El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). I, sens dubte, fou la primera globalització del món antic. 

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia.

Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). Aleshores Alexandre es disposava a emprendre una campanya per a dominar Cartago i la Mediterrània occidental. En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

De seguida els generals del macedoni, anomenats diàdocs (“els successors”), van iniciar una dura batalla per recollir el seu testimoni. No tingueren miraments a l’hora de matar tots els membres de la família reial, entre ells, la mare d’Alexandre (Olímpia) i la seva dona Roxana. Mentrestant, aquell immens imperi es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Al segle II, foren els romans qui afegiren a Alexandre el sobrenom de Magne (“el gran”). En canvi, els seguidors de Zoroastre l’anomenaren Alexandre el Maleït. No li perdonaren mai que calàs foc al palau de Persèpolis, on hi havia la preuada biblioteca reial.

L’herència d’Alexandre
Tot i que es quedà a mitges, les terres que aconseguí sotmetre el macedoni es convertiren en autèntics centres de difusió de la cultura hel·lènica: el grec era la llengua koiné, és a dir, la llengua comuna i internacional, i la cultura grega es tornà ecumènica, és a dir, universal. I és que el pas d’Alexandre per l’Orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió d’un hel·lenisme que mai, però, no tancà les portes a la incorporació de nous elements:

• La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut –en vida, oracle d’Amon a Siwa (Egipte) havia proclamat Alexandre fill de Zeus. Aquesta concepció divina del poder arribà més tard a Roma. Era costum dels nobles romans vanagloriar-se de tenir com a origen de la seva estirp un déu o heroi grec. El propi Cèsar es deia descendent d’Eneas (fill de Venus) i, per tant, d’origen diví.
• Decidit a convertir els seus extensos territoris en un únic estat, el líder macedoni decretà una unió monetària, el tetradracma.
• Alexandre fou bastant permeable a les creences i costums orientals, per la qual cosa també és considerat el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”. Aquestes foren algunes de les seves actuacions:

1. Mantingué la majoria dels governadors perses en els seu llocs
2. Volgué adoptar el vell costum persa de postrar-se davant una persona de rang social superior. Per als grecs, postrar-se davant d’un mortal era una pràctica de bàrbars: ells només s’agenollaven davant dels déus. Fou tal el rebuig que tingué la proposta que Alexandre l’acabà per descartar.
3. Fomentà els matrimonis mixtos. Ell mateix es casà amb la princesa d’una tribu vençuda, de nom Inicià així les anomenades “Noces d’Orient i Occident”, en què milers de macedonis es casaren a la vegada amb dones perses.
4. Es feu vestir seguint la moda dels pobles sotmesos, la qual cosa li generà moltes crítiques per part dels seus companys. I és que els grecs no estaven disposats a posar-se a la mateixa altura dels perses, a qui consideraven inferiors. 

La resistència de Demòstenes
La mort d’Alexandre el Gran no fou plorada per tothom. Conta l’historiador Plutarc que el poble atenenc, en conèixer la notícia, va desfilar en processons pels carrers cantant himnes de victòria “com si ells haguessin mort el tirà”. I és que als atenesos mai no els havia agradat que el rei macedoni hagués ajuntat Grècia amb Macedònia. Amb la mort d’Alexandre veren la possibilitat de deslligar-se d’una regió que sempre havien considerat forastera. Però l’alegria els durà poc.

En el repartiment, el diàdoc Antípater s’havia assignat el reialme de Macedònia i Grècia. Aleshores l’orador Demòstenes -que anys enrere ja havia capitanejat la “resistència” a Filip II, pare d’Alexandre, amb les seves famoses filípiques– va incitar els seus conciutadans a organitzar un exèrcit per resistir a Antípater. Aquesta nova resistència va acabar essent sufocada pel nou rei macedoni. Quan va morir Antípater i va deixar al tron el seu fill Cassandre, Atenes es va tornar a rebel·lar. I novament va ser derrotada i castigada.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l’Iran? Aquí en teniu tota la informació.

Aquí teniu informació sobre totes les Alexandries que fundà Alexandre.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d’Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.

Aquí teniu un documental d’Alexandre Magne:

Articles del web relacionats
– La guerra de les biblioteques de l’antiguitat
– Biblioteques, la memòria de la humanitat 
– L’homosexualitat i el complex d’Aquil·les
– Per què llegim en silenci?
– Demòstenes, un antiglobalitzador en l’era clàssica– Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat
– El cosmopolisme segons els clàssics