Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.
Aliments contra l’atròfia
Una altra paraula emprada en llatí per a menjar era alo. El seu llistat de derivats és molt extens: alumne, adult, adolescència, prole, coalició (< coalescere “créixer alhora, unir-se”), prole, prolífic, coaligar (és a dir, unir-se a aquella persona amb qui es comparteix aliment), enaltir, exaltar, alçar, altura, altitud o alma mater (“mare que alimenta”, epítet atribuït a la deessa Rea i que es donà a la universitat com a institució que alimenta el coneixement).
L’equivalent grec del llatí alo (“alimentar”) és τρέφω, d’on tenim atròfia (manca de desenvolupament d’un òrgan par culpa d’un retard en el procés nutritiu), distròfia (trastorn produït per alteracions de nutrició), hipertròfia (desenvolupament exagerat de cèl·lules, teixits, òrgans o individus) o limítrof (en un primer moment feia referència a les terres frontereres, limes, que els soldats romans vigilaven per a la seva pròpia supervivència).
En castellà, amb l’afegitó de μάμμη (“padrina”), τρέφω donà “mamotreto” per referir-se a un llibre gruixut. Literalment la paraula significa “criat per la padrina” i evoca la creença que les padrines malcrien els seus néts, deixant-los engreixar –en català, en lloc de “mamotreto”, deim patracol, paraula derivada de protocol, que, antigament era el full aferrat amb cola (κολλα) al principi (πρῶτος) de cada manuscrit.
En grec, per a menjar també es feia servir el verb φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός); antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος); coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d’altri; tricofàgia, hàbit morbós de mastegar i fins de menjar-se els cabells (ὁ θρίξ, τριχός); o onicofàgia, vici consistent a mossegar-se les ungles (ὁ ὁνυξ,υχος).
Per a l’acció de devorar, en grec hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d’una part d’un teixit o d’un òrgan. El seu equivalent llatí era voro, ètim que és la base d’herbívor, dit de l’animal que només es nodreix d’aliments vegetals; omnívor, individu que menja de tot (omnis, e).
Guia Michelin de l’antiguitat
Els grecs anticiparen la Guia Michelin elaborant el seu propi palmarès gastronòmic. Del segle III dC data un curiós assaig sobre els Set Grans Cuiners titulat Deipnosofistes (“banquet dels savis” en grec), d’Ateneu de Nàucratis. Entre d’altres qüestions, s’esmenten els set xefs més il·lustres de l’antiga Grècia: Agis de Rodes, especialista en peix; Nereu de Quios, que cuinava un congre per llepar-se els dits; Caríades d’Atenes, el mestre dels ous en salsa blanca; Lampries, conegut pels seus brous; Aftoner, creador de l’embutit; Eutí, gran cuiner de llenties; Aristó, inventor de nombrosos guisats. L’assaig és ben actual. Un il·lustre artista dels fogons afirma amb sorna que, “de tots els condiments, el més important a la cuina és la fanfarroneria”.
Cuiners precoços
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.
Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.
A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.
Pa, sal i xand-all
Una altra etimologia gastronòmica curiosa és la de macarrons. Segons una teoria, prové del grec μάκαρ (“feliç”, “benaurat”). Queda clar, doncs, que els macarrons donen la felicitat. Avui encara existeix una tradició grega ortodoxa anomenada “Makaria” o “Menjar de la Misericòrida”. Té lloc després de l’enterrament, quan la família es reuneix i amb un àpat celebra la vida del difunt, que és considerat un μάκαρ o “benaurat”. Es creu que la famosa pasta italiana en forma de canut era, en un principi, el plat principal d’aquest àpat. D’aquí el nom d’un menjar que, d’acord amb la seva etimologia, ens omple de felicitat.
Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.
Sobre postres i sorbets amb glucosa
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus, “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet, un gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita, aigua o llet. El seu creador hauria estat Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 – 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel. La paraula sorbet, però, prové del sirià šarbât (“llimonada”), que comparteix arrel amb xarop.
La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).
Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, que és una fam insaciable seguida, generalment, de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.
Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.
A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.
Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.
El menjar és un dels grans plaers de la vida. Bé ho sabia Terenci (segle II aC), que, en la seva comèdia L’eunuc, digué: Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).
També, però, hem de fer cas d’una altra cita de Sèneca: Copia ciborum subtilitas impeditur (“L’abundància d’aliments embossa la intel·ligència”). Els excessos sempre són perjudicials. No debades, segons l’estoïcisme, els plaers del cos produïen una corrupció en la ment i el cos. En aquest cas, el filòsof hispà centra la seva crítica en el menjar.
Aquí teniu un programa de “Téntol” d’IB3 dedicat a les paraules relacionades amb el menjar:
Aquí teniu un reportatge que parla sobre la història de les postres, un castellanisme que substituí l’expressió catalana genuïna “llevant de taula”.
En el programa “El condensador de Fluzo” es parla del pecat capital de la gula.
Aquí teniu informació sobre la descoberta d’una restaurant de menjar ràpid a Pompeia.
En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.
No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l’antiguitat.
En aquest enllaç Pep Campillo parla del món de la restauració a l’antiga Roma.
Aquest article es titula “La cocina de la antigua Roma, del tapeo al gourmet”.
Aquest blog parla sobre la història de la sal a l’antiga Roma.
Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.
Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.
Aquí teniu un reportatge sobre la història dels verí en els menjars.
Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l’antiguitat.
En aquest article de la revista “Sàpiens” trobareu 7 curiositats sobre la cervesa.
Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa “Amb filosofia” dedicat al menjar.
Aquest capítol del programa “Saca la lengua” (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.
Articles del web relacionats:
– Guapo és un vi insípid!
– Paraules amb molt de fetge
– Paraules amb petjada gastronòmica
– L’origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
– L’origen mitològic de les estacions
– Vitamines que donen vida
– Els orígens de les panades, rubios i crespells
– Un brindis amb propina sempre
No Comments