No us equivoqueu amb la veu de la vocació!
Tots nosaltres som cridats a fer grans coses. És per això que, si no volem arrossegar una vida gris, hem d’estar sempre atents a la veu de la vocació. Sant Mateu (22, 14), però, ens alerta: “Són molts els cridats i pocs el elegits”. En tot cas, cal no equivocar-se amb els pressentiments. Ens hi jugam molt! No debades, aquesta paraula conté els termes llatins vox (“veu”) i aequus (“igual”); és a dir, quan ens equivocam el que feim és interpretar com a iguals dues veus que, en realitat, són diferents.

Tanmateix, per molt que ho evitem, sempre ens equivocarem. Ja ho diu una frase que alguns atribueixen a Ciceró (segle I aC), altres a Sèneca (segle I dC) o fins i tot a Sant Agustí (segle IV dC): Errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“Equivocar-se és humà, però persistir-hi és diabòlic”). La mateixa idea recull una dita popular nostra “Qui té boca s’equivoca”. 

En tot cas, no hem de tenir por a equivocar-nos. L’error és imprescindible per a l’aprenentatge. Ja ho diu l’aforisme “Fent i desfent aprèn l’aprenent”. Tampoc cal no oblidar que, a l’error, sempre se l’esmena amb un bon somriure: Castiga ridendo mores (“Esmenar costums rient”). Aquesta frase va ser escrita al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul. La utilitzà com a sàtira dels ridículs vicis i defectes dels humans. Amb el temps, molts teatres l’adoptaren com a màxima per deixar clar el que havia de fer el públic amb els seus problemes.

Paraula de Mafalda
Paraula de Mafalda
 
La vocació que invocam amb la veu (vox) ens dóna vocals per al nostre vocabulari, ens provoca (és a dir, “ens crida amb antelació”) i ens convoca a vociferar viva voce (“de viva veu”) decisions irrevocables, essent nosaltres els advocats de les nostres pròpies vides –a l’antiga Roma un acusat cridava a un defensor expert en la matèria jurídica, el qual, per tant, era ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”), expressió que després quedà simplificada en “advocat”.
 
Sant Joan Baptista es va quedar gairebé sense veu quan predicava en el desert de Judea. Els fariseus li preguntaven si era Crist o un profeta. I la resposta de Baptista fou, segons Sant Mateu (3, 3): Ego vox clamantis in deserto (“Som la veu del que clama en el desert”). Avui aquesta expressió es fa servir en el sentit de “donar un missatge reiterat que ningú no escolta i que, per tant, és inútil”. És com dir “predicar en el desert”.

Aristòtil i la vocació
Aristòtil i la vocació
 
Vox populi
La veu es pot convertir en un clamor subtil en el llatinisme vox populi, que al·ludeix a quan un assumpte és de domini públic, està en boca de tothom. Un exemple seria la frase: “És vox populi que els reis no s’entenen”. L’expressió prové de la frase vox populi, vox Dei (“la veu del poble és la veu de Déu”). Amb ella el clergue francès Pere l’Ermità encoratjava les masses de la primera croada (1095). Instigada pel papa Urbà II, va ser una de les croades més sanguinàries.

Vox populi, vox Dei, que apel·la a la bondat del sentit comú de la gent, té una rèplica en una altra frase llatina totalment oposada: Vox populi, vox diaboli (“la veu del poble és la veu del diable”). De fet, en aquest mateix sentit vox populi, vox Dei és utilitzat al segle VIII en una carta (Epístoles, 166)  que adreça el religiós anglès Alcuí de York al seu alumne Carlemany. Aquestes eren exactament les seves paraules: Nec audiendi qui solent dicere, vox populi, vox Dei, quum tumultuositas vulgi sempre insaniae pròxima sit (“No hauríem d’escoltar els qui solen dir que la veu del poble és la veu de Déu, per tal com l’agitació de la massa sempre s’acosta a la follia”).

 
Que una qüestió sigui vox populi no vol dir, però, que necessàriament sigui certa. D’això ja ens n’avisen altres llatinismes: fama volat (“el rumor vola”) o fama nihil est celerius (“Res no és més ràpid que el rumor”).

Nietzche i la vocació
Nietzche i la vocació
 

“Estar en boga”
En castellà hi ha l’expressió “estar en boga”, que vol dir estar de moda. Prové del francès vogue, paraula que dóna nom a una famosa revista de moda. En francès, voguer, igual que bogar en castellà, significa “remar”. Ambdós termes provenen de vocare (“cridar”), verb que al·ludeix als crits que pegava el cap al conjunt de remers.

Les veus en sinfonia

En grec, l’equivalent del vox llatí seria φωνή, que també ens ha deixat una llarga llista de derivats: fonema, homòfon (+ ὁμός, “semblant”), fonètica, micròfon (μικρός, “petit”), telèfon (τῆλε, “lluny”) afonia (α privativa), polifonia (+ πολύς, “molt”), gramòfon (γράμμα), cacofonia (+ κακός, “dolent”, repetició reiterada d’un mateix fonema o mot en un text), foniatre (metge, ἰατρός, de la veu) o sinfonia (+ σύν, “amb”), d’on tenim simbomba o ximbomba (a les Balears).

A part de φωνή, en grec per a so també hi havia la paraula φθόγγος, d’on tenim diftong (+ δίς, “dues vegades”), que és la unió de dues vocals que es pronuncien juntes en una mateixa síl·laba (aigua, taula); i apotegma (+ ἀπό, “a part”, “fora de”), que és una sentència breu, instructiva, especialment l’atribuïda a una persona il·lustre.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat “Veu i paraula”.

Aquí teniu el poema “Elogi de viure”, de Joan Maragall:

Estima el teu ofici, 
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix 
fas tot el que pots en el teu treball, 
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats; 
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat, 
fas més que el polític, que l’agitador, 
que el que governa.

Pots desdenyar tot això 
i l’adobament del món. 
El món s’adobaria bé tot sol, 
només que cadascú 
fes el seu deure amb amor, 
a casa seva.

 
Aquí teniu el capítol del programa “No serà fàcil” de TV3 dedicat a l’equivocació:

 
Recordau totes aquestes etimologies cada 16 d’abril, Dia Mundial de la Veu.

Articles del web relacionats:
– Talents castrats

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad