Origen de la paraula esquerre
Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, durant l’edat mitjana moltes llengües la van substituir o bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), o bé per una forma d’origen basc: en occità esquèrre, a, en gallec esquerdo, a, en castellà izquierdo, a, o en català (esquerre, -a) -en basc, el terme està format per esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”).
Malgrat aquesta operació d’imatge, el mot d’origen basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, de les llengües romàniques, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut l’arrel llatina. En castellà, però, també la podem trobar de forma residual en l’expressió “a diestro y sinietro” –en català, “a tort i a dret”.
De procedència basca també és la paraula castellana “zurdo” (esquerrà, en català). Segons Coromines, està emparentada amb l’euskera zur (“avar”) i zurrun (“inflexible”, “pesat”). En una època determinada, els esquerrans tengueren fama de tenir poca traça; d’aquí el seu sentit negatiu.
Polítics d’esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l’Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l’esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s’hi varen asseure els que volien mantenir l’ordre de sempre, els normals, mentre que a l’esquerra s’hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.
En aquest article trobareu informacio sobre per què en alguns països els vehicles circulen per l’esquerra.
No Comments