Diuen que la cara és el mirall de l’ànima. El mateix podríem dir dels ulls. En aquest cas, però, actuen de mirall de l’interlocutor de torn. Així ens ho indica l’etimologia de pupil·la, agafada del llatí pupilla, diminutiu de pupa (“nina”) -el terme al·ludia exactament a una òrfena menor d’edat que quedava sota la tutela d’un adult. Som davant d’una metàfora. No debades, quan dues persones estan enfront d’una altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra, més concretament en la petita obertura del centre de l’iris per on penetra la llum.

Aquesta curiosa metàfora es repeteix en moltes llengües. Per exemple, En portuguès, la pupil·la s’anomena menina do olho (“senyoreta de l’ull”), i, en grec clàssic, κόρη (“donzella”). No és d’estranyar, doncs, que en el llenguatge mèdic trobem els termes coreoplàstia (cirurgia plàstica de la pupil·la) o isocoria (igualtat de mida d’ambdues pupil·les). Curiosament en anglès pupil significa tant “alumne” com “pupil·la”. En hebreu, en canvi, la pupil·la rep el nom d’eshon ayin (“homenet de l’ull”).

La pupilla llatina també ens donà el terme pubil o pubilla, que, a Catalunya, és el fill únic o filla única destinat a rebre l’herència. En la llengua dels Cèsar, sovint pupilla es confonia amb puella (“nina”). Puer era el seu homòleg masculí, d’on tenim l’adjectiu pueril, sinònim d’infantil, o puericultura, que és la branca de la medicina que estudia el conjunt de mitjans que afavoreixen el desenvolupament físic i psíquic dels infants. 

Pederastes pusil·lànimes
Tant pupilla, puella com puer contenen l’arrel indoeuropea *pou-, que significa “petit”, “escàs”. És la mateixa arrel que trobam en els mots llatins paucus (“poc”, d’on tenim apocar), parvus (“petit”, que ha donat parvulari), pusillus (“menut”, que amb animus, “esperit”, originà pusil·lànime) o pauper (“pobre”, present en depauperar).

En grec, l’arrel indoeuropea *pou- va donar παίς (“nin”), que té una gran nombre de derivats. A l’antiga Grècia un pedagog era un esclau que s’encarregava de conduir (ἅγω) el nin de casa a l’escola -avui el terme al·ludeix a un expert en educació. També hi havia la pederàstia que, amb l’afegitó del verb ἐράω (“estimar”), era una institució pedagògica que, en un principi, no tenia la connotació sexual que avui té. Es tractava d’una relació intel·lectual entre un adult (tutor) i un menor. Al segle XIX sorgiria el neologisme pedofília per definir l’amor sensual d’un adult envers impúbers d’ambdós sexes -l’actual pederastia, en canvi, inclou abús sexual.