La primera declaració de drets humans va ser ideada a l’Iraq al segle VI aC. És el cilindre de Ciros (539 aC), avui exposat al Museu Britànic. Des del riu Indus, Ciros II el Gran (559-529 aC), rei de Pèrsia, conquerí, en menys de quinze anys, Babilònia, Egipte, les ciutats fenícies del Líban i les polis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). Es tractava del major imperi conegut fins aleshores. A diferència, però, dels seus predecessors (el seu pare Cambises I i el seu padrí Ciros I), el nou sobirà va adoptar una política de tolerància envers els pobles sotmesos. Tenia clar que, creant una imatge de rei misericordiós, aconseguiria la pau social necessària per a gestionar un imperi tan extens.

A Babilònia, conquerida pacíficament el 539 aC, Ciros II va fer gravar tot aquell ideari de govern tan revolucionari sobre un cilindre de fang, de vint-i-tres centímetres de llarg i onze de diàmetre. Llegint les seves quaranta línies, ningú no podria dubtar de la magnanimitat reial: “Als habitants de Babilònia, [que] contra la voluntat [dels déus…] un jou inapropiat per a ells, els vaig permetre que trobessin descans a la seva fatiga, els vaig alliberar de la seva servitud”. Sense saber-ho, el monarca havia creat la primera declaració dels drets humans.

 

Des de Babilònia, la idea dels drets humans es va difondre ràpidament per l’Índia, Grècia i finalment Roma. Avui es troben recollits en un text marc, la Declaració Universal dels Drets Humans que aprovà l’ONU el 1948 després del gran desastre de la Segona Guerra Mundial -cada 10 de desembre celebram la seva aprovació.

Sant Tomàs d’Aquino, el primer ideòleg dels Drets Humans
Tanmateix, a part del cilindre de Ciros, la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU compta amb altres antecedents. A Anglaterra, el 1215 l’arquebisbe de Canterbury i un grup de barons varen aprovar la  Magna Carta Libertatum (“Gran Document de les Llibertats”). Es tractava d’una declaració de drets i deures de cada estament social i obligava el rei a respectar el procediment legal -cosa del tot insòlit per a un monarca. Entre altres coses, el document assegurava la llibertat religiosa i política, i, pel principi d’habeas corpus, permetia fer apel·lacions a les sentències reials.

Després d’aquest document britànic, al segle XIII Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser el primer ideòleg sobre els drets humans. Aquest monjo italià, un dels filòsofs-teòlegs més importants de l’Edat Mitjana, s’atreví a abordar una qüestió bastant delicada a la seva època: els “bàrbars” infidels de l’Àfrica i de l’Àsia, podien salvar-se?

En aquell temps existia la dicotomia entre bons (cristians) i dolents (no cristians). Molts es preguntaven si aquells que no havien acceptat la fe cristiana eren culpables de la seva ignorància. No debades, ningú els havia predicat la fe veritable. Sant Tomàs trobà una resposta a aquesta qüestió. Afirmà que Déu havia posat en el cor de tots els homes una llei natural, uns manaments racionals que coincidien amb els mandats de la llei divina expressats en les Sagrades Escriptures. Es tractava de manaments instintius com conservar la pròpia vida, fer el bé i no el mal o dir la veritat.

El raonament del teòleg italià va ser el següent: si dins la seva ignorància innocent aquells “bàrbars” infidels havien respectat aquests manaments instintius, es podia esperar que Déu els recompensaria amb la salvació. Si no, Déu castigaria els malvats amb la seva justícia eterna. Aquest plantejament agradà bastant als contemporanis de Sant Tomàs. I durant un temps ningú el va discutir.

El més interessant és que, en segles posteriors, la idea que hi ha una llei natural va donar lloc a la idea que hi ha uns drets naturals. Així es va creure que les obligacions que Déu havia instal·lat a la raó humana justificaven afirmar que les persones tenen el dret a no ser maltractades.

John Locke, el revulsiu
Al segle XVII la figura de Sant Tomàs va influir molt en filòsof britànic John Locke. I aquí hi ha un punt d’inflexió important. Bevent del teòleg italià, Locke insistí en la idea dels drets naturals, que són inherents a tots els individus. Després, el 1787 aquestes tesis de Locke s’incorporaren a la Constitució dels Estats Units.

El 1789, dos anys després de la Constitució nord-americana, la Revolució francesa donà a llum la  Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Aquesta declaració també rebia la influència de les tesis dels grans pensadors de la Il·lustració francesa, especialment Rousseau i Montesquieu. Tenia, però, dos errors monumentals: malgrat el seu caràcter d’universalitat, no incloïa les dones, que no eren considerades éssers inferiors. Tampoc propugna abolir l’esclavatge.

Malgrat aquestes importants mancances, la  Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és considerada com un instrument precursor de la Declaració Universal dels Drets Humans que l’ONU aprovà el 1948. Avui, tristament, però, els drets humans es continuen vulnerant amb la complicitat de la diplomàcia internacional. Basta llegir uns quants articles seus:

ARTICLE 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres.

ARTICLE 14. En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

ARTICLE 17. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva.

ARTICLE 19. Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió. […] Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

ARTICLE 23: Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la història dels Drets Humans amb motiu del Dia Mundial dels Drets Humans (10 de desembre):

No us podeu perdre aquest documental sobre la història dels drets humans a través del cinema. És de l’any 2008 amb motiu del 60 aniversari de la seva aprovació. La veu en off és d’Antonio Banderas. Es titula “El cine marcha”.