Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Els cònsols tenia tanta d’importància que el seu nom serví per computar el temps. Així, l’any del naixement de Crist, és a dir l’any 1 de la nostra era, va ser per als romans l’any dels cònsols Gai Cèsar i Luci Emili Paulus -l’altra forma de comptar era des de la fundació de Roma, ab urbe condita.

Cap magistratura era remunerada, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-les –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.

Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa “Els ulls de Minerva”, de Ràdio 4, on parla sobre la política a l’antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:

Articles del web relacionats:
– Tots som Lucrècia
– Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
– La casta i el 15M de l’antiga Roma
– Roma segons Ròmul?
– Harmodi i Aristogíton, “sediciosos” a l’antiga Grècia 
– Els romans foren els primers a “posar la mà al foc”
– L’hora de la llibertat