Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.