Es dóna per fet que evolucionar implica progressar. Etimològicament, però, no és ben bé així. Evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”, “fer voltes”). En l’antiguitat clàssica aquest mot només s’aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l’escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats”.

Revolucions astronòmiques
Un derivat d’evolució és revolució, és a dir “tornar a girar”. És una paraula que va néixer durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Al segle XVII, quan s’imposà la teoria heliocèntrica de Galileu, quedà clar que les voltes dels planetes eren al voltant del Sol. El 1531 Copèrnic ja havia escrit De revolutionibus orbium coelestium, és a dir, “Sobre els girs de les esferes celestes”.

La connotació politicosocial del terme revolució arribà l’any 1789 amb la Revolució Francesa, que suposà un autèntic “gir” de l’statu quo. Aleshores la gent es rebel·là (< re + bellum, “guerra”) contra les classes dirigents al crit de llibertat, igualtat i fraternitat.

Ara aquelles grans conquestes socials semblen perillar. Caldrà, doncs, noves revolucions per evitar que ens enganin amb el discurs del totum revolutum (“tot mesclat”, “tot confós”). Haurem de seguir lluitant per impedir que el terme evolució recuperi el sentit ambigu que tenia inicialment en el món de la biologia. Ara més que mai, sense revolucions no hi ha evolucions!

Articles del web relacionats:
– La mort de les utopies?
– La casta i el 15M a l’antiga Roma
– Resignau-vos!
– El capitalisme que ens decapita
– Treballar és una tortura
– “Chao”, esclavitud?
– Eternament precaris