Novament ens trobam davant un altre atemptat a la mitologia. Avui, en l’àmbit de la reproducció assistida, es parla de la síndrome de Penèlope per al·ludir al mal que pateixen les dones que posposen la maternitat fins després dels 40 anys per motius sentimentals, laborals o econòmics. Aquesta síndrome, que posà de moda un grup de metges italians, afecta el trenta per cent de les espanyoles que acudeixen a una clínica de fertilitat. El seu nom, però, no fa justícia a la dona del protagonista de l’Odissea, que durant vint anys esperà el seu marit Odisseu (Ulisses llatí). No debades, abans que aquest se n’anàs a lluitar a Troia, Penèlope, cosina d’Helena, ja havia infantat Telèmac.

Penèlope recriminada pel seu fill Telèmac
Penèlope sempre ha estat criticada pel feminisme pel seu paper de dona abnegada i fidel. També va ser submisa al seu fill Telèmac. A l’inici de l’Odissea trobam el primer exemple en la literatura occidental d’un home que ordena callar a una dona perquè la seva veu no s’ha de sentir en públic.

L’acció comença en el primer llibre, quan Penèlope baixa de la seva cambra a la gran per escoltar un bard que actua davant una munió de pretendents. El bard canta les dificultats que han tengut els herois grecs per tornar a casa. A ella, aquell relat l’entristeix i, davant de tothom, demana al bard que triï un altre cant, més alegre. Aquella petició de seguida és recriminada pel seu propi fill Telèmac, que li dirigeix les següents paraules en traducció de Carles Riba (I, 358-359):

“Torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, […] i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”.

Els pretendents
En escoltar-lo, Penèlope féu cas al seu fill. La reina d’Ítaca vivia desconsolada l’espera del seu marit. En veure que passaven els anys i que no retornava, el seu palau a va ser ocupat per un grup de pretendents. Per treure-se’ls de sobre, els va prometre que es casaria amb un d’ells quan acabàs de teixir el sudari per al seu sogre Laertes, que encara vivia. La proposta, però, tenia trampa. Mentre, de dia, teixia el sudari, de nit el desfeia, i així l’obra restava interminable.

Arran d’aquest ardit, a l’antiguitat alguns volgueren fer derivar el nom de Penèlope de πήνη (“teixit”) i de λέπω (“arrancar”). D’altres, en canvi, l’associaren amb πηνέλοψ (“ànega feréstega” en grec), animal de costums monògams, que s’adiu amb la proverbial fidelitat de la reina d’Ítaca.

 

Tanmateix, Odisseu finalment acabaria fent acte de presència. Després d’haver estat a la cort d’Alcínous, un grup de mariners el va deixar dormit a la platja d’Ítaca. En despertar-se, Atena ideà una estratagema per comprovar què havia estat de l’illa durant la llarga absència del seu rei. Aleshores transformà el seu protegit en un vell captaire mal vestit i li buscà la companyia d’Eumeu, el seu porquer, un servidor fidel i discret. Només el ca d’Odisseu, Argos, el va reconèixer quan va entrar al palau. També, però, ho féu la seva antiga serventa Euriclea –aquesta, gràcies a una cicatriu que veié en rentar-li els peus.

En topar-se amb el seu fill Telèmac, Odisseu decidí revelar-li la seva vertadera identitat. Ambdós començaren a preparar una estratègia per treure’s de damunt els pretendents. Aquests estaven molt indignats d’ençà que una serventa havia descobert l’enganyifa del teixit de Penèlope. Així, la reina d’Ítaca no tingué més remei que accedir a casar-se amb un pretendent. Per a l’elecció organitzà una prova: es casaria amb aquell que fos capaç de tensar l’arc d’Odisseu i de fer passar una fletxa per l’ull de dotze destrals clavades a la soca d’un arbre. L’afortunat va ser un disfressat Odisseu, qui, després, amb l’ajuda de Telèmac i d’Eumeu, va tancar les portes del palau per tal d’impedir que fugissin el pretendents. D’aquesta manera, no en quedà ni un amb vida.

 

Mentrestant, Penèlope, després de vint anys, es resistia a creure que aquella persona que tenia al seu davant fos el seu marit. Per posar-lo a prova, va demanar a un criat que baixàs el llit d’Odisseu a la sala, perquè ella no dormiria amb ell. Odisseu li va respondre que allò era impossible perquè el seu llit estava fixat a una olivera que ell mateix havia plantat. Aleshores s’esvaïren tots els dubtes de Penèlope i Atena allargà la nit perquè la parella pogués gaudir més temps del seu retrobament. Aquest és un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica.

 

Fora de l’àmbit de la reproducció assistida, també es parla del complex de Penèlope per referir-se a aquelles dones que esperen casar-se amb l’amor de la seva vida després que aquest passi una temporada llarga a l’estranger per motius laborals. Amb tot, sovint aquesta espera s’allarga més del compte i acaba amb un adéu definitiu. 

Alcestis o l’exemple d’amor conjugal
Juntament amb Penèlope, un altre exemple de dona abnegada és Alcestis, que esdevé tota una heroïna de l’amor conjugal. Ella, però, de moment, no té cap complex o síndrome que la recordi. Alcestis era una bella jove filla de Pèlias, rei d’Iolcos (Tessàlia). Davant la multituds de pretendents que tenia, el seu pare decretà que atorgaria la mà de la seva filla a qui fos capaç d’arribar a la seva cort amb un carro tirat per un lleó i un senglar. Qui ho aconseguí va ser Admet, rei de Feres, no sense, però, l’ajuda d’Apol·lo.

El dia del casament Admet s’oblidà de fer un sacrifici a Àrtemis. La deessa de la caça es venjà d’aquell descuit condemnant-lo a mort. Desconhortada, Alcestis oferí la seva vida a canvi de la del seu marit. S’enverinà i baixà al Tàrtar. Davant aquella prova d’amor, de seguida va entrar en acció Hèracles, antic company d’Admet. L’heroi grec baixà a l’inframón i aconseguí tornar a la vida Alcestis. Una altra versió, però, diu que qui la restituí va ser  Persèfone, la sobirana de l’Hades, que quedà del tot impressionada per l’abnegació d’Alcestis.

Aquí teniu un article que parla sobre “diva mediterráneas, un mar de mujeres apasionadas”.

Articles del web relacionats:

– Realment Ulisses tenia una síndrome?