No ho sabem, però en totes les nostres cases tenim un petit monstre que cada matí, quan ens rentam la cara, ens dóna el bona dia. Estic parlant del grifó. No es tracta de cap barbarisme, per molt que la gent preferesqui dir aixeta (“grifo”, sense accent, sí que és un castellanisme). El Grifó, el Griu o el Grif era un animal mitològic originari de l’antic Pròxim Orient, meitat lleó, meitat àguila. Tradicionalment, el lleó ha estat sempre el rei dels animals terrestres i les àguiles són les més majestuoses de totes les aus. El Grifó, doncs, reunia les millors característiques de cadascun d’ells.

 

En la mitologia grega, els Grifons vigilaven els tresors d’Apol·lo i les copes de Dionís, les conegudes crateres. Els romans els representaven només amb propòsits decoratius en frisos i en les potes de taules, altars i canelobres. Aquests usos arquitectònics predominaren durant l’edat mitjana, on aparegueren en forma de gàrgoles (paraula d’origen onomatopeic), per on queia l’aigua de les teulades o de les fonts.

Així s’explicaria que, quan es varen començar a fabricar les claus metàl·liques dels banys, aquestes també adoptassin una figura zoomorfa, especialment animals monstruosos com el grifó. D’aquí el seu nom a casa nostra. Ara, però, ja no espanten. Els grifons també són molt presents en l’heràldica, on representen la força i el valor.