El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia, regió cèntrica del Peloponnès. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.
De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.
Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.
Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.
En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.
Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.
En l’imaginari romà també trobam licantrops. Autors con Plini el Vellrecullen l’existència d’un llac d’Arcàdia, pàtria del mític Licàon, que convertia en llops els homes que gosaven travessar-lo sense roba. Al cap de nou anys, si no s’havia apropat als homes, podia tornar a travessar el llac i recuperar la seva forma humana.
La lloba bondadosa de Roma
En la mitologia clàssica trobam un episodi on el llop (o millor dit, la seva femella) té un rol positiu. És l’episodi de la lloba Luperca que va alletar Ròmul i Rem després que els futurs fundadors de Roma fossin abandonats al riu Tíber per al seva mare Rea Sílvia.
La lloba Capitolina
Amb tot, es diu que aquella lloba era en realitat una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”) pel seu caràcter salvatge. Casualment, en llatí, lupa significa “prostituta” i les cases de putes es deien lupanars perquè els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes.
La bondadosa llopa Luperca recorda el llop Akela d’El llibre de la selva (1894), del britànic Rudyard Kipling. És el cap del ramat on es cria el nin protagonista, Mowgli, que ha perdut els seus pares enmig de la selva.
El llibre de la selva
El llop i l’origen del mascle alfa
El concepte d’ “alfa” s’utilitza per referir-se a l’individu amb el rang més alt en els animals socials. Pot ser emprat tant per a mascles com per a femelles, ja que depèn molt de l’espècie en qüestió.
Avui el masclisme està abonat a l’estereotip mascle alfa com a home controlador, fort, autoritari i agressiu. Es tracta, però, d’una mala interpretació del genuí comportament d’un mascle alfa real. Aquesta etiqueta prové del món dels llops, on el mascle alfa és el que té una conducta masculina exemplar.
El llop mascle alfa
La principal característica del llop mascle alfa és una discreta confiança i seguretat en si mateix. Sap el que més convé al seu ramat, sobre el qual exerceix un efecte tranquil·litzador, sense necessitat de ser agressiu.
Llops disfressats d’ovella
A la Bíblia, en canvi, el llop és presentat com un animal associat a la falsedat i la traïció. L’Evangeli segons Sant Mateu ens diu que Jesús va alertar els seus deixebles dels falsos profetes que “vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços”.
Durant l’edat mitjana el cristianisme va convertir el llop en l’animal més salvatge i despietat. D’aquesta manera de l’identificà amb el dimoni. A més, ferotge i voraç, aquesta bestiola seria protagonista d’incomptables contes com el de la Caputxeta Vermella -la versió més coneguda és la dels germans Grimm del 1857. A dia d’avui el llop continua gaudint de molt mala fama. Tenim, per exemple, el qualificatiu de llops solitaris per al·ludir als autors de determinats actes terroristes.
El llop i la Caputxeta Vermella
Hipertricosi
Nin amb hipertricosi
El cas més cèlebre d’hipertricosi va ser el de Pedro González o Petrus Gonsalvus. Nascut a Tenerife el 1537 poc després de la conquesta, també és conegut com l’ “Home Llop Canari” o el “Salvatge Gentilhome de Tenerife”. Als deu anys va ser portat a França, a la cort del rei Enric II, on va romandre 44 anys. La seva arribada a la cort parisenca va causar molta d’expectació.
Petrus Gonsalvus
El 1573 Pedro González es casà amb una bella parisenca anomenada Catherine. El matrimoni tengué sis fills, tres nins i tres nines. Només en dos d’ells no es va repetir la malaltia. Hi ha constància que l’hipertricosi també va afectar als seus néts.
D’aquests anys hi ha diverses pintures i gravats de la família, entre ells els quatre quadres de cos sencer que es troben al Castell d’Amras a Innsbruck (Àustria). A partir d’aquesta quadres la malaltia hipertricosi també es conegué com a “síndrome d’Ambras“.
Pedro González i la seva família
Pedro González va morir el 1618 amb 80 anys a Capodimonte (Itàlia). Es creu que el seu matrimoni va inspirar el conte de fades La Bella i la Bèstia.
La Bella i la Bèstia de Disney
Un altre cas famós d’hipertricosi fou el de Barbara va Beck, una exitosa artista del segle XVII. Va tenir un fill, qui, curiosament, no va heretar la seva malaltia.
Barbara va Beck
“La dona barbuda” (1631)
Segons la historiadora Montse Armengol, en aquesta pintura aflora el drama psicològic de la dona transformada en home a causa del que avui sabem que és un desajust hormonal. Sorprenentment, la protagonista es va mantenir fèrtil ja que, als 52 anys, va tenir el tercer fill. En el quadre, hi apareix el seu marit, amb cara de resignació.
En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l’organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l’organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.
El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s’observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.
Per conèixer més les Metamorfosis d’Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat “Els fruits de la immortalitat“. I aquest altre titulat les Metamorfosis d’Ovidi.
Sabíeu que l’expressió “mascla alfa” està relacionat amb el llop? Ho explica aquest interessant article d’ “El País”.
Aquí teniu una notícia que parla de dones que han decidit deixar-se barba.
En aquest reportage trobareu més informació sobre la història de l’home llop.
Aquest article parla de curiositats del regne animal a l’antiguitat romana.
Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:
Aquí teniu les millors pel·lícules sobre homes llop:
Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre Licàon:
Aquest altre explica el mite de l’home llop:
I per acabar, la cançó “Un hombre lobo en París”, de “La Unión”:
Articles del web relacionats:
– La llengua dels nins salvatges
– Roma segons Ròmul?
No Comments