Proletaris i lumpen
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”, que donà també l’adjectiu prolífic (+ facio, “fer”), virtut de produir en abundància.

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

Un altre concepte d’encunyació marxista és lumpen, abreviació de lumpenproletariat (“proletariat del pedaç” en alemany). S’empra per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per gent no integrada en el procés de producció i que, per sobreviure, delinqueix, demana almoina o es dedica a la prostitució.

El lumpen és una subclasse que viu en unes condicions materials molt per sota del proletariat; no té consciència social ni moral i és susceptible de ser comprada per les classes poderoses (burgesia i aristocràcia) per donar suport polític als seus projectes a canvi de la seva simple supervivència.

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l’eròtica del poder.

Aquí teniu un reportatge titulat “El sorgiment de la societat de classes”.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui “precariat”.