La religiositat grega s’expressava a través de dos conceptes. Per una part hi havia l’εὐσέβεια (“pietat”), que era l’actitud de respecte envers allò sagrat -l’adjectiu σεβαστός (“venerable”) donà el nom propi Sebastià. I per l’altra banda hi havia la λατρεία (“culte”, “adoració”), amb la qual s’expressava l’actitud de submissió cap a les persones o realitats considerades superiors -d’aquesta paraula tenim idolatria, l’adoració als ídols, “imatges” (εἶδος).
En un poble tan disseminat com el grec, la religió fou, juntament amb la llengua, el principal motiu d’unitat. Les característiques de la religió grega són principalment tres:
Politeista. La religió grega va ser el resultat d’una fusió entre les creences prehel·lèniques i els cultes aportats pels pobles que arribaren a l’Hèl·lade al llarg del II mil·lenni -especialment important va ser la influència del món oriental i d’Egipte. Aquest conjunt de pràctiques es va estructurar al segle VIII aC quan va aparèixer l’organització política típica del món grec: la polis.
Absència de dogmatismes. Els grecs no tenia cap llibre oficial de la veritat revelada (com la Bíblia en el cas de la cultura judeocristiana). L’esperit religiós hel·lè descansava en la transmissió ancestral d’uns costums que passaven de generació a generació sense la intervenció d’un cos sacerdotal o d’una “església” que els regulàs o controlàs. Així doncs, no hi havia cap guia espiritual, com passava a Egipte o Mesopotàmia. En el seu lloc, eren els poetes, ensinistrats en la memorització i en la composició, primer oral i després escrita, els qui forjaren i transmeteren el saber mitològic i moral dels grecs, moltes vegades amb versions diferents. Els més destacats foren Homer i Hesíode.
Visió religiosa fortament naturalista. Es divinitzaven elements i éssers de la naturalesa. Així ho demostren alguns epítets com Zeus l’ “apleganúvols” o Atena la d’ “ulls d’òliba”. També, però, hi havia déus que personificaven una qualitat abstracta, com la “Justícia” o la “Joventut”, i que no tenien un aspecte humà.
Déus grecs
ὕβρις versus pecat
A Grècia era desconeguda la nostra idea cristiana de pecat, paraula derivada del llatí pecco (“travelar”, “ensopegar”) -relacionada amb ella el grec tenia el terme σκάνδαλον (“trampa”, “pedra amb la qual travelam”), que ens ha donat escàndol. El que hi havia era ὕβρις, “desmesura”, “supèrbia”, que es contraposava a la σωφροσύνη (“prudència”) dels ciutadans. Aquest terme ha originat el neologisme híbrid aplicat a aquell animal de pares de distinta espècie. Etimològicament, és un atemptat, un acte de “supèrbia”, contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. Les paraules que contenen arrels de diferents llengües també reben el nom d’híbrid (per exemple, televisió, que prové del grec τήλοῦ, “lluny”, i del llatí visio, “visió”).
El fet que la religió a Grècia no tengués un pes asfixiant en la vida quotidiana ajudà al naixement de la filosofia al segle VI aC, la qual, tanmateix, no implicà la desaparició definitiva de la religió mítica oficial. Basta dir que, al segle V aC, el filòsof Anaxàgoras va ser condemnat per impietat (ἀσέβεια) en afirmar que el Sol no era un déu (Hèlios o Apol·lo), sinó una enorme roca incandescent. I més famós va ser encara el trist cas de Sòcrates, que aquell mateix segle fou condemnat a mort. Se l’acusà també d’impietat per no creure en els déus d’Atenes i per introduir-ne de nous.
Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència
Hecatombes i holocausts Entre els diversos ritus practicats pels grecs, el sacrifici era el més important -el seu nom deriva del llatí sacrum facere, “fer una cosa sagrada”. Significava la renovació del pacte que unia la ciutat amb els seus déus i garantia l’ordre i la prosperitat. Acompanyats de pregàries i cants rituals, els sacrificis podien ser de dos tipus:
Incruents. Consistien normalment en libacions, és a dir, en el vessament de líquids en honor a una divinitat (vi, mel, aigua o oli).
Cruents. Consistien en l’esquarterament d’un animal. Es cremaven els ossos embolicats en greix. Mentre el fum es creia destinat als déus, la carn es rostia en el foc i es repartia entre els assistents. En el nostre llenguatge habitual feim servir dos noms de sacrificis cruents: hecatombe -la mort de cent (ἑκατόν) bous (βοῦς) i l’holocaust -implicava que la crema (καίω) de l’animal sencer (ὅλος).
Sacrifici a l’antiga Grècia
Com que la religió grega estava mancada de llibres sagrats i d’una casta sacerdotal que servís d’interlocutor amb la divinitat, era difícil saber què volien o pensaven els déus. A falta d’un clero, doncs, els grecs varen recórrer a l’endevinació (μαντική). N’hi havia de dos tipus:
L’endevinació exercida per mitjà de diferents tècniques: el vol i els crits de les aus (ornitomància), l’examen del fetge dels animals sacrificats (hepatoscòpia) o la interpretació dels somnis (oniromància).
L’endevinació inspirada pels déus en els oracles. El terme oracle, derivat del llatí os, oris (“boca”), designava tant la resposta de la divinitat com el santuari i el lloc on se li feia la consulta. A l’antiga Grècia n’hi havia dos molt importants: l’oracle de Dodona, situat a Epir (nord-oest de Grècia) i consagrat a Zeus, que donava la seva resposta a través d’una alzina sagrada; i l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, que era consultat no només per particulars, sinó també per autoritats de les polis davant un assumpte transcendent.
Pitonissa d’un oracle
Religió romana
L’historiador grec Polibi (segle II aC) afirmava que els romans eren “més religiosos que els mateixos grecs”. A ells els devem precisament el concepte religió, d’etimologia incerta. En la seva obra De natura deorum (segle I aC), Ciceró el relaciona amb el verb relegere, que significa “recollir” en al·lusió als gestos i a les paraules que la divinitat “recull” dels homes que els reten culte. En canvi, autors cristians com Lactanci o Agustí associaren el mot amb el verb religare (“lligar, “vincular”) en clara al·lusió als lligams íntims que uneixen l’home amb els déus.
Sacrifici en la religió romana
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió, la qual cosa s’expressà en la màxima do ut des (“et dono perquè em donis”). Així, esperaven que els déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte.
Igual que la grega, la romana era una religió sense control espiritual sobre els practicants. Així, tolerava qualsevol interpretació o incorporació de noves divinitats, sempre, però, que no anassin en contra de l’ordre social establert. Això explica que la religió romana acceptàs cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme, en canvi, va tenir dificultats per incorporar-s’hi perquè afirmava l’existència d’un Déu únic, negava la divinitat de l’emperador i defensava la igualtat entre tots els homes, fins i tot els esclaus.
A Roma, els encarregats de vetlar perquè els ritus s’executassin correctament eren els sacerdots, terme que prové de sacer (“sagrat”) i do (“donar”). Una de les seves peces de roba més distintives era les ínfules, un element ja present en altres cultures de l’antiguitat. D’origen desconegut, es tractava d’unes cintes de llana blanca, a vegades amb tinta porpra, que se subjectaven al voltant del cap com a símbol d’autoritat del sacerdot. Els seus extrems queien a ambdós costats.
Les ínfules també foren emprades per les vestals i, en altres estats, per alguns reis com a símbol de poder. Els bisbes encara les fan servir en seus capells. Avui l’expressió “tenir ínfules de” al·ludeix a la vanitat desmesurada d’algú.
Les actuals ínfules dels bisbes
Hi havia molts tipus de sacerdots i, segons la funció, s’agrupaven en col·legis. Els més importants foren:
Col·legi dels pontífexs: tal com indica la seva etimologia (pons, “pont”), en un principi els pontífexs eren funcionaris que, havent construït (facere) els ponts sobre el riu Tíber, vetlaven pel seu bon estat. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana: elaboraven el calendari, fixant els dies feiners i els festius, i organitzaven les cerimònies anuals. D’entre els pontífexs sobresortia el Pontífex Màxim, un càrrec vitalici considerat com l’autèntic cap de la religió a Roma.
Col·legi dels flàmens: eren sacerdots consagrats al culte d’un determinat déu. Els tres més rellevants eren els flamen Dialis (Júpiter), el flamen Martialis (Mart) i el flamen Quirinalis (Ròmul).
Col·legi dels àugurs: havien d’interpretar especialment el vol o els crits dels ocells i el comportament dels pollastres sagrats.
Col·legi de les vestals: eren unes sacerdotesses es preocupaven perquè el foc sagrat de la ciutat de Roma no s’apagués mai, ja que simbolitzava el caràcter etern de la ciutat.
Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).
En els sacrificis cruents de la religió romana, l’animal rebia noms diferents en funció de la seva mida. Si era petit es deia hostia -com hostis (“enemic”), la paraula deriva d’hostire (“ferir”) i, en el cristianisme, al·ludí al cos de Crist. I si era gran s’anomenava victima (< vinco, “vèncer”).
L’acció de sacrificar l’animal era coneguda amb el nom d’immolatio, d’on tenim el cultisme immolació. El terme derivava de salsa mola, que era un tipus de salsa, feta de sal i farina, que es vessava sobre la víctima (mola provenia alhora de molo, “moldre”). Segons la divinitat a qui es feia el sacrifici, calia immolar un tipus determinat d’animal: a Ceres se li sacrificaven truges; a Venus, coloms; a Diana, cérvols; a Mitra, braus, etc.
Un cop mort l’animal, entraven en acció els harúspexs, uns sacerdots que observaven (spicio) les vísceres (hira, “intestí”) de l’ofrena per veure si els déus l’acceptaven. En cas afirmatiu, es cremaven sobre l’altar les entranyes de l’animal, mentre que la resta es podia menjar en comunitat.
Aquí teniu un àudio del programa “En guàrdia” de Catalunya Ràdio. Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, parla de la religió romana.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments