Comença a ser ben hora que l’Església catòlica ampliï el seu catàleg dels set pecats capitals. Al costat de la luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia hauria d’aparèixer ja el pecat de la indiferència. El bombardeig incessant d’imatges que rebem cada dia ens ha fet més inhumans. Ara vivim anestesiats contra el dolor del món. En paraules del papa Francesc, som víctimes de la “globalització de la indiferència”.

Kim Phuc sortí corrents amb altres nins per la carretera completament nua. El foc de les bombes carbonitzaren les seves robes i li cremaren el 65 per cent del cos. Presa del dolor i amb el rostre ple de llàgrimes, cridava “¡Em moro, em moro!”. El moment fou immortalitzat pel fotògraf vietnamita Nick Ut, que cobria la Guerra de Vietnam per a l’agència Associated Press. Aquell click, “El crit” de Munch de la fotografia, es publicà en portades de tot el món i mostrà les conseqüències de la guerra sobre la població civil. Després de posar en dubte la seva autenticitat, pressionat per l’opinió pública, el president Richard Nixon accelerà la retirada de les seves tropes i Ut guanyà el premi Pulitzer. L’últim soldat nord-americà sortí de Vietnam del sud el 29 de març de 1973. La guerra, però, finalitzaria dos anys després amb la victòria de Vietnam del nord comunista. Els prop de vint anys de conflicte se saldaren amb més de 4 milions de morts, la majoria civils.

Avui malaurament ja no hi ha fotos que acabin amb una guerra. Els fotoperiodistes se senten impotents. Les seves imatges ja no sacsegen consciències. En veure-les per televisió o pel mòbil ens pensam que formen part d’una pel·lícula de ficció. La banalització del dolor del proïsme no coneix límits. La solidaritat només és per a moments puntuals. Ja hem enterrat per sempre la màxima llatina Homo sum, nihil humanum a me alienum (“Home som. Res del que és humà em pot ser indiferent”). En l’actual societat de l’espectacle pot més la inèrcia de la indiferència. Els números de les víctimes mortals ens han deshumanitzat i han anul·lat el nostre deure de diferenciar el bé del mal. I, per no tenir remordiments amb els refugiats extraviats per la Mediterrània, la solució política passa per dir que són potencials terroristes.

Enmig d’aquest desori mundial, preferim quedar-nos amb la visió edulcorada de la realitat virtual. El divorci mediàtic de Brad Pitt i Angelina Jolie o la cobra de Bisbal a Chenoa ens ajuden a viure més alleugerits. Instal·lats en la intempèrie moral, vivim pensant que el que passa als altres no ens passarà a nosaltres. Ja ho va denunciar sota el règim nazi el pastor luterà Martin Niemöller en un famós poema atribuït erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista,/ Quan van empresonar els socialdemòcrates,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era socialdemòcrata,/ Quan van venir a buscar els sindicalistes,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era sindicalista,/ Quan van venir a buscar els jueus,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era jueu,/ Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Ara, infotoxicats i ofegats per la superficialitat, som incapaços de valorar la magnitud de la tragèdia. De tant de posar call davant tanta ignomínia hem callat. I ja se sap que qui calla atorga. Hem arribat a aquest col·lapse ètic des del desolador benestar del nostre microcosmos. El pecat de la indiferència és la bestialització de la humanitat. Només ens queda aferrar-nos fort a la cançó de la cantant argentina Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios/ que el dolor no me sea indiferente/ que la reseca muerte no me encuentre/ vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.”

I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “ La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència”.

Qui encara ara intenta lluitar contra el pecat de la indiferència és el fotoperiodista Javier Bauluz, Premi Pulitzer de 1994 pel seu treball a Ruanda. El 2 de setembre de 2000 publicà al diari “La Vanguardia” publicà una sèrit titulada “Muerte a las puertas del paraíso”. Les fotos pertanyien a la Playa de Zahara de los Atunes (Cadis). La foto principal era d’una parella de banyistes que gaudien dels darrers dies d’estiu sota la protecció d’un para-sol. El que impressionava és que a tres metres tenien el cadàver d’un migrant estès a l’arena.

“Muerte a las puertas del paraíso”

En una altra foto del reportatge hi apareixia la guàrdia civil, emportant-se el cadàver del migrant dins d’un fèretre. De fons s’hi podia veure una altra parella de banyistes jugant tranquil·lament a paletes. Amb aquestes fotos Bauluz va voler denunciar la indiferència humana davant el drama humanitari dels refugiats, un drama que avui s’ha agreujat.

“Muerte a las puertas del paraíso”

Aquí teniu un repàs de fotos que han causat una gran commoció en l’opinió pública.

I contra la indiferència també faríem bé de tenir present aquest poema del poeta anglès del segle XVII John Donne:

“Ningú és una illa,
complet en ell mateix.

Cada home és un bocí del continent,
una part de la terra;
si el mar se n’emporta una porció de terra,
tota Europa queda disminuïda,
tant li fa si és un promontori,
o la casa d’un dels teus amics,
o la teva pròpia casa.

La mort de qualsevol home m’afebleix
perquè estic lligat a la humanitat.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes:
toquen per a tu”.

Aquí teniu un article interessant de Paco Tomás que parla sobre el tractament mediàtic de l’horror.

Aquí teniu una interessant entrevista del Papa a El País.

La següent foto forma part del meu primer trauma mediàtic. El 16 de novembre de 1985 Omayra Sánchez Garzó, una nina de 13 anys, moria a Armero (Colòmbia), víctima de l’erupció del volcà Nevado del Ruiz. Va estar tres dies agonitzant entre el fang i els enderrocs de la seva pròpia casa. Mentrestant, les càmeres de televisió transmetien incessantment les seves darreres hores. 

Aquí teniu un famós text d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Es titula “Odi els indiferents”. És un extracte de “La Ciudad Futura”, revista cultural publicada per Antonio Gramsci l’11 de febrer de 1917:

Odio els indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència.

El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partisà, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; res del que en ella passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partisà. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l’actual societat de l’espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

Aquí teniu la cançó de Mercedes Sosa:

Aquí teniu un enllaç amb les 100 fotos més influents de la història.

I aquest article de Carles Capdevila és molt recomanable. Es titula “La crueltat s’encomana”.

Articles del web relacionats:
– L’ombra d’Auschwitz
– Les Meduses de la indiferència
– Machado a Macedònia