L’infern a l’Eneida
L’imaginari clàssic sobre l’inframón quedà definitivament perfilat al segle I aC amb l’Eneida de Virgili. Al llibre VI Eneas hi baixa acompanyat per la sibil·la de Cumes. Així és descrit l’inici d’aquell descens en la traducció de Joan Bellès (257-281). El poeta esmenta, personificant-les, les passions i les desgràcies que afligeixen la vida dels homes i que són les causes de la seva mort:
 
Avançaven com ombres en la solitud de la nit a través de la fosca, de les estances desertes de Dis, dels seus reialmes espectrals: com algú que camina entre els arbres sota l’escassa claror d’una lluna inestable, quan Júpiter ha cobert d’ombres el cel i la fosca de la nit ha deixat el món sense colors. Davant el vestíbul mateix, davant les primeres gorges de l’Orc, tenen el seu estatge el Plor i els Remordiments venjatius, hi habiten les pàl·lides Malalties i la trista Vellesa, la Por, i la Fam, que és mala consellera, i la sòrdida Pobresa, espectres d’aparença terrible, i la Mort i el Sofriment; després el Sopor, germà de la Mort, i els Plaers que danyen l’ànima, i a la porta d’enfront, la mortífera Guerra, les alcoves de ferro de les Eumènides, i la folla Discòrdia amb la seva cabellera d’escurçons lligada amb cintes sangonoses.
 
Al mig, estén el seu brancatge i els seus braços seculars un om frondós, immens, on, segons la creença general, fan estada els Somnis vans, arrapats a totes les seves fulles. A més, nombrosos espectres de diverses bèsties monstruoses tenen els seus estatges davant aquestes portes: els Centaures, les Escil·les de doble cos, Briareu amb els seus cent braços, la bèstia de Lerna amb els seus horribles xiulets, la Quimera armada de flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma del Fantasma de triple cos [Geríon].
 
Aleshores Eneas, esverat per un terror improvís, aferra l’espasa i gira la punta nua contra aquests monstres que se li acosten, i, si la seva experta acompanyant no l’hagués advertit que allò no eren sinó criatures insubstancials mancades de cos, que flotaven sota l’aparença buida d’un espectre, ell s’hi hauria tirat al damunt i l’espasa hauria partit inútilment unes ombres.
 
Després d’haver endormiscat el Ca Cèrber, Eneas i la sibil·la de Cumes s’endinsen en el pretàrtar, que apareix descrit d’aquesta manera (versos 409-427):
 
Immediatament, en el primer llindar, se senten veus i un gemec immens, els plors de les ànimes dels infants que, sense haver participat de la dolçor de viure, arrencats del pit de la mare, foren arrabassats per un dia funest i enfonsats a la tomba per una mort prematura; al seu costat hi ha els condemnats a mort per una falsa acusació. Però, tanmateix, aquests llocs no els han estat assignats sense uns jutges escollits per sorteig. Minos n’és el president i agita l’urna, ell convoca el jurat dels silenciosos, s’informa de les vides i de les culpes.
 
Els llocs següents els ocupen, plens de tristesa, aquells que sense culpa es procuraren la mort amb les pròpies mans i, avorrint la vida, lliuraren l’ànima. Com preferirien ara suportar la pobresa i les dures penes en els aires de dalt! Els ho impedeix la llei sagrada, els té aferrats l’execrable llacuna d’aigües tètriques i els reté l’Estix, que s’estén entremig fent nou volts.
 
No lluny d’aquí s’estenen a la vista, per totes bandes, els Camps dels Plors; és així com els anomenen. Aquí, tots aquells que foren rosegats per la cruel metzina d’un amor indominable, resten ocults en viaranys apartats i els cobreix un bosc de murtra que els envolta; ni en la mort mateixa no els abandonen els neguits.
 
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern
Eneas i la sibil·la de Cumes a l’infern
Després d’haver-se topat amb la seva amant Dido, Eneas arriba a una cruïlla: el camí de la dreta condueix als Camps Elisis, i el de l’esquerre al Tàrtar, la visió del qual provoca un gran impacte en l’heroi troià (versos 524-556):
 
Eneas mira a l’entron i de sobte veu a l’esquerra, al peu d’una roca, una vasta fortalesa rodejada d’una muralla triple; al seu voltant gira un riu impetuós de flames ardents, el Flegetont del Tàrtar, i arrossega rocs ressonants. Enfront hi ha la gran porta, enorme, i columnes d’acer massís, que cap força humana ni els mateixos déus del cel no serien capaços d’esbotzar fent-hi guerra; la torre, de ferro, es dreça enlaire, i Tisífone [una de les tres Fúries], asseguda, coberta amb un mantell ensangonat, guarda el vestíbul nit i dia, sense dormir mai.
 
D’aquella banda se sentien gemecs, i ressonaven cruels assots, i després cruixits de ferros i arrossegaments de cadenes. Eneas s’aturà i, aterrit, escoltà profundament aquells sorolls. “Quina mena de delictes han comès aquests?, digues-m’ho, o verge; ¿amb quins càstigs són turmentats? ¿Què és aquest plany immens que s’aixeca cap als aires?” Llavors la profetessa començà a parlar així: “Cabdill il·lustre dels teucres, a ningú que sigui innocent no li és permès de posar els peus en aquest llindar dels crims; però a mi, quan Hècate [= Persèfone] em féu responsable dels boscos de l’Avern, ella mateixa em mostrà els càstigs dels déus i em conduí pertot arreu.
 
El cretenc Radamant és qui governa aquests duríssims reialmes, imposa càstigs, investiga els enganys i obliga a confessar tots aquells delictes comesos durant la vida terrenal que cadascú, complaent-se en una ficció inútil, diferí d’expiar fins a l’hora massa tardana de la mort. Tot seguit, la venjadora Tisífone, armada d’un flagell, assota els culpables, els salta al damunt i, encarant-los amb l’esquerra serpents recargolats, crida l’estol cruel de les seves germanes. Llavors, finalment, amb un horrible grinyolar de frontisses, s’obren les portes sagrades.
 
¿Veus com és la guardiana que seu al vestíbul, com és el rostre que custodia el llindar? Doncs més horrible és encara el monstre que s’està dintre, una Hidra amb cinquanta negres goles obertes. A partir d’aquí el Tàrtar mateix s’obre cap a l’abisme i s’estén en les tenebres el doble del que abasta la contemplació del cel fins a l’Olimp eteri. Allí, al fons de tot, es regiren els primitius fills de la Terra, la raça dels Titans, fulminats pel llamp.
Articles relacionats:
– La lliçó mortal de Gilgameix

– Etimologies de la mort
– Realment existeix l’infern?
– Memento mori
– Companyies infernals
– El cant de la sibil·la
– Càstigs infernals
– Paraules amb ànima
 Els orígens del cristianisme
 A la recerca del paradís perdut
 Els espectres de l’Odissea

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad