Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”

Les Moires eren tres, com tantes altres agrupacions de tres en la mitologia clàssica (però també en altres cultures): les Hores, les Gràcies, les Gorgones… Eren filadores del destí, representat pel seu instrument de treball: el fil.

Les tres germanes eren vinculades amb Ilitia, la filla de Zeus i Hera que presidia els parts. Se les representava com a ancianes d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesis (“la que tira la sort”), mesurava la llargària del fil i el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores d’or. 

Amb el fil ja tallat, els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Així, Aquil·les pot escollir entre dues Keres: una que li pot donar una vida llarga a la seva pàtria, lluny de la guerra i de la glòria, i una altra, la que acaba escollint, que li donarà davant de Troia una fama immortal a costa d’una mort prematura. A la Ilíada també trobam l’escena en què Zeus posa en una balança les Keres d’Aquil·les i les d’Hèctor en presència dels déus. L’objectiu és conèixer qui dels dos morirà en el combat que lliuraran. La balança s’inclina cap a l’Hades en el plat que conté la Ker d’Hèctor. Així, immediatament, Apol·lo abandona l’heroi troià cap al seu destí.

Les Parques romanes
En la mitologia escandinava, les Moires foren conegudes com a Nornes; en la lituana i letona, com a Laimes; i a Roma com a Parques (derivat de pario ,“parir”, perquè predestinaven el futur del nadons. Els romans les rebatiaren individualment com a Nona (ja que nou són els mesos de gestació), Decima (per ser el mes límit del naixement) i Morta -no debades, qui arriba al món està condemnat necessàriament a morir.

Cadascuna de les Parques presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques també foren conegudes com les Tria Fata, els “tres destins”. Estaven representades al Fòrum. La historiadora de l’art Mireia Rosich ens recorda la importància que tengueren la representació de les Parques durant el Barroc. Les paraules són extretes de l’article “Viure el temps”, de la secció “Dins el laberint”, del diari “El Punt” (21/01/2018):

“En les representacions artístiques dels tres personatges que trobem en palaus barrocs com el Palazzo Pitti i el Medici-Ricardi de Florència, o el Palau de Luxemburg, a París, els artistes venien a dir que la vida també s’acaba per als poderosos de la terra, tant se val si el cognom és Mèdici, Borbó o Trump. També Goya les va pintar a les parets de la Quinta del Sordo –com es coneixia la casa que havia adquirit als afores de Madrid– amb el seu característic (i turmentat) estil de l’etapa de pintures negres. Les parques goyescas fan por”.

No us enfadeu amb el fat
Els sobrenom de Fata per a les Parques romanes prové del verb llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. De fat també tenim fades, que durant el Romanticisme foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

I acabarem amb una llegenda llatina que solien presidir els rellotges de sol: Meam non tuam noscis (“Coneixes la meva hora, però no la teva”).

Aquí teniu un poema de Montse Cercós titulat precisament “Quan tot penja d’un fil”

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.

En aquest article de Mireia Rosich trobareu més informació de les Moires.

Aquí teniu la representació de les Moires segons la pel·lícula Hèrcules de Disney:

Articles del web relacionats:
– Memento mori
– La vida com a tragèdia
– Etimologies de la mort
– La vida és sort
– Ubi sunt?