Des dels seus orígens, l’alquímia s’ocupà de l’estudi dels fenòmens químics que tenien per objecte trobar la pedra filosofal. Es creu que la paraula àrab al-kimiya, nascuda al segle XIV, prové de Khemia (“terra negra”), l’antic nom d’Egipte que al·ludia als dipòsits fèrtils negres de les inundacions periòdiques del riu Nil -com a antònim hi havia el mot deshret (dšṛt), “terra vermella” en referència al desert. Al segle XVII, quan l’alquímia va perdre la primera síl·laba deixà enrere tot un llast de superstició i, amb la forma de química, entrà ja dins l’era científica. Aleshores esdevingué la branca del saber que s’ocupa de la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també de les seves transformacions recíproques.

 

La pedra filosofal era una cobejada substància que havia de servir per transmutar els metalls en or, per guarir malalties –esdevenint així una panacea (< παν, “tot” + ἄκος, ους, “remei”)- i per aconseguir la immortalitat. Els àrabs varen anomenar aquesta substància imaginària al-iksir, que ens ha donat elixir segurament a partir del mot grec ξηρός (“sec”). No debades, la imaginaven com una pols seca, procedent d’alguna pedra especial i per aquest motiu fou coneguda també com a pedra filosofal –“filosofal” perquè fins al segle XVIII als científics se’ls anomenava “filòsofs”, de manera que podria haver-se dit pedra “científica”.

 

El llegendari egipci Hermes Trismegist, la figura del qual es mescla entre la realitat i la ficció, és considerat el pare de l’alquímia. A part del ser el déu grec missatger dels déus, Hermes era el nom amb el qual els hel·lens designaven Thot, déu egipci de l’escriptura, les ciències i les arts. I l’apel·latiu Trismegist ve de Τρι (“tres”), μεγας (“gran”), és a dir, “tres vegades gran”. A partir dels seus escrits de temàtica esotèrica (“obscur”, “incomprensible”, “adreçat només als iniciats” < ἑσω, “dins”) s’encunyà el concepte d’hermètic com a sinònim de cosa tancada, enigmàtica, obscura –el suposat alquimista Hermes Trismegist segellava les seves mescles en envasos impenetrables. Aquí va, doncs, el nostre humil homenatge a aquest personatge tan hermètic.

Bany Maria
Un dels mites de l’alquímia medieval va ser una dona coneguda com a Maria la Jueva, de qui no es tenen gaires dades. Probablement va viure durant el segle III. Els seus escrits no s’han conservat, però molts autors la citaren. Fou coneguda per inventar diversos artefactes. Un d’ells és un sistema que porta el seu nom i que avui no només s’utilitza en els laboratoris, sinó també en la gastronomia. És el bany Maria. Es tracta d’un recipient amb aigua que en conté un altre. D’aquesta manera, el seu contingut rep una escalfor més suau.

Articles del web relacionats:
– Hipàtia, la primera màrtir del feminisme