Avui, Dijous Sant, l’Església Catòlica commemora la celebració de l’Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l’únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d’Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).
Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir “pas, trànsit”, de manera que la paraula faria referència al “pas” de l’esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de “pas” de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l’expressió “Felices Pascuas”; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un “pas” important digne de celebració. Avui, “estar content com unes pasqües” equival a sentir una gran alegria.
Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d’humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d’ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s’estava referint i alguns d’ells li deien: “Que per ventura seré jo?” També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: “Tu ho has dit”. Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s’encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d’anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l’extresorer del PP que ho està dinamitant tot.
Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: “Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva”. I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: “Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”. Jesús instituïa així el sagrament de l’eucaristia (en grec, “acció de gràcies”), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.
Etimologia de missa
El terme missa s’empra almanco des de temps de Constantí, l’emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l’ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a “Anau-vos-ne, la missa ha acabat”.
En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere (“enviar”) i es refereix a l’oració que s’envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria “Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada” -avui, l’expressió “no saber de la missa la meitat” és ignorar una part substancial d’una qüestió; i “arribar a misses dites” vol dir fer tard a una cita.
A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.
“L’últim sopar” (Dalí, 1955)
El calze amb vi i l’hòstia de l’Últim Sopar, presents en les misses d’avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l’antiga religió romana on significava “petit animal sacrificat”; deriva del verb hostire (“ferir”), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l’hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d’un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com “anar a tota hòstia” (anar molt de pressa), “estar de mala hòstia” (estar de mal humor), “ser l’hòstia” (ser d’allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), “repartir hòsties” (apallissar algú) o “fotre’s una hòstia” (caure o donar-se un bon cop).
A l’Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l’amor: “Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Després d’haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s’anaren a dormir a l’hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l’enduguessin.
En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.
La cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi és el Pange lingua (“Canta, oh llengua!”). També conegut com a Tantum Ergo, va ser escrit per sant Tomàs d’Aquino (1225-1274). Aquest himne expressa de manera concreta la doctrina de la Transubstanciació, en la qual, d’acord al pensament catòlic, el pa i el vi, es converteixen en el Cos i la Sang de Crist.
Aquí teniu la meva intervenció al programa d’IB3 Ràdio, “Balears fa ciència” (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.
Entrades del web relacionades:
– Pasqua i toponímia
– La llengua de la Setmana Santa
– Divendres Sant: la crònica etimològica d’un calvari
– Endavant les atxes
– Però realment va ressuscitar un diumenge?
– La passió del pacient
– El sant sudari: la història d’un muntatge?
– La llegenda del sant Graal
– Jueus, l’origen d’un estigma
– Per què som cristians?
– Mones de Pasqua, una monada?
– Noli me tangere!
– Quo vadis?
– Els orígens de les panades, rubiols i crespells
–Cristians, “guiris” cretins?
No Comments