L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d’amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueixen la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (“trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet o El convit a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l’atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí… i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l’amor.

I en aquest altre Sapere aude (08/02/2019) reflexion sobre el poliamor en l’actual societat líquida:

Aquí teniu més informació sobre l’amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l’Ara Baleares, titulat “Rompre amb el mite de l’amor romàntic”.

Aquí teniu la ressenya d’un llibre interessant “Sócrates enamorado”.

Aquest article és interessant. Es titula “L’amor i les paraules d’amor”.

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l’amor no us podeu perdre aquest programa “Som dones” del Canal 33:

Aquí teniu històries d’amor platònic:

I aquesta és una altra història d’amor platònic:

 
I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l’amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l’amor.

Aquí teniu la teoria triangular de l’amor de Sternberg

Aquí teniu un llistat de mites sobre l’amor romàntic:

 
Aquí teniu Hymne à l’amour, d’Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d’avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 

Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d’amor és l’eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:

I per acabar de reflexionar sobre el mite de l’amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

Articles del web relacionats:
– Valent Sant Valentí
– Matrimoni amb amor?
– Estimar té un preu
– Morir d’amor
– L‘enamorament, un estat d’imbecil·litat transitòria
– L’apassionant món de la parella
– Què és el poliamor?
– Compte a “venerar” massa Venus”!