Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes també se sumà a la teoria de l’escriptor italià, que plasmà en l’obra Leviatà (1651) -el nom, “cargolat” en hebreu, al·ludia a un monstre marí de l’Antic Testament que alguns volgueren identificar amb Satanàs.
Hobbes s’apropià d’unes paraules de la comèdia Asinària del romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”) -l’obra relata la història d’un home supeditat al poder de la seva dona. Amb aquesta màxima tan demolidora el britànic considerava que la terra seria un caos si tots ens atrevíssim a fer el que ens donés la gana. També partia de la premissa que l’home és per naturalesa egoista, malvat i amb desig de poder.
Pel bé de la nostra supervivència com a espècie, Hobbes aconsella la instauració d’un govern fort que eviti el bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”). En el seu imaginari, aquesta autoritat suprema que tothom ha d’acatar es diu Leviatà i ha de ser, en tot cas, un mortal. Segons Hobbes, obeir el poder sobirà, encara que aquest no actuï moralment, és sempre preferible a la revolta. La importància de les tesis de Hobbes és que, per primera vegada, es negava l’origen diví del poder.
El mite del bon salvatge
Un segle més tard, a Hobbes li sortí un rival potent. En el seu llibre Emili o l’educació (1762) el francès Jean-Jacques Rousseau preferia creure que l’ésser humà és originàriament bo. El seu model era el “mite del bon salvatge» que viu lliure i feliç enmig de la natura. Aquesta imatge primitivista idíl·lica, ja tractada per autors anteriors, provenia de relats d’exploradors i viatgers que descrivien, amb més fantasia que fidelitat als fets, la vida de pobles llunyans i exòtics en terres de generosa abundància natural.
Rousseau assegurà que el “bon salvatge” es degrada des del moment que viviu en societat i s’ha de cenyir a unes convencions determinades. Així, com a conseqüència de la propietat privada, s’estableix una espècie d’egoisme que acaba comportant l’aparició de la desigualtat. Segons el filòsof suís, aquests vicis només es poden corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada -el “contracte social”, en diu. Rousseau, per tant, tampoc no divergia tant de Hobbes.
El mite del bon salvatge tendria la seva traducció literària en el personatge de Tarzan creat el 1912 pel nord-americà Edgar Rice Burroughs. Històricament s’han donat casos reals de «nins salvatges» (o “nins llop”), que permeten estudiar el desenvolupament de les facultats humanes. El més famós fou el de Víctor, d’uns onze anys, trobat el 1800 al departament francès d’Aveyron, prop de Toulouse. El doctor Itard, deixeble dels enciclopedistes, es féu càrrec de la seva educació durant set anys. Els resultats, però, foren bastant frustrants. El 1970 el cas seria portat al cinema per François Truffaut en la pel·lícula L’Enfant Sauvage.
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula de Truffaut:
Aquest article parla sobre les investigacions antropològiques a partir de les tesis de Hobbes i Rousseau.
Aquí teniu més informació sobre el pensament de Thomas Hobbes.
Aquí teniu més informació sobre el tòpic literari Homo homini lupus est.
En aquest blog, el dermatòleg Xavier Sierra explica la iconografia dels homes salvatges.
Aquí teniu una entrevista a l’advocat i escriptor Juan José Areta, que reflexiona sobre la maldat i la bondat.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l’home és bo o dolent per naturalesa.
I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a Hobbes:
Articles del web relacionats:
– La degradació humana
– Reflexions sobre l’optimisme en record de Miquel Albero
– “Que corruptes que són, aquests romans”
– La llengua dels nins salvatges
No Comments