Tots els pobles de l’antiguitat han sentit la necessitat d’exercitar el seu cos, principalment per estar preparats en cas de guerra. Fou a la Grècia clàssica, amb tot, on naixé el terme modern d’esport a partir de l’ideal ètic-estètic  kalokagathía (“bell i bo”), segons el qual la bellesa física era un reflex de la bellesa interior. Els grecs, però, també veren en l’esport grans possibilitats medicinals. Al segle IV aC Aristòtil parla de l’euexia per referir-se al plaer que provoca l’exercici físic. També hi hagué qui li atribuí finalitats pedagògiques. Epictet, un altre filòsof del segle I dC, considerà que l’esforç, l’afany de superació i l’autodisciplina que requereix la pràctica esportiva és un excel·lent entrenament per a la vida.

 

Donades aquestes premisses, la formació física arribà a ser un dels tres pilars de l’educació grega, juntament amb la gramàtica i la música. El cos s’havia d’ensenyar en tot el seu esplendor, d’aquí que l’esport s’exercitàs despullat (gymnós) en uns recintes anomenats precisament gimnasos, un terme que, amb tot, també compartiria protagonisme amb el de palestra, derivat de paleíein (“lluitar”). No és d’estranyar, doncs, que el nu fos una invenció original de l’art grec del segle V aC –en l’art babilònic, egipci i romà el nu era considerat una irreverència.

Per continuar llegint cliclau aquí.