Ens costa imaginar-ho, però ni el Partenó d’Atenes ni cap escultura clàssica tenien el color blanc d’ara. Totes aquestes obres eren policromades, amb colors del tot llampants. Això no ho sabien els escultors del Renaixement, quan reinventaren la tan invocada “bellesa clàssica”, de pedra despullada.

 

Els artistes clàssics utilitzaven uns pigments minerals amb aglutinants orgànics que s’acabaren degradant amb el temps. Els grecs consideraven que l’objectiu de la pintura i de l’escultura era la mímesi: quant més semblants a la realitat, millor. Un text clàssic ens parla d’Afrodita de Cnidos, una de les escultures més populars de Praxíteles (segle IV aC) i de tota Grècia. Diu que el seu realisme i bellesa eren tals que feia que els homes s’excitassin i assaltassin el temple per les nits per poder copular amb ella.

 

Al segle XIX els acadèmics ja debateren sobre la possibilitat que les escultures clàssiques fossin policromades. El tema, però, no seria estudiat en profunditat fins als anys vuitanta del segle XX per un matrimoni d’arqueòlegs alemanys, Ulrike Koch-Brinkmann i Vinzenz Brinkmann. Utilitzant tecnologia punta, aconseguiren rescatar l’autèntica aparença d’aquelles obres desgastades pel pas del temps. Els seus resultats, sovint amb solucions del tot  kitsch, foren plasmats en una exposició titulada Gods in Color, que s’inaugurà a Munic el 2003.

 

Avui, doncs, davant tantes escultures descolorides, segur que els seus antics autors es posarien a plorar. Ja ens podem posar a pintar-les amb grafits. Tranquils, la història ens avala!

Aquest fragment del programa “This is art” de TV3 parla sobre la policromia de les estàtues gregues.

Aquest enllaç parla sobre com el mite de les estàtues blanques gregues alimentà la idea de la raça ària.