Hefest. El déu de la metal·lúrgia el regalà a Minos, rei de Creta. Altres versions apunten, en canvi, que fou col·locat a l’illa per Zeus perquè hi custodiàs la seva estimada Europa.
 
Talos era un vigilant infatigable. Cada dia feia tres voltes a l'illa. Impedia als estrangers arribar a la cort de Minos i als habitants d'abandonar-la sense el permís reial. Per fugir de la seva vigilància, Dèdal, tancat al laberint del minotaure amb el seu fill Ícar, va haver d’escapar per l'aire.

Moneda amb el gegant Talos
Moneda amb el gegant Talos
 
Les armes preferides de Talos eren unes pedres enormes que llançava a gran distància. Si els intrusos aconseguien esquivar-les, els esperava un càstig pitjor. El gegant, enfurismat, s’introduïa en el foc i escalfava el seu cos metàl·lic fins a tornar-lo incandescent. Aleshores es posava a córrer i, en enxampar les seves preses, les abraçava fins a deixar-les abrasades.
 
L’únic punt vulnerable de Talos era una vena que tenia en un dels talons i que estava tancada per una clavilla. Quan els argonautes desembarcaren a Creta, Medea aconseguí amb els seus encanteris treure-li aquest tap. De seguida el gegant morí en perdre els humors que el mantenien actiu. Una altra versió deia que Peant, un dels argonautes, li travessà la vena amb una fletxa.
 
El robot de Filó de Bizanci
A part d’aquesta referència mitològica, el primer robot construït és atribuït a Filó de Bizanci, que visqué al segle III aC. Aquest científic ideà un artefacte amb forma humana, és a dir, un androide (+ ἀνήρ, “home” + εἵδος, “figura”). Era com una mena de cambrer. Vestit amb toga de l’època i amb cara d’estàtua clàssica, tenia a la seva mà dreta un gerro, i quan els convidats col·locaven una copa a la seva mà esquerra, el robot hi abocava vi. Sota la toga hi havia un complex mecanisme de tubs i peses que, utilitzant la mecànica dels fluïts, donava moviment a l’autòmat.

Autòmat de Filó de Bizanci
Autòmat de Filó de Bizanci

Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci
Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963), on apareix Talos:



Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
El rapte d'Europa
La perversa síndrome de Medea
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
El complex de Prometeu

Aquest enllaç parla d'altres invents del món clàssic.

I aquí teniu un sèrie d'articles del filòsof Gregori Luri al diari Ara que parla sobre els robots al llarg de la història:
Autònoms autòmats
Autònoms autòmats (2)
Autònoms autòmats (3)
Autònoms autòmats (4)


Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

La mitologia grega ens dóna motius per creure en el matrimoni i en l’amor etern. Ho exemplifica en el mite de Filemó i Baucis. Es tractava d’una anciana parella que vivia a la ciutat de Frígia (actual Turquia) sense grans pretensions. Un dia Zeus i Hermes varen decidir posar a prova la Humanitat. Vestits de viatgers, erraren per tota la terra a la recerca d’hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que arribaren a la humil casa de Filemó i Baucis.

Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
 
Els amfitrions varen oferir als visitants tot el que tenien. Fins i tot estaven disposats a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, però, els varen dir que no calia i, agraïts pel tracte dispensat, els revelaren la seva vertadera identitat. Aleshores Zeus i Mercuri avisaren els seus hostes que tenien intenció de destruir la regió on vivien per acabar així amb tots aquells que els havien negat l'entrada. Els animaren a cercar aixopluc al cim d'una muntanya. Des d’allà dalt, el matrimoni va veure com s’inundava la seva ciutat. L’única casa que se salvà fou la seva, la qual quedà transformada en temple.

Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
 
Filemó i Baucis es feren càrrec d’aquell temple. Com a premi, Zeus els concedí un desig. Els dos ancians demanaren poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser. Després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s'inclinaven un cap a l'altre. A les seves Metamorfosis Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en una alzina (o roure) i Baucis en til·ler (ella també té un asteroide amb el seu nom).
 
Aquest mite fa referència a la xenofília,  l’amor (φιλία) als estrangers (ξένος), el contrari de xenofòbia. La llegenda de Filemó i Baucis és evocat en la literatura com a exemple de l’amor que sobreviu a la vellesa i dura fins a la mort. Goethe, Proust i Beckett es feren ressò d’ella. També va inspirar grans pintors com Rubens i Rembrandt i músics, com Gounod (òpera Baucis i Filemó).

Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)
Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)

Aquí teniu Daniel Climent Giner parlant sobre el simbolisme del roure i del til·ler:








Articles del web relacionats:

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
- Etimologies botàniques
Estimar té un preu
Matrimoni amb amor?
- Morir d'amor

Formigues, quins grans guerrers!

A mi les formigues em generen molt de respecte. El seu cos diminut alberga un gran guerrer. Així ens ho explica Ovidi en les seves Metamorfosis (Llibre VII). Èac era un rei de l’illa d’Egina, fruit de l’enèsima infidelitat de Zeus. Això indignà novament Hera, que estava cansada que el seu marit li posàs les banyes. Per venjar-se’n, envià a Egina una epidèmia de pesta que matà tots els habitants.
 
El somni d'Èac
El somni d'Èac

Èac, espantat en quedar-se sense súbdits, va córrer fins al temple del seu pare Zeus i li va suplicar que repoblàs l’illa. Aquella mateixa nit somià que unes formigues eren transformades en criatures humanes. L’endemà, el seu fill Telamó l’anà a despertar i li ensenyà com d’enfora una multitud armada avançava cap a la cort reial. S’havia fet realitat el somni: totes les formigues (μυρμιδόνες) de l’illa s’havien transformat en guerrers, en Mirmidons. Amb el temps, aquestes curiosos soldats emigraren a Tessàlia, capitanejats per Peleu, fill d’Èac. Després, a la guerra de Troia lluitaren a les ordres d’Aquil·les.

Els mirmidons d'Aquil·les
Els mirmidons d'Aquil·les


Formigues en el formigó?
Segons una teoria, les formigues també es troben present en el nostre formigó. El ciment hauria agafat aquest nom  d’un plat elaborat a Espanya des de l’edat mitjana conegut com a “hormigo”. Era un plat fet amb ametles o avellanes, que, en la textura final, semblaven “hormigas”. La metàfora després es traslladà al ciment (“hormigón”). I es que les pedres petites que contenia aquesta pasta que es fa servir en la construcció també recordaven molt la menjua.

Formigues en el formigó
Formigues en el formigó
 
Curiosament a Amèrica Llatina, en lloc d’ “hormigón”, fan servir la paraula “concreto”. L’han agafada de l’anglès concrete, que deriva alhora del llatí concretus (“sòlid”). Els francesos tampoc no relacionen el formigó amb les formigues. L’anomenen béton ja que antigament es fabricava amb betum.
 
El pànic de Dalí a les formigues
Salvador Dalí tenia un pànic terrible a les formigues, segurament arran d’algun trauma infantil. Apareixen obsessivament en moltes de les seves obres: Rostro de hormigas, las hormigas, La persistencia de la memoria o El gran masturbador. En l’artista de Figueres aquests insectes tenen un significat negatiu. Evoquen la mort i les primeres fases de la putrefacció.  

Busto de mujer retrospectivo  (1933 / 1977), Dalí
Busto de mujer retrospectivo (1933 / 1977), Dalí

Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.
Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.

No deixa de ser curiós que Dalí donàs un simbolisme tan negatiu a un insecte que, més que fer mal, molesta i que en moltes faules de l’antiguitat té fama de pencaire. Sí és cert, però, que en alguns llocs d’Estats Units, Austràlia o Filipines podem trobar formigues més perilloses, de picada verinosa que pot acabar essent mortal. . Per combatre-les, haurem de contractar un ós formiguer, és a dir, un mirmecofàgids (+ φάγομαι, “menjar”) -són oriünds de Centreamèrica i Sud-amèrica.

Diferents tipus de formigues
Diferents tipus de formigues

Aquí teniu el famós fragment de les formigues de la pel·lícula "Un perro andaluz" (1929), realitzada per Luís Buñuel i inspirada en Dalí:



Si voleu conèixer més sobre la presència de formigues en l'obra de Dalí, heu de consultar aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra. I aquí trobareu més informació sobre la representació pictòrica de les formigues.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

I per acabar, un fragment de la pel·lícula "Bitxos" (2009) protagonitzada per formigues:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px