Una mà per a emancipar-nos
La mà és una de les nostres cartes de presentació. En rebre una encaixada de mans, podem intuir l’empatia que despertam en el nostre interlocutor: si és amb la mà gairebé morta, sabrem que el seu interès és pràcticament nul. Amb les mans també mostram alegria en aplaudir i, etimològicament, també ens emancipam. De fet, la història de la humanitat no es pot entendre sense aquesta extremitat del nostre cos. No debades, els grans avenços s’han produït gràcies a ella. Basta fixar-nos en la creació del foc.
A l’antiga Roma la mà serví per donar molta de canya. D’aquí ve el llatinisme manu militari (“amb mà militar”). De fet, Juli Cèsar sotmeté les Gàl·lies manu militari. Manus, però, també donà la paraula mancipium per referir-se a un tipus d’esclau. Aquesta paraula, que ens ha donat el cultisme macip, té una història curiosa. Quan un romà comprava un esclau, li posava la mà al cap com a símbol de domini. Per tant, metafòricament, li prenia (capere) el cap amb la mà. Després, quan un esclau assolia la condició de llibert, s’emancipava, és a dir, deixava (ex-) d’estar capturat com a mà d’obra -avui ja ens emancipam de qualsevol mena de dependència.
En castellà mancipium, donaria “mancebo” com a sinònim de jove que encara està sota la tutela dels seus pares. Un derivat seu és “amancebar-se” (amistançar-se, en català) per referir-se al tracte sexual habitual entre un home i una dona no casats.
A partir del segle XIV, amb el feudalisme, un esclau que aconseguia alliberar-se del jou del seu amo rebia el nom de manumissor (+ mitto, “enviar”), és a dir, “enviat de la mà de”. En l’àmbit jurídic, aquesta paraula donaria marmessor (“albacea” en castellà, d’origen àrab), que és la persona anomenada en testament per un difunt per tal que tengui cura d’executar la seva darrera voluntat.
La manus llatina, però, ens ha donat molts més derivats: mans o mansuet (sinònim de tranquil, dòcil), manufactura (+ facio, “fer”), manifest, manifestació, manar (manus + dare, “encàrrec que es donava en mà), mandatari, manicura, maniobra, manipular, maneta (en castellà, “manivela”), mantenir (+ teneo, “aguantar”), mamballeta (metàtesi de ballmanetes), manutenció, manual, manuscrit, amanuense, comandant, encomanar, recomanació, demanda, mantell (+ tego, “cobrir”) o màniga. En castellà, els excessos també són coneguts com a “desmanes”.
Col·loquialment els dits de la mà reben un nom diferent per a distingir-los: polze (dit gros), índex, mitger (o del cor), anular (on es posa l’anell de casat) i menovell (< minimus, “petitet”) -en el peu només un dit té nom propi: hàl·lux (o dit gros del peu). Els dits de la mà poden servir per a la masturbació. Sobre l’etimologia d’aquesta paraula de creació recent hi ha dues versions: o bé prové de manus + struprare (“corrompre” “embrutar”, d’on tenim estupre, delicte consistent a mantenir relacions sexuals amb una menor mitjançant un engany); o bé de manus + turbare (“agitar”).
La cirurgia de les mans
En grec, manus és ἡ χείρ, χειρός, que en castellà donà “quirófano”. En català aquesta paraula encara no està acceptada. No debades, es tracta d’un tecnicisme mèdic d’encunyació espanyola que literalment vol dir “mà visible”. Amb l’afegitó de φανός (“visible”), va ser creat el 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batià el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians.
El quirófano (Mariano de Cossío, 1935)
El tecnicisme “quirófano”, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações; en francés salle d’opérations; en alemany, Operationsraum; en italià, sala operatoria; i en euskera, gela eragileak. En català normatiu també s’ha de dir “sala d’operacions”. En grec modern, en canvi, han conservat la presencia de l’arrel χείρ (“mà”) en la paraula το χειρουργείο.
Als quiròfans se sol practicar la cirurgia, que, etimològicament, seria el treball (το ἔργον, ου) de les mans. Hi ha gent, amb tot, que abans de passar per un quiròfan recorr a la quiromància, l’endevinació (μαντεία) del futur (però també del passat) a través de les mans. Queda clar, doncs, que sempre necessitam algú que ens doni una mà.
Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre les empremtes dactilars.
Aquest capítol del programa “Téntol” d’IB3 TV està dedicat al cos:
Articles del web relacionats:
– Els romans foren els primers a “posar la mà al foc”
No Comments