En grec, el vent suau es deia αὔρα, d’on tenim la nostra aura, que en parapsicologia és l’halo (ἅλως, “blat”) o il·luminació que envolta el cos humà –d’αὔρα, a través del llatí auratus (“tocat d’un aire malsà”) també tenim orat, sinònim de boig. El vent normal, en canvi, rebia el nom d’ἄνεμος, també molt present en el nostre vocabulari: anemòmetre (instrument per a mesurar la velocitat d’un corrent d’aire), anemoscopi (espècie de calcetí amb franges vermelles i blanques que, especialment en els aeroports, indica o observa, σκοπέω, la intensitat del vent), o anemone (planta dita així perquè suposadament les seves flors s’obren al contacte amb el vent; també és el nom d’una planta marina).

Perquè hi hagi vent és indispensable l’aire, ἀήρ, d’on tenim aeronauta, aerodinàmica, aeròdrom o ària (tipus de melodia que té lloc en tota obra lírica). En la mitologia clàssica els vents són fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Eren quatre:

• Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà, d’on tenim borrasca perquè originàriament era una tempesta amb vent boreal, del nord. 
  
• Notos (sud), equivalent a l’Austre (Auster) romà. Austràlia agafa aquest nom perquè està situat a la part més austral del món, més al sud. Originàriament auster, paraula que procediria d’una arrel protoindoeuropea que significava “brillar”, s’aplicà a l’est. No debades, el brillant Sol surt per l’est. En aquesta línia el nom d’Àustria vendria del llatí Marchia austriaca (“marca o límit oriental”), emprat perquè la conca del Danubi d’Àustria era el límit oriental de Baviera durant l’Edat Mitjana. També els gots de l’est s’anomenaren ostrogots.
• Euro (est), equivalent al Vulturn romà.
• Zèfir (oest), equivalent al Favoni (“el favorable”) romà. El Zèrif apareix, com si fos un àngel, en el famós quadre El naixement de Venus, de Botticelli (1485). Impulsa suaument Afrodita fins a Xipre, on la deessa és acollida per les Hores, filles de Zeus.

El naixement de Venus (Botticelli, 1485)

Només hi ha dos vents que tenen activitats personalitzades: el Bòreas, de caràcter molt irritable, i el Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau que arrossega el perfum de les flors.

El regne dels hiperboris
Relacionat amb el Bòreas, en la mitologia grega hi havia l’Hiperbòria, una regió situada en les terres septentrionals encara desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. L’etimologia del terme (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord») deriva precisament de la creença que el déu-vent Bòreas habitava a Tràcia. Tanmateix, ningú no va saber situar ben bé en el mapa aquest regne que era vist com un autèntic paradís (una Utopia de l’antiguitat) on els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una llarga vida enmig d’un clima de benestar extraordinari. 

D’altra banda, el nom de Zefir estaria relacionat amb el zero. Tot i que el seu origen és hindú (shunya, “buit”), la seva traducció per zero recordaria el buf suau del déu-vent de l’oest. Sempre solia anar acompanyat per una nimfa anomenada Cloris (< χλωρός, “verd clar” o “pàl·lid”), que els romans identificarien amb la deessa Flora.

                       Zèfir i Flora                                                                                                                                                                                                                                               Bòreas rapta Orítia

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol (Αἰόλος), fill de Posidó, d’on tenim l’energia eòlica. Habitava l’illa de Stromboli, al nord-est de Sicília, que avui curiosament forma part de l’arxipèlag volcànic de les illes eòlies.

Illes Eòlies

En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

A l’àgora d’Atenes Èol tenia un temple dedicat, la Torre dels Vents o Aerides. És considerat el primer observatori meteorològic. Va ser construït per l’astrònom Andrònic de Cirro al segle I aC. El monument té forma octogonal i fa uns 14 metres d’alçada. Està fet gairebé de manera íntegra de marbre pentèlic, igual que el Partenó. A la part alta del sostre hi havia un penell de bronze en forma de Tritó, un déu del mar de la mitologia grega.

La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

• Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l’altra banda de les muntanyes” perquè els romans consideraven que venia del nord nord d’Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps.
• Mestral (nord-oest).En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per aixòli van dir magistrale, que vol dir “mestre”. D’aquest mot derivaria la  paraula mestral.
• Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren graegale, que vol dir “referent als grecs”.
• Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir “aquell que s’alça” al·ludint al sol, és a dir,“per on surt el Sol”.
• Xaloc (sud-est). Aquest nom no ve del llatí sinó de l’àrab, de la paraula shalúq, que vol dir “suau”.
• Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud.
• Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs, que vol dir “de Líbia”, perquè és d’allà des d’on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrabTarabulus al-Garb, que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
• Ponent (oest). Equival al Zèfir grec.Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir “que es pon”. És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d’allà on es pon el Sol.

Anoracs contra els vendavals
Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l’expressió vent d’aval, literalment, “vent de la vall”, “vent de sota”, que s’aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l’Atlàntic.  En cas de vendaval, ens anirà molt bé posar-nos un anorac. No debades, aquesta paraula en la llengua dels esquimals vol dir “vent”. En cas de cicló, però, de res ens servirà un anorac. En arrossegarà, fent voltes, “cercles” (κύκλος).

Qui actuen com a autèntics ciclons són els kamikazes, que en la llengua japonesa vol dir “vent diví”. És una paraula que va néixer al país nipó per referir-se a aquells aviadors que, a la Segona Guerra Mundial, com un “vent diví”, es llançaven amb el propi avió sobre l’objectiu enemic. Per extensió, també al·ludiria als conductors suïcides de qualsevol vehicle. La paraula recordava una gesta produïda al segle XIII. Xina havia ordenat un atac contra Japó. Els nipons, però, es posaren a resar i se salvaren gràcies a l’ajuda d’un tifó, que arrasà gran part de les tropes invasore. Des d’aleshores aquell fenomen natural fou considerat un Kami Kaze, és a dir, un “vent diví”.

Tanmateix, per molt fort que bufi, sempre convé està pendent del vent. Responsum in vento est (“la resposta és en el vent”), deien els romans. Després, Bob Dylan posaria música a aquest llatinisme amb el seu famós Blowing In The Wind (1963):

Aquest capítol del programa “Téntol” d’IB3 està dedicat a paraules relacionades amb el temps:

I aquí teniu la cançó “Aire”, de Mecano:

Articles del web relacionats:
– L’origen mitològic de l’hivern
– Etimologies estacionals
– La guerra de los relojes
– Per què canviam l’hora?
– Hores a la romana
– L’hora de les estacions