Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.
Minerva protegeix Pax de Mart (Rubens, 1629-30, National Gallery de Londres)
Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebi el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.
A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene– i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les tres Hores de segona generació, juntament amb Dike (“justícia”) i Eunòmia (“bona llei”). Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.
Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat. Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin el “Dia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)”. Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d’educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.
Tanmateix, és de cínics i d’ingenus escandalitzar-ser per les guerres. Si existeixen les guerres és perquè existeix el negoci de la compravenda d’armes. Les guerres no són més que el fracàs absolut de l’esperit humà.
Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l’estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social.
Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l’antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( “per la força de les armes”).
Els horrors de la guerra (Rubens, 1637-38, Galería Palatina del Palacio Pitti, Florencia)
Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d’una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l’enemic. Era el lloc on l’enemic havia “girat” (τρέπω) l’esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.
Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l’armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d’haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l’obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.
En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire (“ferir”), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).
El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot, és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.
Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).
Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l’alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.
Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora
“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies…”
Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D’aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l’adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.
El 1989 l’artista Orlan feu una versió pròpia de “L’origen del món” de Gustave Courbet (1866). La titulà “L’origen de la guerra”
L’origen de l’expressió SOS
SOS és la representació alfabètica d’un senyal de socors sonora en codi Morse: tres curts, tres llargs, tres curts (· · · – – – · · ·). Els alemanys van començar a utilitzar aquesta seqüència el 1905. Poc després es va aprovar internacionalment, de manera que se li hagué d’assignar unes lletres. L’opció triada va ser SOS, que els angloparlants associaren amb frases com Save our souls o Save our ship (“Salveu les nostres ànimes” o “Salveu el nostre vaixell”). En aquest cas, més que un acrònim, SOS és un retroacrònim. No debades, primer van ser les sigles, i després se li buscaren els mots que li podrien correspondre.
Aquí teniu una cita de Ciceró: “Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.
I una altra cita de Ciceró: “Una pau injusta és millor que la més justa de les guerres”.
Tàcit, historiador romà del segle II dC, també té una cita interessant sobre el que feien els romans quan declaraven la guerra a algú: Ubi solitudinem faciunt, pacem appellant (“Anomenen pau allà on creen un desert”).
Una altra cita interessant. És de l’escriptor francès Paul Valéry (1871-1945): “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, pel profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren”.
Aquí teniu retrats de guerra a càrrec d’Otto Dix.
Aquí teniu un documental que parla sobre l’origen de la violència.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del “Dia Escolar de la No Violència i la Pau” (30 de gener).
Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa “Món 3/24”.
Aquí teniu el programa “Amb filosofia” de TV3 dedicat a la violència.
I del “Món 3/24” tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a “La guerra i la humanitat”.
Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.
Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.
Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.
Aquí teniu un recull de frases sobre la pau.
Aquí teniu expressions castellanes d’origen militar.
Aquest article parla sobre l’origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.
Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.
Aquí teniu la cançó de Víctor Jara, assassinat per la dictadura xilena, “El derecho de vivir en paz”:
Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d’ “Universal soldier”, de Donovan:
I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: “Master of war”.
Aquí teniu la cançó de Raimon “Sobre la pau”:
I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:
Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d’amor?
No Comments