Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

 

En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.

Numa Pompili, el primer legislador
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria, protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la deessa Iustitia.

 

El que deia la Justícia anava a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal.

 

En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

 

La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció. 

Legitimitat versus legalitat
Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.

La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La Llei de les XII Taules
A mitjan segle V aC, a petició dels plebeus, es decidí posar per escrit les lleis per evitar discriminacions en la seva interpretació. Aleshores es crearen dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells varen ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs. Tanmateix, continuava vigent l’antiga Llei del Talió (“ull per ull, dent per dent” ), la pena de mort per a determinats lladres i l’abandó d’aquelles criatures que havien nascut dèbils o amb malformacions. 

Lleis injustes
A partir de la Llei de les XII Taules, a poc a poc els plebeus anaren aconseguint una sèrie de fites socials: la seva integració progressiva en totes les magistratures o la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos amb patricis. Mentrestant, però, la dona continuava essent la gran oblidada del dret. Pràcticament no tenia cap prerrogativa jurídica, atès que era considerada mental i físicament dèbil. Sempre estava sotmesa a alguna autoritat masculina, ja fos la del pare o bé la del marit. Al segle II aC, referint-se a les dones, Cató, un dels romans més conservadors, va dir: “Quan tinguin la igualtat, se’ns imposaran”.

La Llei de les XII Taules també discriminava per raó d’edat. Fins als 25 anys un jove encara era vist com un menor, de manera que no posseïa capacitat per actuar. Els esclaus, considerats “animals amb parla”, tampoc no tenien cap dret.

Queda clar, doncs, que a l’antiga Roma la justícia no era igual per a tothom. En els casos de corrupció encara es notava més la diferència. Per a les classes baixes les condemnes podien suposar la mort. Per a les altes, en canvi, hi havia sancions pecuniàries o l’exili. Aquesta darrera opció implicava per a l’inculpat la pèrdua tant del seu patrimoni com del seus drets com a ciutadà romà. Amb tot, per evitar condemnar els seus hereus a la pobresa, molts preferiren suïcidar-se.

Lleis corruptes
A partir del segle I aC, en plena crisi de la República romana, va ser quan es varen promulgar més lleis per perseguir qualsevol tipus d’irregularitat. Corruptissima re publica, plurimae leges (“Quant més corrupta la República, més lleis”), diria Tàcit en els seus Annals. El Satiricon de Petroni, escrit al segle I dC, dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: ¿Quid faciant leges, ubi sola pecunia regnat? (“De què serveixen les lleis on només governen els diners?”). Fins i tot es van arribar a comprar jutges.

L’essència del dret es va pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República va donar pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu va recaure en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis al seu gust. Així, August va legislar a favor del matrimoni i la natalitat i contra l’adulteri femení. Domicià va prohibir als poetes emprar termes obscens en les seves obres i la dinastia dels Servers va convertir l’avortament en un crim contra l’espòs i la pàtria. Constantí, per la seva part, va legalitzar el cristianisme i Teodosi li va donar la categoria de religió oficial.

Els pobles que integraven el vast imperi romà no tenien més remei que acatar totes aquestes disposicions. Tothom vivia sota una mateixa llei. Les legions romanes viatjaven amb còpies de les legislacions vigents que exposaven als fòrums de les ciutats que conquerien.

Codi de Justinià
Al segle VI dC, un segle després de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, l’emperador bizantí Justinià es va proposar rescatar de l’oblit totes les fonts del dret. Formava part de la seva política de restaurar la unitat de l’antic gloriós Imperi romà. Amb l’ajuda d’una comissió presidida pel gran jurista Tribonià, es van recopilar totes les lleis de manera ordenada. Va ser una tasca ingent feta amb un temps record –cinc anys- que al 529 va donar com a resultat el que es va conèixer posteriorment com Corpus iuris civilis o Codi de Justinià.

Durant l’edat mitjana el Codi de Justinià es va començar a difondre per tot Europa. Això es va produir sobretot a partir del segle XII amb la primera Escola de Dret de Bolonya (Itàlia). Allà on va trobar més resistència va ser a Anglaterra i a Alemanya.

L’absoluta vigència del dret romà va arribar fins al segle XIX on cada estat va acabar elaborant els seus propis codis, en la majoria dels casos tenint com a principal punt de partida la jurisprudència romana –en alguns casos, però, va pesar més la germànica. No és estrany que avui dia les facultats de Dret tinguin com a lema: Non sub homine sed sub Deo et lege (“No som governats per homes, sinó per Déu i per la llei”). Així doncs, es pot ben dir que el dret romà representa per als codis civils moderns el que el llatí representa per a les llengües romàniques.

Tanmateix, és en la formació d’una mentalitat i d’un mètode d’anàlisi dels problemes jurídics concrets on rau la vigència del dret romà. Segons el prestigiós jurista romà Ulpià (segle III dC), tot bon ciutadà romà havia de viure d’acord amb la llei seguint aquests tres requisits: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere (“viure honestament, no fer mal als altres, donar a cadascú el que és seu”).

Avui la justícia, de qui s’esperen actuacions implacables, hauria de ser un dels pilars més sòlids de qualsevol estat democràtic. Al segle XIX el filòsof alemany Hegel tenia molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’enfonsi”). Per reforçar el paper del Dret com a garant de l’ordre social, el va canviar enginyosament per Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci la justícia per tal que el món no s’enfonsi”).

Una de les millors definicions de la justícia és del prestigiós jurista francès, Pierre Drai, mort el 2013: “Jutjar és estimar, escoltar, provar de comprendre i tenir la voluntat de decidir”.

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l’Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un article interessant sobre els orígens de la justícia.