L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax i client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

“Procesión del coño” a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Un cultisme que antigament es feia servir per a vulva era pudendum, derivat de pudere (“avergonyir-se”). Era un terme que ja empraven els escriptors romans del segle I per designar tant els genitals d’homes, com de dones i animals. Amb el temps, però, només es parlava de pudendum feminum (“la part vergonyosa de les dones”). El 2019 l’expressió deixaria d’aparèixer al llibre Terminologia anatòmica. Encara, però, es manté el terme de nervi púdic, que és el que aporta sensibilitat a la vagina i a la vulva.

Cony, una altra denominació de l’òrgan sexual femenina, podria venir del llatí cuniculus (“conill”), present en l’expressió cunnilingus en al·lusió al sexe oral femení -literalment vol dir “llepaconys” (+ lingo, “llepar”). Segons una teoria, aquesta associació ve d’interpretar la vulva com una lloriguera. Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap qui encunyà un nom que curiosament, en la mitologia, està relacionat amb la institució del matrimoni.

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”). Relacionat també amb les noces de l’antiguitat, tenim el concepte Nymphae (en singular és “núvia”, “donzella bonica”) per designar els llavis menors de la vagina.

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L’anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Himenu travestit després d’un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

Aquí teniu la versió feminista del quadre “L’origen del món” de Courbet (1866). Es titula “Mirar” i és de l’artista suïssa Miriam Cahn:

Aquí teniu un petit vídeo de Canal Arte que explica el quadre “L’origen del món”.

Aquí teniu un interactiu del diari ARa dedicat al cos de la dona.

Aquí teniu l’orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula “Cuando Harry encontró a Sally”:

Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat “Visca la vulva!”:

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:

Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:

Aquí teniu un fragment del documental “Muertes chiquitas”. És un documental sobre l’orgasme femení en dones mexicanes, de Mireia Sallarès:

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l’ “Èxtasi de Gustav Machatý” (1933) amb Hedy Lamarr:

Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d’una adolescent catòlica. Es titula “Yes, God, Yes”.

Aquí teniu un vídeo de Roser Amils que es masturba amb el plaer que li provoca la lectura d’un llibre.

I aquí teniu el documental de TV3 “El sexe ignorat“:

Per acabar, us recoman aquest article titulat “El clítoris es sagrado”, de Hamed Enoichi.

Aquest article es titula “La historia a través del clítoris”.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre “L’origen del món” de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu la història del quadre “L’origen del món” de Coubert.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l’orgasme femení.

Aquest article també és interessant. Es titula “El clítoris només té una funció: el plaer”.

Aquí teniu un reportatge titulat “La revolució del clítoris”.

Aquí teniu un article de Xavier Sierra sobre pràctica de rasurar-se el cítoris.

En aquest enllaç trobareu l’origen del Dia Internacional de l’Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d’agost. No confondre amb el Dia Mundial de l’Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d’una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l’orgasme femení.

Aquí teniu un article interessant de Berta Florés titulat “La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)”.

A l’article “El sexe i la llengua” teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l’orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l’antiga Roma.

I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
– Orgies, crònica d’una mentida
– Sobre dones i homes
– El tabú de la masturbació
– Consoladors contra la histèria
– Penis, un pinzell penjant