L’origen terrós de l’home
En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  (“Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”), el verb ἀθρέω (“contemplar”)  i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l’home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Pandora, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 

Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió, fill de Prometeu, i Pirra (“la rossa”; filla d’Epimeteu i Pandora i, per tant, cosina seva). Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la perversa i corrupta raça humana.
 
Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

 

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

El mite de Deucalió i Pirra se situa en l’edat de bronze. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa. Després de nou dies de pluges intenses, la terra quedà totalment inundada. Només es podia veure el cim de la muntanya del Parnàs. Fins allà s’acostaren amb la seva nau Deucalió i Pirra -en el mite bíblic, l’arca de Noè encalla al turó Ararad. Aleshores la parella decidí consultà un oracle en estat ruïnós (podria ser el de Delfos) per saber què havien de fer per trobar altres persones. 

L’oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l’oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

A casa nostra, el 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite del diluvi universal. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

llibres

 

Cura i la creació de l’home
En la mitologia romana, el mite de la creació de l’home està relacionat amb la jove deessa Cura (“preocupació” en llatí). El mite és recollit en un compendi de faules que elaborà al segle I aC Higí.

Un dia Cura, estant a la vora d’un riu, s’entretingué fent amb el fang la forma d’un home. En acabar la figura, va demanar a Júpiter que li infongués vida amb el seu alè. El patriarca olímpic hi consentí, però es negà a donar a aquella nova criatura el nom de Cura, com pretenia la deessa. Mentre discutien, va aparèixer Tellus, la deessa de la terra. Aquesta va declarar que l’home havia de portar el seu nom, ja que havia estat format a partir del seu propi cos.

Finalment, per resoldre la discussió, es demanà que Saturn fes de jutge. Aquest dictaminà de la següent manera: Júpiter, atès que havia donat a la criatura l’ànima, la recuperaria després de la mort; Tellus tendria el seu cos, mentre que Cura, que l’havia creat, tendria cura d’aquest durant la seva vida. Pel que fa al nom del nou ésser, se li assignà del d’homo, ja que havia estat creat a partir de l’humus (“terra”).

Sit tibi terra levis
Atesos, doncs, els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Aquest article parla sobre diversos aspectes sobre el gènere humà al món clàssic.

Aquí teniu un article interessant titulat “Va existir el diluvi universal?”

Articles relacionats:
– Ubi sunt?
L’univers simbòlic dels mites
– Pandora, les arrels gregues de la misogínia
– El rostre de Déu
– La degradació humana
– Paraules de la terra
– El complex de Prometeu
– La lliçó mortal de Gilgameix
– Paraules de la terra
– Sobre dones i homes
– Els alienígenes terrícoles de Tebes

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad