Esparta no només serví de mirall per al nazisme, sinó també per al comunisme, que adoptà com a pare fundacional el legislador Licurg. Tal com descriu l’historiador Plutarc, l’antiga capital de Lacònia no coneixia la propietat privada. L’Estat repartia per igual la terra entre els ὁμοιοι (“iguals”) o espartans de ple dret –les dones quedaven fora d’aquesta categoria. D’altra banda, els ὁμοιοι havien de vestir amb sobrietat i modèstia, sense signes externs de distinció, de manera que no fos possible diferenciar els més rics de la resta del seus conciutadans.

 

Un altre detall que confirmaria l’esperit “col·lectivista” d’Esparta era la institució de la συσσίτια. Es tractava de sopars en comunitat que feien els ὁμοιοι a partir dels vint anys. Segons l’historiador Polibi, els banquets es caracteritzaven per la seva frugalitat amb la clara intenció de fer moderats els homes i evitar manifestacions de supèrbia. En època contemporània Esparta fou tot un símbol per als països comunistes. I no només, però, pel seu esperit col·lectivista, sinó també pel seu esperit de lluita. Prova d’això és que donà el nom a l’Sparta de Praga, un club de futbol txec fundat el 1893 -no confondre amb altres equips que es diuen Spartk en honor al gladiador romà Espàrtac.

Aquí teniu més informació sobre Esparta i el comunisme.

Us deix amb la gran banda sonora de Novecento, tot un regal per als sentits: