• Zootopònims: poblacions que agafen el nom d’algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
• Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d’alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
• Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
• Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
• Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
• Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

• Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
• Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
• Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
• Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
• Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).

Un gentilici curiós és el de carpetovetònic, que avui ha passat a ser un adjectiu que s’aplica de manera despectiva a una persona antiquada, conservadora a ultrança. La paraula prové de la unió de dos pobles celtes de l’interior de la Hispània preromana: els carpetans i els vetons.

Els carpetans vivien a la serralada muntanyenca que separa Segòvia de Madrid. Al nord-oest limitaven amb els vetons, que habitaven la zona de Salamanca, Cáceres, Ávila, Zamora i Toledo. En el segle II aC ambdós pobles s’uniren militarment contra els romans i els derrotaren en dues ocasions. Finalment, però, després d’una precària treva amb Tiberi Grac, Escipió l’Africà els va sotmetre el 153 aC. En l’imaginari col·lectiu, aquella aliança carpetovetònica es convertiria en tot un símbol del nacionalisme espanyol a ultrança. 

Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m’adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l’únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i Espanya
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Igual d’incert és l’origen del topònim Espanya. Es creu que podría provenir del púnic Isephanim, que significava “illa o costa del conills” en al·lusió a l’animal que abundava a Andalusia, on els fenicis fundaren Cadis. En monedes romanes de l’època d’Adrià, Espanya ja apareixia representada com una senyora asseguda amb un conill als seus peus. I el poeta romà Catul anomenà la Península Ibèrica com a Cuniculosa Celtiberia, és a dir “la Conillera”.

Tanmateix, una altra teoria apunta que Espanya deriva de la paraula celta span (“palma de la mà”), ja que aquesta seria la forma que tindria la seva esplanada. També hi ha qui apunta al verb hebreu xaphano (“ocultar”) per tractar-se d’un país llunyà i, per tant, amagat, prop dels confins del món.

Topònims d’EUA
En molts de territoris, les llengües indígenes, malgrat ser bandejades pels colons, treuen en cap en la toponímia. Basta mirar el cas d’EUA. Prop de la meitat dels cinquanta estats que formen la gran potència mundial tenen noms provinents de  pobles nadius. En alguns casos els noms de les tribus de la zona foren mal entesos o mal pronunciats de manera que patiren modificacions en ser transcrits. Kansas, per exemple, significa “la gent del migjorn” en sioux; Connecticut, “l’indret del llarg riu” en mohicà; Oklahoma, “home roig” en muskogi, Dakota, “amics” en sioux; i Texas, “aliats” en caddo.

Altres estats adoptaren neologismes. Va ser el cas de Pensilvània. Agafa el nom del quàquer anglès William Penn, que va fundar la colònia. Amb l’afegitó de l’arrel llatina silva (“bosc”), significa “el país boscós de Penn”. En canvi, una de les seves ciutats més importants, Filadèlfia, beu del grec, de les arrels φιλέω (“estimar”) i ἀδελφός (“germà”). Va ser la ciutat on s’inventaren els EUA i, per tant (interpretació del tot lliure fruit de la meva imaginació) on s’estimaren els germans americans. No debades, fou el lloc on s’aprovà la Declaració de la Independència el 4 de juliol de 1776, amb la qual les tretze colònies d’Amèrica del Nord s’emanciparen unilateralment de la Corona anglesa.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa “Aire” d’IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa “El palabrero“, de RNE, dedicat als topònims.

Aquí teniu en línia l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari etimològic de Joan Coromines que recull l’origen dels noms de lloc i de persona dels territoris de llengua catalana.

Articles del web relacionats
– Topònims grecs que deixen marca
– Topònims italians que deixen marca 
– Noms per antonomàsia

Aquí teniu un capitol del programa “Téntol” d’IB3 dedicat als topònims i gentilicis:

Aquest altre està dedicat als noms dels carrers:

Aquí teniu una interessant informació sobre l’etimologia dels principals sistemes muntanyosos d’Espanya.

Aquí teniu una entrevista de Cristina Ros al geògraf Cels Calviño. Diu: “Amb cada topònim que es perd se’n va una part de la nostra història”.

Aquí teniu un blog interessat titulat “Malalts de toponímia”.

Aquí teniu un mapa interessant de les llengües indígnes d’EUA.

Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger sobre com s’han de traduir els topònims.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d’origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l’antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l’origen d’alguns gentilicis d’Espanya.

Aquest enllaç parla sobre els noms de lloc de Menorca. 

I aquí teniu un projecte toponímic ben interessant: Menorca nom a nom.

Aquí teniu informació sobre la toponímia de les Balears.

En aquest altre enllaç trobareu l’etimologia d’algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l’etimologia de topònims d’arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.