Extracte del reportatge publicat l’abril de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 90)
Al segle XVIII es crearen els grans museus de referència a Europa: el Museu Britànicde Londres i el Louvre de París. Les dues entitats es llançaren aleshores a una aferrissada cursa per a l’obtenció de les peces més preuades de l’antiguitat. S’institucionalitzà així l’espoli del patrimoni arqueològic de la humanitat com a signe del poder imperialista dels grans estats europeus.
Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París o el Museu Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l’arqueologia es trobin arreplegades en les sales d’aquests museus. La cursa per a l’obtenció d’antiguitats arrancà amb les disputes colonials que a finals del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per fer-se amb el control d’Orient.
Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l’Índia. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços creuats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir l’Egipte de l’imperi otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos. Però aquesta no havia de ser una campanya qualsevol, com tampoc no ho havia estat la que el general cors acabava de realitzar a Itàlia.
Egipte, objecte de desig
Napoleó, home d’una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. El 1797, en tornar de les seves campanyes italianes, no dubtà a exhibir el seu botí de guerra a les sales del Museu Louvre de París. “Roma ja no és a Roma”, arribà a dir. Aquest museu havia nascut pocs anys abans, el 1793, sota l’ideal revolucionari de democratitzar l’accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica.
Amb l’adquisició de les peces romanes, la República francesa es reafirmava com a hereva directa de la Roma republicana. I per complementar aquest fons tan sols mancaven les restes d’una altra gran civilització de l’antiguitat, Egipte. El 1798 prop de dos-cents científics –entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics- s’embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.
L’entrada a Egipte fou un èxit. I no li faltà gens d’èpica. Va ser a les portes d’El Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizah, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la que volgué esperonar els seus militars: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”. El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l’alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d’origen turc que governava el país dels faraons al servei de l’Imperi otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l’islam i les institucions autòctones.
I mentre els soldats s’engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l’equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d’antiguitats. N’hi havia que saltaven a la vista com l’Esfinx, les piràmides i els obeliscs; d’altres, en canvi, com la pedra Rosetta, foren trobades de forma fortuïta. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s’havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d’ignorància religiosa. I fins i tot els propis egipcis havien donat l’esquena a les construccions dels seus avantpassats, donat que les veien com els habitacles de genis malèfics.
L’egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L’agost de 1798 l’armada britànica de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans d’entregar-los-hi, fent-los així responsables de cremar “una nova biblioteca d’Alexandria”. Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades, entre elles la pedra Rosetta. El Museu Britànic seria el seu destí -un altra de les condicions de la desfeta fou que totes les obres romanes del Museu Louvre fossin retornades a Itàlia […].
“Tribuna dels Uffizzi” (Castell de Windsor). El quadre va ser un encàrrec que el 1772 la reina Charlotte d’Anglaterra, fascinada per les ruïnes romanes, feu a Johan Zoffany. L’artista va acudir a Florència per plasmar en un sol quadre les obres més notables de la col·lecció del Gran duc de la Toscana. Va necessitar cinc anys per acabar l’encàrrec. L’estança que pinta Zoffany és plena de grans obres. Hi trobam peces de Rafael, Tizià, Rubens…
Aquest altre reportatge també parla sobre la indignació de Lord Byron amb l’espoli que cometeren els seus compatriotes britànics.
Aquí teniu la meva intervenció al programa Luces en la oscuridad (12/05/2010), que antigament s’emetia a Punto Radio, per parlar sobre les principals peces espoliades de l’antiguitat.
La pel·lícula Monuments Men conta la història d’un grup d’historiadors que surten al rescat d’obres d’art robades per l’exèrcit alemany:
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments